Per l'Estat de Dret no ha acabat encara la transició

El brutal crim dels joiers de Castelldefels ha posat de nou en el centre de la polèmica la suposada fragilitat del sistema judicial i penal espanyol. Preocupa, sens dubte, que un dels presumptes homicides ja hagués matat un altre joier uns quants anys abans, deixant en evidència tota l’organització penitenciaria, qüestionant-ne els programes de reinserció social i els sistemes de reducció de penes. Ara bé, tot i l’alarma que un fet tant abominable com aquest produeix en la població, no podem caure en la temptació de prejutjar tot el sistema públic que ha de vetllar per la justícia en el nostre país, no envà comportaments humans tant detestables com l’ocorregut a Castelldefels pot succeir fins i tot en la millor de les societats organitzades d’occident. Ni la millor llei, ni la mes eficaç policia, ni el millor centre penitenciari, podran evitar mai tots i cadascun dels comportaments delictius de que el ser humà pot ser capaç de protagonitzar. Dit això, que em sembla una evidencia, hem d’exigir que aquest Servei es doti, precisament, de tots els recursos i mitjans necessaris com si fos possible arribar a l’escenari perfecte on el crim deixés d’existir. En definitiva, hauríem de dotar-nos d’un sistema policial, judicial i penitenciari tant eficaç que davant d’un altre crim tant detestable com el de Castelldefels només jutgéssim l’acció malvada dels seus criminals i no a tot el sistema públic implicat.

Avui, malauradament, estem lluny d’aquest anhelat escenari, no envà totes les polítiques judicials i policials son encara, tot i els 25 anys de democràcia, les germanes pobres de l’administració espanyola. Només cal repassar, any rera any, els pressupostos de l’Estat per comprovar com els ministeris competents en la matèria son els que disposen de la pitjor dotació econòmica... Seria injust no reconèixer evidents millores tant pel que fa als nostres Jutjats, a les nostres casernes policials o als centres penitenciaris, però es evident que aquestes millores son clarament insuficients per una societat que evoluciona mes ràpidament que les lleis o els sistemes per prevenir, jutjar i corregir els comportaments il·legals.

No cal esperar, doncs, a alarmar-nos amb casos com el d’aquests innocents joiers, per altre banda difícilment evitables com ja he comentat anteriorment, només cal que analitzem l’estat de saturació de les presons (on els programes de reinserció son de difícil aplicació) o l’insuficient planta judicial (amb jutjats desbordats com els de Granollers en els que s’està reivindicant un nou edifici des de prop de 15 anys) o els mètodes de gestió totalment ineficaços en tota l’organització judicial espanyola (on estan els programes per motivar l’estabilitat laboral en els jutjats, per exemple ?) per adonar-nos que tenim un sistema públic clarament insuficient per prevenir i combatre el delicte o per recuperar per la societat als seus delinqüents.

En democràcia l’Estat de Dret només s’assoleix si el poder Judicial està en el mateix nivell de prioritat que el poder Legislatiu i l’Executiu. Si no dotem la Justícia de tots els mitjans i recursos per que sigui eficaç, aquesta justícia estarà en crisi i, amb ella, tot l’Estat de Dret... Avui per avui, tot i l’aclamat èxit de la transició espanyola, no ens podem enganyar: tenim un sistema judicial encara poc àgil i bastant arcaic. Des d’aquesta òptica crítica del sistema es evident que per el nostre Estat de Dret no ha acabat encara la transició...

Per un Gover que governi !

Just ara fa un any vaig començar aquesta columna quinzenal amb la ferma voluntat de fer critica positiva i constructiva del nostre entorn col·lectiu, alhora que demanava als qui em llegissin que no prejutgessin els meus comentaris simplement per els meus antecedents polítics. Imagino que haurà estat difícil no veure-hi en ells les tendències nacionalistes i lliberals que defenso, però tot i així espero que hi hagin vist, també, respecte i consideració per a tots aquells que no estan en la mateixa línia de pensament.

Aquests dies, però, coincidint amb els primers dos anys del govern tripartit català, no puc resistir-me de fer-ne una crítica directa i sense embuts. Serà difícil, doncs, mantenir enlairada la bandera del positivisme que he volgut defensar en tot aquest temps i, provablement, els que no hi estiguin d’acord pensaran que les meves opinions estan marcades d’antuvi, però es que els constants desencerts i situacions ridícules que ha generat el govern Maragall ha estat tan gran, que fins i tot els moderats no ens en podem quedar al marge.

Veritablement estem instal·lats en una mena de surrealisme polític presidit per una persona que qüestiona públicament el seu propi govern i que ni els seus companys socialistes li respecten les seves pròpies decisions, un govern en crisi total des de fa massa temps, format per tres partits en constant pugna per assolir protagonísmes mediàtics i en continues contradiccions. Tenim un govern desorientat, desorientador i que no genera confiança, un govern vigilat des de les diferents direccions dels partits que el conformen, amb polítics amb mes poder i influència fora que dins, que el debiliten i el desautoritzen dia a dia amb manifestacions i declaracions de sentit contrari. I, finalment, tenim el govern mes pendent i depenen de Madrid com mai havia existit en tota la història de l’autogovern català. Vivim, en definitiva, dins d’una perplexitat política de tal envergadura que ni els mes anàrquics podrien superar.

