Donar les gràcies...

Fa pocs dies la Lina Cassasses va presentar el seu llibre (Ones a l’aigua) sobre les perruqueres antigues de Granollers en un acte ple de sentiments i records que va servir per homenatjar a tota una generació de Senyores que en els anys difícils de la postguerra van tenir la valentia de tirar endavant els seus petits negocis. El treball de la Lina ens va permetre reviure una època en que les perruqueries esdevenien petits espais de relació i esbarjo social en un temps en que les dones gaudien de molt poca llibertat personal. Podríem ben ve dir que aquells establiments exercien d’autèntics centres cívics de cada barri.

La festa va posar de relleu, també, que no hauria de ser tant difícil retre homenatge a aquelles persones senzilles però que per diverses raons han ajudat (amb majúscules) a fer ciutat. Sovint es fàcil reconèixer els mèrits dels artistes o científics de reconeguda trajectòria, però rarament les institucions o els  col·lectius recorden el tarannà humil, però necessari, de les persones que només perquè han envellit deixen de tenir el protagonisme, que provablement en la seva plenitud professional o social, varen arribar a tenir. Les ciutats es construeixen de petites aportacions també. Si només recordem als grans pintors, músics, metges o polítics, estem oblidant la major part de la història que ens ha precedit.

Les perruqueres, gràcies a la generosa tasca d’un persona a títol individual, han pogut veure reconeguda la seva gran tasca professional i varen sentir molt a prop l’agraïment dels ciutadans que van acompanyar-les aquella nit. Se les veia felices i satisfetes i això, en persones que volten els 80 anys, per si mateix, ja es d’agrair.

Per totes aquestes reflexions, en acabar l’acte mes d’un va comentar que no hauria de costar tant donar les gràcies... La Lina, en solitari, va aconseguir emocionar a totes aquelles senyores i tots vàrem coincidir en que moltes persones en la seva vellesa mereixerien que la comunitat els hi reconegués, també amb actes senzills com aquell, la feina feta en favor de la ciutat.

Penseu-hi un moment... Quanta gent, que coneixeu, del món de l’esport, de les associacions veïnals, dels diferents oficis, de les empreses, els sindicats o de la justícia han ajudat, i molt, a donar caràcter a la nostre ciutat, i provablement no han rebut mai el reconeixement i agraïment dels seus conciutadans ?... Ara que el nostre Ajuntament ha unificat els guardons oficials, potser també seria hora de preveure algun tipus d’acte que servis per això, per explicar a tothom, però sobretot a les noves generacions, que alguns dels seus veïns de mes edat, amb modèstia, també van fer Ciutat. Si ho fessim potser no seria tant difícil donar les gràcies...

Perilla el Jazz a Granollers ?

Mentre escoltava la presentació del darrer treball “Pas del Temps”  de Martí Ventura Trio (per cert excel·lent) em vaig adonar de l’expressió trista i abatuda d’en Lluís Sitjes i d’en Joan Bretxa. Tot i l’interès que de ben segur tenien per els músics que ocupaven l’escenari, les seves mirades restaven perdudes. Vivien el darrer concert del 21è Cicle de Jazz del Casino...

 I es que el passat divendres 17 de desembre, en Joan i en Lluís van cloure una tasca continuada de vuit anys organitzant, en nom del Casino, la major part del jazz que s’ha escoltat a Granollers en tot aquest temps. Han estat mes de 275 actuacions musicals (amb la participació de prop de 1.500 músics) gràcies a la programació il·lusionada i desinteressada d’uns bons afeccionats que han aconseguit situar Granollers com una de les places “jazzístiques” mes acreditades de Catalunya, recuperant el reconegut prestigi d’aquell antic Jazz Club que va tenir la seva màxima expressió mig segle enrera. Han estat molts vespres de bona música, de trobada d’amics i de difusió d’un gènere que té molts seguidors i, encara mes important, molts interpretes vallesans.

La renovació de la Junta Directiva del Casino que s’ha produït aquesta mateixa setmana i que ha comportat que 10 dels 16 antics membres de la Junta no continuïn per diferencies de criteri amb el seu president, ha fet que en aquests moments l’organització i programació del Jazz a la nostre ciutat perilli.