La negociació final de l’Estatut va salvar – per uns dies – el prestigi polític del President però, ell sol, va tornar a debilitar-lo amb la fallida renovació del seu govern, evidenciant una vegada mes que la millor sortida per Catalunya es acabar amb aquest suplici, anticipant les eleccions els mes aviat possible. Només així es tindrà la possibilitat d’ordenar una situació tant negativa pels interessos de país. Només així podran acabar-se les desavinences, les contradiccions i les constants desautoritzacions que debiliten un govern realment surrealista que penso no ens convé. Només així  podrem tenir un nou govern que generi il·lusió i confiança i que no discuteixi tant i decideixi mes, un govern, en definitiva, que governi !.

 

Salvem les nostres entitats !

Dels resultats de l’enquesta que el govern municipal ha encarregat recentment per conèixer l’opinió sobre diversos aspectes de l’actualitat ciutadana vull destacar-ne el que fa referència a la poca adscripció dels granollerins a les entitats associatives de la nostra ciutat. No puc dir que m’hagi sorprès el resultat, per que l’intuïa, però la seva constatació em provoca a compartir en públic unes quantes reflexions al respecte.

No sembla gaire saludable per el nostre mes proper mon associatiu que només un 20% de la població estigui adscrita a alguna entitat granollerina. No sé si aquestes dades son comparables a les d’altres indrets del nostre entorn geogràfic, però per una ciutat que compte amb mes de 130 entitats, els números no surten. Aquell 20% equival a unes 11.600 persones i, per tant per a cada una de les 130 entitats,  només 90 socis. Si pensem, a mes, que les directives de cada organització ja deuen estar formades per unes 10 persones cada una..., el problema es greu, no us sembla ? !!!

Granollers ha gaudit des de fa molt temps de grans organitzadors i promotors, gràcies als quals la nostra ciutat a brillat per d’amunt del normal per una localitat de les nostres característiques. Clubs esportius de gran prestigi o entitats culturals de llarga tradició han promocionat Granollers arreu i han facilitat als seus socis i afeccionats la possibilitat de gaudir d’espectacles de tota mena i de fruir de la relació social que la mateixa existència de les entitats els i oferia.  Es evident, per tant, que tenim molt que agrair a les nostres entranyables entitats i que cal reaccionar amb urgència per combatre la falta d’inanició que les pot portar a la seva desaparició.

Penso que des de l’Ajuntament i des de les mateixes entitats s’haurien d’impulsar dues vies de treball. La mes immediata es la de promoure el fet associatiu amb campanyes que sensibilitzessin a la població sobre aquesta situació i, la mes profunda i delicada, però entenc que imprescindible de cara a un futur proper, es la de promoure la fusió d’entitats  que treballen en la mateixa especialitat. Si aconseguíssim un increment general d’associats i una reducció d’entitats potser podríem obtenir una situació mes viable i els números començarien a sortir positius.

Ja se que la regla de tres que he fet al principi d’aquestes reflexions es pot rebatre dient que hi ha persones que estan associades a mes d’una entitat i que, per tant, els números no son tant baixos, però no ens vulguem enganyar. Tot i això, que es cert, les 11.600 persones interessades per els nostres clubs son molt poques per el gran número de clubs i associacions que disposem... O som massa pocs associats o son massa clubs... Cal, per tant, un S.O.S. a les nostres entitats !!!.

Els geranis de Gran Centre

En aquests dies que s’estan celebrant els 10 anys de vida de Gran Centre, moments idonis, per tant,  per recordar la feina feta i valorar els mèrits adquirits al llarg d’aquesta immillorable trajectòria tant exitosa, em ve a la memòria una de les primeres accions que va voler portar a terme la aleshores recent creada associació de comerciants i que no va acabar de concretar-se per topar amb un Ajuntament sorprès per una actitud “massa” constructiva i creativa, que ja en aquells incipients moments mostrava la gent de Gran Centre.

Ara, passats els primers 10 anys, ho podem recordar com una simple anècdota, però sens dubte es el just reflex de com van començar les coses i com, per bé, han anat evolucionant.

El cas es que els comerciants del carrer Anselm Clavé, amb el recolzament  de la Junta de Gran Centre, varen demanar a l’Ajuntament poder instal·lar als fanals noucentistes del seu tram de carrer uns geranis amb uns estris dissenyats especialment i costejats per els propis comerciants i amb el compromís de preocupar-se’n cadascun d’ells del seu manteniment de jardineria. Es a dir, la “carretera” es veuria engalanada per les plantes i, al d’amunt, sense cap cost per l’Ajuntament. Doncs bé, encara que us costi de creure, aquesta proposta no va ser acceptada per l’Ajuntament o, per ser mes exactes, no va arribar a resoldre’s mai perquè els diferents departaments afectats (Via Pública, Serveis i Urbanisme) van anar “passant-se la pilota” sense saber que dir a una iniciativa tant poc comú per aquells moments de la vida política i social de la nostre ciutat.

El temps ha fet evolucionar a tothom i, allò que va sobtar als tècnics i als polítics de la Casa Gran, (tant poc acostumats a rebre aportacions de la societat civil i encara menys d’un sector considerat exclusivament dins l’àmbit de l’economia privada) ara estic convençut es resoldria d’una altre manera... En el camí d’aquests 10 anys, però, Gran Centre ha demostrat que el comerç forma part del model cultural de les ciutats mediterrànies i que es pot reactivar la seva activitat econòmica amb perfecte complicitat amb la ciutat, amb el seu urbanisme, amb la seva cultura i en plena comunió amb la seva gent.

Aquelles absurdes reticències que van generar aquells innocents geranis avui fan riure, però han tingut que remoure’s molts estereotips i superar vells prejudicis, perquè avui  Gran Centre s’hagi guanyat la confiança de l’Administració i l’admiració de la ciutadania. Van caldre molts “geranis virtuals” per demostrar a tothom que amb creativitat, amb il·lusió, amb treball i amb molta generositat també es podia dirigir una associació formada per unes persones que sempre han anteposat la seva condició de ciutadans abans que la de comerciants.

Per cert, ara que les coses ja es veuen d’una altre manera, perquè que no es recupera aquella vella idea de posar geranis als carrers de Granollers ?... Seria una bona manera de celebrar aquests engrescadors 10 primers anys de Gran Centre, no creieu ?...

Respecta a Catalunya

Polèmica, crispació, demagògia, ignorància ?... francament no se per on començar l’article sobre l’aprovació del nou Estatut de Catalunya i les reaccions que ha suscitat. S’han dit tantes barbaritats, s’han escrit ja tantes opinions, que se’m fa difícil afegir algun comentari mes que no sigui reiteratiu. Tot i així, estem davant d’un tema de tanta importància pel nostre futur col·lectiu que per tots aquells que intentem dir la nostra a través dels mitjans de comunicació es quasi una obligació deixar clar que en pensem de tot plegat...

Dins de la mes estricta normalitat democràtica, en compliment del que estableixen les lleis, Catalunya – per mitjà dels seus representants polítics – ha iniciat el camí per reformar un Estatut que, després de 25 anys de fer un bon servei, ha quedat caduc i superat abastament per les necessitats d’una societat diferent a la de 1980. Després d’un intents i llarg debat, els nostres parlamentaris han consensuat un nou text certament ambiciós però votat per quasi bé tothom, des de les posicions mes nacionalistes fins les constitucionalistes i des de l’esquerra fins el centre, amb una evidència clara de que el redactat final es fruit d’una voluntat il·lusionada de millorar l’autogovern i el finançament en un nou marc de relacions amb l’Estat.

Ara, seguint amb la mes estricta normalitat democràtica, es en el Congrés dels Diputats de Madrid on s’ha de debatre la proposta catalana. Serà llavors quan veurem com responen finalment els uns i els altres i si els representants catalans mantenen la seva unitat d’acció. Hauria d’entendre’s amb la mateixa normalitat que des de Catalunya es plantegi una reforma ambiciosa pensant amb l’horitzó d’una generació com que provablement des de l’Estat es contempli la modificació com un canvi massa difícil per l’actual estructura autonòmica. Uns i altres han d’afrontar la negociació amb serenor i, repeteixo, amb normalitat democràtica.

Preocupa i molt, però, l’enrenou mediàtic i polític que ja s’ha generat abans de que les sessions parlamentaries hagin començat, evidenciant-se una vegada mes que Catalunya segueix essent un problema per Espanya. Sembla que estiguem ancorats en el passat, que de res hagi servit la modernització del país o la gran aportació catalana a l’estabilitat democràtica... Es trist contemplar com una bona part d’Espanya segueix recelant agrament de les legitimes aspiracions polítiques de Catalunya, sense importar-li gens ni mica que la immensa majoria del poble català demani mes autogovern i millor finançament.

De seguir per la direcció que estan agafant les declaracions prèvies serà molt difícil evitar els perjudicis per la convivència doncs, fins i tot  pensant en el millor dels escenaris possibles i si al final s’acaba consensuant un nou text, les difamacions i la catalonofóbia que ja s’ha generat sense cap escrúpol, poden deixar ferides difícils de tancar.

Catalunya mereix respecte i Espanya necessita serenor.

Incivisme encobert

La nostra societat i conseqüentment el sistema polític i judicial que li dona cobertura, protegeix tant i tant a l’individu, a la seva llibertat i als seus drets que moltes vegades deixa en un segon terme el foment de la convivència pacífica i el respecte al bé comú i, el que es mes greu, criminalitza abans les actuacions de policies i administracions públiques en la seva tasca de prevenció i repressió, que les actituds delictives que precisament han generat el conflicte. Sovint sembla que la nostra societat encobreix amb el seu silenci, i per tant les exculpa, actituds altament incíviques, essent-li molt mes senzill carregar contra la manera  com s’ha gestionat una determinada crisi que entrar a l’anàlisi de l’arrel del problema i així no tenir que reconèixer que en l’àmbit moral de l’individu s’han perdut molts valors convivencials.

No vull dir amb això que no hem de seguir perseverant en la defensa dels drets i les llibertats de la persona, ni que hem d’imposar un Estat Policial, però seria bo que els mitjans de comunicació, els partits polítics i tots aquells que lideren opinió critiquessin durament i sense reserves totes les actituds delictives i no veiessin en elles, només, l’oportunitat de la confrontació amb els que tenen la responsabilitat de preveure i resoldre les crisis.

Si no ho fem així seguirem afavorint els comportaments incivics que queden emparats sota la cobertura d’una societat que gira l’esquena a la realitat i mira de reüll a tot allò que entra dins l’esfera dels valors individuals, no fos cas que, per intentar corregir-los, se la titllés de carca i retrògrada.

Indubtablement hem d’exigir als poders establerts mes mitjans per protegir el bé comú i reivindicar una millor celeritat policial i judicial en resoldre els conflictes, alhora que hauríem de procurar-nos un sistema educatiu que donés prioritat als valors cívics, però per d’amunt de qualsevol petició externa seria convenient que analitzéssim personalment i amb rigor els comportaments incívics, fóssim molt mes crítics amb totes les actituds que provoquen distorsions ciutadanes i, sobretot, no ens abstinguéssim de les que neixen i creixen al nostre entorn...