Seria decebedor que per causa d’aquest relleu, una entitat com el Casino, que en els darrers anys s’ha caracteritzat per l’obertura a la Ciutat amb una oferta de qualitat, retrocedís en els seus objectius de promoció cultural. Com també seria decebedor que Granollers desaprofités la vàlua de persones expertes, amb empenta i il·lusió com en Lluís Sitjes i en Joan Bretxa.

El Jazz i Granollers han mantingut des de fa moltes dècades una bona relació i seria desitjable que malgrat el desencís actual, aquests bons afeccionats que tant estimen la música trobessin les ganes i el recolzament necessari per  seguir programant bon jazz. Si l’Ajuntament n’és especialment sensible i s’aconsegueix la continuïtat de les ajudes dels actuals patrocinadors, només caldrà cercar la sala per fer-ne els concerts. Si no pot ser al Casino, que seria lo desitjable, que sigui en un altre lloc...

Lo important es que sintonies tant bones com les d’en Martí Ventura puguin tornar-nos a emocionar...

Per un Centre de qualitat i sense complexos

Les lluminàries dels carrers i places, els guarniments dels aparadors i l’ambient que ja es viu a la zona de vianants ens fa adonar que som a prop de les festes nadalenques. Granollers, ciutat comercial per excel·lència, llueix la seva millor cara i s’ofereix a veïns i visitants com una vila veritablement atractiva, plena de suggeriments i mostrant la seva capitalitat comarcal en plenitud. Pocs signes d’identitat trobaríem tant clars com aquest per exemplificar la centralitat vallesana que tant ens motiva i, per contra, seria difícil trobar un altre cas d’indefinició política tant evident com ho es, precisament, la renovació i potenciació de l’espai físic on es desenvolupa la major part d’aquest fet comercial, o sia, el Centre de la ciutat.

Fins el dia 7 de gener el Centre funcionarà molt bé: l’Illa de Vianants complirà amb escreix la seva funció d’espai de trobada i esbarjo social mentre que l’esforç dels comerciants en adornar la zona dissimularà les moltes mancances urbanístiques del propi àmbit. Podem assegurar, per tant, que un cop s’apaguin les lluminàries nadalenques seguirem trobant-nos amb aquelles jardineres de la plaça Maluquer i Salvador absolutament selvàtiques, els panots bellugadissos del carrer Sant Roc o, encara que sembli inversemblant, el debat obert sobre si es o no convenient per la ciutat l’ampliació de la Illa de Vianants.

Granollers necessita, per ser capital, un Centre potent, que no vol dir que l’hagi de tenir en contraposició dels demés barris de la ciutat. El Centre es el barri de tots i ningú ha de veure en això cap fet predominant en detriment dels demés; o es  que els veïns de la Font Verda, o de Can Gili o de Can Bassa no ens passegem pel Centre gaudint-ne com els que mes ?... De sempre els diferents governs municipals han viscut amb preocupació la manera de com afrontar les millores necessàries en el Centre sense aixecar falses polèmiques en els  barris, derivant aquesta constant feblesa en una insuficient inversió per la renovació i potenciació de la zona. Només així s’explica el retard en  l’ampliació de la zona per vianants, la baixa qualitat de les obres que si han portat a terme en els darrers anys o el deficitari manteniment del mobiliari urbà.

Seria bo que es deixessin enrera vells prejudicis. Seria bo que no es dubtés mes de l’ampliació de la zona de vianants, o de la urbanització de la Plaça de la Corona, o de la renovació dels paviments i aceres amb materials de qualitat. Seria bo que es fes un bon manteniment (les  jardineres que abans esmentava ho agrairien) y , perquè no, seria bo impulsar la gestió de tot aquest àmbit amb la col·laboració de les Associacions Ciutadanes interessades...

No us sembla que si volem seguir essent Capital ens cal un Centre de qualitat i sense complexos ?!!!.

L'esperit Quincoces

Avui es commemora el 10è aniversari de la inauguració de la Residència i Centre de Dia “Valldoriolf” que gestiona des del seu inici la Fundació Privada Vallès Oriental. Un dia per recordar i agrair la feina feta al llarg d’aquests anys i un dia, també, en el que trobarem a faltar a un bon amic que se’ns dubte va estar al capdavant de les energies perquè fos possible la construcció d’aquest centre absolutament necessari per donar servei a les persones amb  discapacitat intel·lectual severa i profunda. M’estic referint, com ja ho haureu intuït només per la lectura del titular, d’en Xavier Quincoces.