No es tracta de ser conservador, carca o retrògrada, ni de criticar l’Estat del Benestar del que gaudim. A aquesta societat benestant de primers del segle 21 li ha costat masses esforços i patiments assolir el que tenim i per tant no hem de fer marxa enrera el mes mínim, però d’aquí a ésser massa condescendents amb les actituds incíviques d’una petita - però sorollosa - part de la societat ni ha d’haver un munt. Si per contra comencem per fer pedagogia des de tots els àmbits informatius del que estar bé o malament, i no tapem una malifeta amb la crítica als poders per que no la van preveure o van tardar massa en resoldre-la, potser els que no es comporten com a vertaders i dignes ciutadans començaran a quedar en evidència i, poc a poc, aconseguirem reduir aquesta xacra que posa en perill la convivència pacífica i en llibertat a la que tant dret hi tenim tots...

Mayoral: 500 dies, pocs canvis

Dotze anys compartint tasques de representació política, ja sigui des del treball conjunt en aquell període d’acord tripartit, com des de les opcions clarament diferenciades entre govern i oposició, son prou temps per conèixer – al menys des d’una òptica política – a les persones amb qui has conviscut en aquell mateix espai de servei públic i la distància que em comporta ara mateix el estar allunyat d’aquell àmbit d’actuació municipal fins i tot em desperta un sentiment de solidaritat i complicitat per tots aquells ex - companys que han continuat treballant per que la nostra ciutat millori dia a dia. Podria dir-se que sento per ells una espècie d’afinitat gremial que supera clarament les diferents maneres que podem arribar a tenir alhora d’exercir el govern municipal.

Es des d’aquesta doble vessant de les experiències compartides i de l’apressi personal per la llarga relació viscuda, que en el relleu de l’alcaldia entre Josep Pujadas i Josep Mayoral vaig pensar que era una bona decisió per tothom. Pujadas podria projectar la seva gestió política mes enllà de l’acció municipal sense el desgast personal acumulat després de tants anys, Mayoral podria aportar una manera mes dinàmica de dirigir les coses públiques i la Ciutat podria rebre un nou impuls si finalment es superava una etapa excessivament llarga, per mi esgotada, d’un mateix mandatari al capdavant del Consistori granollerí. Vaig pensar que, al menys al llarg de l’actual legislatura, l’entrada a l’Alcaldia d’en Josep Mayoral podria significar per la Ciutat un pas endavant per desencallar vells contenciosos i per reactivar determinats projectes molt necessaris pel desenvolupament del municipi. Ho creia així perquè, tot i les advertències de mes d’un de que en Mayoral no faria res mes que donar continuïtat a l’estil i obra d’en Pujadas i s’encallaria en una visió massa sectària de la política, pensava i recordava el Mayoral gestor, amb capacitat i agilitat a l’hora de prendre decisions i l’imaginava carregat d’il·lusions per liderar, per fi, l’empresa a la que durant tants anys havia servit des d’un segon nivell.

Els que han tractat de prop amb el nou Alcalde li reconeixen un talant mes enèrgic i mes decidit, però s’ha de dir que en la política dels fets i dels resultats sembla que seguim instal·lats en aquell mateix estil de fer política,  poc ambiciós i absolutament previsible, de treballar sense fer soroll per que res no canvi, però sense la creativitat i la gosadia necessària per projectar la ciutat i engrescar als que hi viuen. La redacció del nou Pla General, la gestió de la Fira de l’Ascensió o la recent decisió de renovar les zones blaves del centre de la ciutat amb l’ajornament de l’ampliació de voreres d’alguns carrers d’aquesta zona, son exemples clars d’aquella manera de fer tant poc dinàmica.

  en canvi, en allò que s’ha mostrat mes incisiu, com es en el cas de la solució a la crisi de la Policlínica, hem descobert l’altre vessant que auguraven els seus detractors, el Mayoral intervencionista i massa decantat per la gestió pública en detriment de la privada.

 

         Queden prop de dos anys per que s’esgoti aquest mandat municipal i personalment m’agradaria, perquè penso que la ciutat hi sortiria guanyant, descobrir un Josep Mayoral mes emprenedor, capaç de definir un estil propi, mes ambiciós, menys previsible, mes dialogant i, sobretot, mes obert a la col·laboració de la Societat Civil amb l’Administració. D’aquí 500 dies mes en podrem tornar a parlar...

Matrimonis sense diferències

Reconec que aquest es un tema difícil de tractar, sobretot perquè dóna la sensació de que gran part de la societat encara té avui molts dubtes i prejudicis al respecta. Hem viscut molts anys marginant el col·lectiu de gais i lesbianes, dedicant-los tòpics injustos, discriminadors i burlescs i provablement el procés d’obertura de la societat favorable a l’assimilació i normalització d’una realitat tant pròpia dels nostres temps, encara no estava prou madur. El Govern Zapatero, però, ha volgut avançar-se a molts altres països socialment mes desenvolupats i ha impulsat la llei que permet el matrimoni entre dues persones del mateix sexe, provocant inevitablement  el debat en el que, poc o molt, tothom i ha dit la seva.

Políticament podríem qüestionar el moment o la oportunitat d’aquesta legalització controvertida i fins i tot podríem discutir sobre si etimològicament el mot matrimoni pot servir per la unió de dues persones que siguin del mateix sexe. També podríem afegir-nos a la polèmica amb arguments teològics i morals, però penso que per entendre la situació d’una forma planera i sincera, lluny de les discussions interessades, res millor que apropar-nos a la realitat que ens envolta...

Sense anar mes lluny aquesta setmana, un noi conegut des de petit per tota la família, s’ha casat amb un altre jove i allò que fa mesos va comportar una certa sorpresa, avui s’ha assumit sense problemes. A casa hem seguit amb interès tot el procés, des del nuviatge de la nova parella, passant per la relació amb les seves famílies i amics, fins la mateixa decisió, valenta, de voler contraure matrimoni i, he de dir, no hem observat cap distinció en comparació a la unió d’una parella heterosexual: la mateixa il·lusió per part de tots, els mateixos preparatius per celebrar una bona festa i el mateix respecta i admiració per els que van a prendre una decisió tant important. Puc assegurar que la proximitat ens ha portat la normalitat i ens ha fet obrir els ulls a una realitat i necessitat inqüestionable. Tothom, independentment de com faci ús del seu sexe, ha de tenir - com els deures que ningú discuteix - els mateixos drets i l’Estat, per tant, n’ha d’oferir cobertura sense cap mena de diferència.

Si la vida en parella de dues persones del mateix sexe es un fet evident, res ha d’impedir que aquestes parelles obtinguin els mateixos beneficis legals que les altres unions i, si es així, el dir-ne matrimoni quina importància té ?, on està la polèmica ?. Puc entendre que l’Església no ho vegi igual pel que fa als matrimonis canònics però no comparteixo la seva obstinada oposició als matrimonis civils en els que l’objectiu fonamental es la regulació de la vida de la parella davant el sistema legal que, repeteixo, ha de ser per tothom igual. Una altre qüestió es l’adopció de fills per part d’aquests nous matrimonis, però això mereix de ben segur un altre article d’opinió...

Policlínica: les preses ens poden sortir molt cares

En aquestes alçades de la polèmica, segurament ja no es hora de valorar la resolució de la Generalitat que implica la no renovació del concert amb Policlínica del Vallès, tot i que la decisió condemna de forma tàcita el tancament d’ aquesta institució històrica granollerina.

Podríem debatre si ha estat una maniobra conseqüent d’un govern que creu mes en la sanitat pública que en la privada, també podríem analitzar si en la presa de posició s’han tingut en compte algunes deficiències del servei que provablement oferia la Policlínica o fins i tot podríem discutir si han pesat massa els antecedents i actituds d’alguns dels protagonistes en conflicte, però, com deia, segurament ja no es hora de fer-ho, doncs en aquests moments tot està dat i beneït... El cert es que l’Administració contractant té la facultat legitima de no renovar el concert si així ho estima convenient i la Policlínica, si pensa que s’han vulnerat els seus drets, haurà d’acudir a la Justícia per dilucidar-ho.

Com a ciutadans, però, hem d’exigir als polítics implicats que darrera de les decisions valorin les conseqüències. I es en aquest estadi de la qüestió on dona la sensació que els responsables de la resolució van tenir molt clar que la Policlínica els hi era un destorb però no van mesurar les connotacions d’un precipitat tancament, perquè no s’entén de cap manera que ara, a corre cuita, s’hagin de fer obres (que de ben segur valdran molts diners i estaran marcades per una perniciosa provisionalitat) per habilitar l’antic edifici de la Guardia Urbana i transformar-lo en unes dependències sanitàries que difícilment assoliran els nivells que la pròpia administració estableix per altres centres de similars característiques.

La mateixa precipitació s’observa en l’absorció i integració del planter de treballadors de la Policlínica a l’Hospital. Em temo que, fruit d’aquesta urgència, hauran prevalgut abans els plantejaments polítics per evitar una crisi laboral al carrer, que l’aplicació dels criteris tècnics que asseguressin la viabilitat, present i futura, de l’operació. No tinc tots els elements de judici per opinar sobre si el servei sanitari que finalment en resulti de tot aquest terrabastall quedarà assegurat pels ciutadans, però tot fa pensar que les preses mostrades en la gestió de la sortida a la crisi de la Policlínica, tant pel que fa a la provisionalitat de les obres, com per l’absorció dels treballadors, ens poden sortir molt cares i d’això si que n’hauran de donar compte els responsables d’aquesta decisió...

Algun dia haurem de saber perquè no es va optar per resoldre el problema des de dins de la Fundació de la Policlínica i així donar temps a cercar una transició menys traumàtica i menys costosa o, si aquesta via resultava inassolible, perquè no es dotava primer de tots els mitjans necessaris a l’Hospital per que pogués assumir l’increment del servei un cop tancada la Policlínica, sense necessitat de reformar a corre cuita unes instal·lacions que fins i tot per la Guardia Urbana ja eren obsoletes ?...

Mes que Botiguers

El dia 5 de Juny de 1995, just ara ha fet 10 anys, es constituïa l’Associació de Comerciants Gran Centre de Granollers, amb la participació d’una cinquantena de botiguers que creien necessària la unió d’interessos per fer front, entre d’altres qüestions, al que en aquell moment es considerava una amenaça pel model de ciutat mediterrània, els centres comercials de perifèria. Aquell grup impulsor ben aviat va anar creixent fins apropar-se, avui, als 300 socis engrescats en un projecta que de llarg ha sobrepassat els objectius merament sectorials.

En el camí Gran Centre, que ha estat des de l’inici encapçalada per una Junta Directiva extraordinàriament activa i creativa, ha assolit els màxims guardons i reconeixements de nivell Català i Espanyol, alhora que s’ha erigit en el model a seguir per a moltes agrupacions de comerciants que han descobert en Gran Centre una manera d’entendre el comerç mes enllà d’una activitat estrictament econòmica.