I al recordar-lo, penso en la generació que va lluitar per que el col·lectiu de persones amb discapacitats intel·lectuals fossin tractades per la societat com individus amb els mateixos drets que els demés, en un entorn polític i econòmic molt diferent al actual, on els recursos públics eren insignificants. Penso en aquelles mares i pares que, sense parar-se a pensar en que podrien obtenir de les administracions, varen sortir de les seves cases per aconseguir el que fos per el bé del seus fills. I penso, també, en totes aquelles persones que, tot i no tenir cap familiar afectat, van sumar-se al projecte sense esperar-ne cap contrapartida...

Sortosament la democràcia ens ha portat un Estat del Benestar impensable només fa 25 anys i aquell esforç individual va trobar el just i necessari relleu en l’Administració.

Tot i així encara segueix essent fonamental el treball complementari de col·lectius i entitats com la Fundació Privada Vallès Oriental, no envà el servei als discapacitats encara es lluny d’assolir la normalitat... Segueix essent necessari que ens impliquem en trobar solucions. Encara que l’Administració tingui la obligació legal i moral d’igualar els drets de les persones, amb o sense disminucions, els particulars no podem rentar-nos-en les mans. Si en el seu moment en Xavier i molts altres pares  van assumir la responsabilitat  d’anar al davant i tibar per aconseguir el respecte i ajut de la societat, avui no hauríem de pensar que ja està tot fet. Seria bo que aquella manera de fer que cercava solucions sense qüestionar qui n’era el responsable, es mantingués activa.

Només així, amb la co-participació de l’Administració i de la societat civil, podrem resoldre qüestions pendents com el finançament insuficient de l’Escola Montserrat Montero i podrem seguir desenvolupant projectes imprescindibles com el suport d’atenció diurna, els centres residencials per a persones amb trastorns de conducta o el gran repte de futur, l’atenció a les persones en el seu procés d’envelliment... Es evident, per tant, que l’esperit Quincoces encara es necessari !!!.

En Positiu

La Revista del Vallès m’ha convidat a compartir una part del seu espai d’opinió  per expressar-hi  – de moment cada quinze dies –  les inquietuds, il·lusions, pensaments i reflexions que vulgui. I, d’entrada, he de reconèixer que el repte em motiva però no deixa de capficar-me, no envà escriure de tot en un espai tant petit no ha de ser fàcil i intentar-ho fer, amés, amb gràcia i que generi algun interès, segur que encara es mes complicat.

 M’agradaria que els meus comentaris es llegissin sense etiquetar-los per endavant, sense pensar que persegueixen un determinat benefici partidista. M’agradaria que es valoressin com les opinions d’un simple ciutadà i això, creieu-me, no es cap obvietat. He viscut experiències que em fan pensar que malauradament la nostra societat tendeix a classificar-nos, a col·locar-nos en un o altre sector i malpensant de que les coses es fan, sempre, per cercar un determinat profit.

 M’agradaria que la gent entengués que pot ser compatible aprendre de totes les ideologies respectuoses amb els drets humans, sense que això impliqui la renuncia als teus propis ideals. I es que ningú té la raó absoluta i fruit del diàleg i l’intercanvi de pensaments poden sorgir les millors accions.

 A Granollers, com a tot arreu, segur que trobarem actius de totes les procedències, persones i col·lectius que construeixen la Ciutat i seria bo que volguéssim veure-hi  allò de positiu que de ben segur incorporen els seus respectius projectes. No podem apropar-nos-hi o allunyar-nos-hi  només perquè ens sembla que son dels nostres o dels altres.

 Amb aquesta aspiració de que els que em llegeixin ho facin amb tolerància, sense prejudicis, i amb el ferm propòsit de expressar-me en positiu, de bon rotllo com dirien els meus fills, pensant sempre en construir, en aportar elements al debat per avançar i no pas per destruir, m’agradaria donar la meva opinió - repeteixo ciutadana -  en temes tant interessants com la necessària i urgent construcció del Quart Cinturó d’Abrera fins a Granollers; la complexa lluita de drets en el tema de l’ocupació de Can Calet; la defensa decidida de l’Illa de Vianants o el reconeixement entusiasta de la feina feta per Gran Centre en l’inici de l’any en que celebraran el seu 10è aniversari... D’aquí quinze dies m’agradaria ens tornéssim a trobar en aquest racó de la revista. Us hi espero...