I es que l’èxit assolit rau precisament en això, en ser ciutadans abans que comerciants... Per Gran Centre la ciutat es prioritat, en el ben entès que si el comerç i la ciutat caminen juntes, ambdues se’n beneficiaran. Aquests pioners del “comerç ciutadà” van copsar d’immediat que en les nostres ciutats, en les que la relació veïnal al carrer es bàsica i l’intercanvi cultural una necessitat, la presencia de les botigues ajudava a travar aquesta realitat, alhora que la prosperitat dels seus propis establiments depenia en gran mesura d’una ciutat cada cop mes ben desenvolupada. Per tant si es demanava a les administracions una defensa i promoció sense fissures d’aquest model de ciutat mediterrània, calia demostrar, per davant de tothom, que qui mes hi creia en aquest model eren els mateixos botiguers, tot esperant que els governs competents acabessin complint amb la seva part del tracte.

El problema es que tot i el gran reconeixement exterior i l’atracció que aquests èxits han significat per les grans marques que han volgut instal·lar-se a Granollers, Gran Centre ha tingut una resposta interior una mica decebedora, no ja per el gran públic que ha seguit amb molt interès les diferents activitats que s’han promogut, si no per la posició tèbia de l’Ajuntament, que tot i recolzar-la formalment no ha acabat de bolcar-se en la millora urbanística de la zona o en la gestió integral de l’Illa de Vianants, de la mateixa manera que ha fet mal la incomprensió d’una part dels comerciants que no han entès aquest missatge mes social que econòmic que l’Amadeu Barbany i el seu equip han difós amb tanta claredat i entusiasme...

Gran Centre es diferent i això, segur, la fa interessant i digne de tot el recolzament públic i privat que necessiti. Seria desitjable que en un futur immediat els nostres mandataris superessin les velles reticències observades i sabessin aprofitar el capdal impressionant d’aquest grup de gent que està en continua ebullició i  predisposat a treballar per la ciutat, mentre que seria recomanable que ben aviat s’acostessin posicions per tal que tot el comerç granollerí caminés en la mateixa direcció.

Sucursalisme de proximitat

A l’entorn del debat sobre el nou Estatut, tots hem llegit o sentit opinions que coincideixen en destacar el paper cabdal que tindrà en tot el procés l’entesa entre el PSOE i el PSC. Zapatero va prometre, però, que allò que aprovés el Parlament Català seria acceptat a Madrid i, en canvi, vists els antecedents i la manera en que els diputats del PSC queden absorbits en allò que interessa als diputats del PSOE, sembla clar que no s’avançarà en el debat Estatutari si abans no existeix acord entre ells o, malauradament, si els de la “central” no accepten la proposta dels de la “sucursal”.

Ja sé que aquesta acusació de sucursalisme no agrada gens als socialistes catalans, però les proves al respecte son contundents des de fa molt temps. Tots recordem situacions absolutament contradictòries quan el PSC al Parlament de Catalunya ha votat “blanc” i els diputats del mateix partit, a Madrid, han votat “negre”. Encara tenim fresc a la memòria les continues desautoritzacions de les que ha estat objecte el President Maragall per part del president i els ministres espanyols en el poc temps de vida del govern tripartit català i els conseqüents canvis de timó que s’han constatat per no perjudicar el projecte comú del socialisme espanyol que sempre, sempre, està per d’amunt del projecte que de ben segur també deu tenir el socialisme català.

Aquesta visió crítica, que des de la perspectiva nacionalista temem, pot semblar excessivament pessimista per aquella gent que o no te el mateix sentiment nacional o senzillament no els preocupen les picabaralles sobre competències autonòmiques, balances fiscals o drets identitaris si no  els toca de prop i es per aquesta raó de proximitat que vull comentar el darrer episodi de sucursalisme polític viscut en la sessió del dia 10 de maig en la Comissió de Justícia del Congrés dels Diputats de Madrid:

Aquell dia, CiU va proposar la creació de 7 jutjats de la nova jurisdicció mercantil, un d’ells per Granollers. Cal explicar que aquests nous jutjats, que dirimeixen els procediments que abans anomenàvem suspensions de pagaments i fallides, actualment només estan situats a les capitals de província en una clara centralització dels serveis públics. Doncs bé, tot i que des de la mateixa proclamació de la Llei que els hi va donar contingut, els Col·legis professionals, les Cambres de Comerç, els Sindicats, els Ajuntaments i, davant de tots, la mateixa Generalitat van reivindicar la opció de que a Catalunya s’ampliés la planta judicial per donar sortida a la realitat industrial i econòmica de bona part del territori i així aconseguir que els Jutjats Mercantils podessin situar-se també a Granollers, el PSOE (amb la participació inclosa dels diputats del PSC) va votar en contra d’una proposta que els socialistes catalans  haguéssin acceptat de bon grat...

Podem imaginar les raons d’estratègia política del PSOE que potser no li interessava que prosperés una moció de l’oposició o fins i tot que no entengués les necessitats jurídiques d’un territori industrialitzat molt diferent a la resta de l’Estat, però no podem comprendre la claudicació del PSC en plantejaments que beneficien Catalunya i que, en altres fòrums, defensaria de ben segur. Si el sucursalisme s’esbrina tant fàcilment en una qüestió menor, quin Estatut podem esperar ?...

Allargar mes el braç que la màniga

L’eslògan de la recent acabada Fira de l’Ascensió, “hi ha de tot”, m’ha fet recordar aquelles botigues típiques de molts pobles petits, sobretot d’estiueig, que intenten tenir tots els productes possibles, per variats i estranys que puguin semblar,  i que reben el sobrenom popular de “Corte Inglés”. No els preocupa la qualitat, només la quantitat... També m’ha fet pensar en els establiments que des de fa mes d’una dècada s’han anat multiplicant arreu, els “Todo a 100” , en els que, novament, la diversitat prima per d’amunt de la especialitat...

Doncs bé a Granollers, pel que fa a la Fira i lamentablement i per extensió a bona part de la política de promoció cultural, esportiva i social, el “hi ha de tot” sembla ser el primer objectiu dels nostres programadors, enlloc de cercar la singularitat que col·loqui Granollers, de nou, entre les ciutats capdavanteres de Catalunya.

Voler estar a tot arreu, organitzar de tot i a sobre amb pocs mitjans econòmics, comporta el que tenim, “de tot”, però molt poques coses que destaquin i que provoquin l’efecte desitjat, o sia la promoció de la nostra ciutat mes enllà de la pròpia comarca.

No voldria semblar nostàlgic però des que l’handbol ja no guanya títols, el bàsquet  no està a l’ACB i la Fira no es la que era, només ens queda la Festa Major, la Mitja Marató i poca cosa mes... Això si, molts festivals musicals, moltes festes de barri, molta programació de tot tipus i molta bona voluntat, però qualitat, allò que desperta l’interès d’una societat cada cop mes exigent i que fa que els mitjans de comunicació nacionals en facin seguiment, molt poca.

No ens hauria de costar tant reconèixer les deficiències d’alguns esdeveniments que amb el temps han anat perdent interès i ser valents de reformar-los o fins i tot clausurar-los per concentrar esforços i recursos en allò que veritablement pugui ser específic i singular. Perseguir la quantitat, el “hi ha de tot”, ens mantindrà en una mediocritat perniciosa i avorrida.

Hauríem d’apostar, de veritat, per que l’Handbol tornés a lluitar entre els grans, perquè el Comerç i el Centre s’oferissin com la millor oferta d’oci de ciutat possible, perquè un dels Festivals Culturals assolís la categoria dels grans esdeveniments de la Catalunya musical o teatral i, tanmateix, perquè una Mostra de promoció econòmica recuperés la dignitat pròpia d’una de les comarques mes industrials del nostre país.

Fa molts anys un conegut granollerí va sentenciar que “Granollers tenia paladar de ric però butxaca de pobre” i sembla ben bé que avui encara sigui vigent aquella dita, no envà preferir “tenir de tot”, però amb pocs mitjans, es propi d’aquells que volen “allargar mes el braç que la màniga” i això, penso, no pot ser bo de cap manera... 

Fumata de colors

Fumata blanca o fumata negra... Quin serà el futur de l’Església Catòlica després de la mort de Joan Pau II ?. A partir del proper dilluns 18 d’abril el Col·legi Cardenalici es reunirà per escollir el Papa que haurà de dirigir aquesta Església en els propers anys, un pontífex que rebrà una herència contradictòria, indiferent, decebedora o extraordinària segons els criteris dels qui en facin l’anàlisi.

Per els que hem rebut una educació catòlica, ja sigui per tradició familiar o per formació escolar, però que per diferents raons no hem desenvolupat, ens sentim confusos i fins i tot contrariats. Formem part d’una generació que sense renunciar d’aquella formació i tot i sentint-se atreta per una part de l’Església que es capaç de servir als mes desfavorits, s’ha anat allunyant de la pràctica catòlica i ha contemplat, amb preocupació, com una gran majoria  de la societat seguia “creient” però deixava de banda la doctrina oficial de l’Església Catòlica. I, d’aquesta realitat, el Papa Joan Pau II n’ha estat, evidentment, un dels principals responsables.

Tot i que cal reconèixer-li una gran tasca política de relacions internacionals, de mediació i influència mundial en favor de la Pau, en contra de tota mena de règims dictatorials i en defensa dels drets humans, aquest Papa ha permès (per acció o per omissió) que la seva Església anés distanciant-se del món real. Temes com el tractament que el Vaticà encara dedica avui als homosexuals, als separats o divorciats , a l’ús de mesures anticonceptives (ni que sigui en països subdesenvolupats amb altíssims índexs de sida) o, la negativa de que les dones puguin celebrar missa, son per molta gent incomprensibles. Tampoc ha ajudat gens la demostració d’ostentació i riquesa de la ciutat vaticana o l’obscurantisme en que ha operat la cúria religiosa...

Es per això que en aquests dies de dol mediatic, de grans demostracions de fe, ens sentim una mica descol·locats. Es a dir, contemplem astorats que no sentim pel qui ha estat Cap de la que voldríem que seguis sent la nostra Església el mateix que demostren els centenars de milers de catòlics que s’han mobilitzat aquests dies. El recordarem amb respecte i li reconeixerem alguns mèrits ni que fos per la seva gran tenacitat i capacitat d’atracció que ha demostrat en els seus 26 anys de pontificat, però poca cosa mes. I, es clar, aquesta evident contradicció, pròpia d’aquells que no els hi agrada el que estan contemplant però que tampoc es troben entre els agnòstics o seguidors d’una altre religió, provoca un inevitable neguit...

Fumata blanca o fumata negra... Perquè no un nou Papa que faciliti una Església mes realista, mes propera i mes humana ?, un Papa que propugni un canvi estructural del Vaticà, sense la pompa de la púrpura cardenalícia i veritablement al servei dels mes desfavorits, que tracti amb igualtat a totes les persones sense distinció de cap mena i permeti el diàleg i debat teològic... Perquè no una fumata per la tolerància i amb les portes obertes a que tots els que ens n’hem anat apartant ens hi tornem a sentir atrets?... Per que no una fumata de colors ?...

Fira fluixa, Festa pobre

Si es confirma que els Concessionaris d’automòbils de Granollers no assistiran a la Fira de l’Ascensió d’enguany, aquest entranyable certamen comercial del Vallès Oriental rebrà un cop molt dur per la seva viabilitat. Tot i que en els darrers anys la davallada constant dels expositors deixés entreveure la greu crisi de la nostra Fira, la constatació, ara, de que un sector tant important com l’automació digui prou, ens ratifica sense mes contemplacions que el model de l’Ascensió no serveix per l’inici del segle 21.

Els granollerins, que ens sentim cofois de la nostra història col·lectiva  ens costa acceptar que una cosa que ha funcionat molt bé deixi de fer-ho i, cal reconeixeu-ho, ens molesta que ens ho diguin. Tot i que portem anys adonant-nos que la Fira no va, anys comprovant que el seu principal objectiu de promoció del teixit industrial i comercial del Vallès ha deixat de donar resultats, anys essent conscients de que aquesta promoció només s’assoleix en fires monogràfiques d’abast nacional o internacional i anys comprovant que la nostra estimada Fira només cobreix les expectatives per els expositors de venda directa, portem tots aquests anys sense saber reaccionar i trobar les altres alternatives mes adients per la promoció econòmica de la nostra ciutat.

Si del que es tracta es de mantenir un espai per passejar, berenar i distreure la quitxalla al parc d’atraccions, fem-ho, per això l’Ascensió també es Festa, però no ens enganyem mes. Reconeguem que la Fira que tots enyorem no podrà repetir-se avui dia i acceptem que mes val que els esforços de l’Ajuntament, de la Cambra de Comerç, de la Unió Empresarial i de tots aquells que hi col·laboren s’orientin cap a noves formules de promoció.

Potser si des del primer moment en que es va parlar de constituir un organisme de gestió públic – privat s’hagués acceptat, sense pors ni prejudicis, que la Fira de l’Ascensió tal i com la coneixíem havia deixat de tenir sentit i, per tant, hagués quedat al marge d’aquell anhelat organisme,  avui provablement ja estaria en ple funcionament i potser apunt d’inaugurar algun esdeveniment mes idoni per la promoció de l’important teixit industrial i econòmic de la Comarca. Si fóssim capaços d’alliberar-nos de la càrrega que suposa la Fira d’avui, estic convençut que hi sortiríem guanyant perquè tots els agents interessats veurien viable, no com ara, la creació d’una nova institució projectada per ser veritablement útil.

Si deixem la Fira de l’Ascensió pel record satisfet de les generacions que la varen viure en plenitud i sabem passar pàgina a la història, podríem centrar-nos en una millor Festa. Si per contra ens obstinem en aguantar un model caduc i seguim perdent temps sense abordar, globalment, la promoció econòmica que mereix la nostra Comarca, ens quedarem amb una Fira fluixa i una Festa pobre...

Doble Moral

Sovint s’acusa als polítics de confondre a la població segons els interessos conjunturals i les necessitats partidistes i molt freqüentment observem que l’ús de missatges demagogs serveixen per despistar el veritable interès general que mai s’hauria de perdre de vista...

Dispenseu-me aquest inici amb un comentari tant agre – i per alguns poc “positiu” – però el cert es que ja fa dies que em ronda l’article d’avui i, un dia pel referèndum Europeu, un altre per la polèmica de l’urbanisme de Palou, o en la darrera edició per la crisi de la Fira de l’Ascensió, l’he anat deixant de banda, però ja fa temps que tinc el pap ple de comprovar l’enorme hipocresia amb que s’està tractant el tema del Quart Cinturó.

Resulta que molts d’aquells polítics que han sortit al carrer animant la reacció ciutadana en contra d’aquesta infrastructura vital pel desenvolupament del nostre territori, desplegant la bandera ecològica i emparant-se amb arguments idíl·lics però molt poc creïbles, son els mateixos que des dels seus despatxos de direcció política en els Ajuntaments d’aquesta mateixa zona, han impulsat el creixement (potser poc sostingut ?) dels seus municipis, doblant en alguns casos la població residencial i multiplicant els polígons industrials, convertint el mateix territori, que amb l’oposició al Quart Cinturó pretenen preservar, en un espai altament densificat i amb unes comunicacions absolutament insuficients i constrenyedores.

Es aquí on la doble moral i la hipocresia a que feia menció anteriorment prenen forma doncs per aconseguir mes ingressos municipals no han tingut cap escrúpol en permetre la construcció de noves urbanitzacions de tota mena, aprofitant el moviment migratori del Barcelonès cap al Vallès Occidental i Oriental i acceptant, implícitament, la vinguda massiva de nous veïns i empreses. En aquest cas l’argumentari de la sostenibilitat i la defensa del medi ambient no es necessari aplicar-lo... Per contra quan una altre administració o partit polític impulsa una infrastructura com la del Quart Cinturó, llavors si, totes les pors ecològiques treuen cap.

Es pot entendre la preocupació per un territori que dècada a dècada ha anat transformant-se i perdent la forma natural en ares del desenvolupament econòmic propi d’una societat industrial, però potser les lamentacions de bona part dels polítics de l’esquerra catalana arriben massa tard, oblidant que som on som, també, per les seves pròpies decisions. Ara, com a mínim, sembla fer us d’una doble moral el promoure que vinguin a residir  molta mes gent i empreses a les nostres comarques i després tancar els ulls i barrar el pas a les infrastructures necessàries per fer viable aquest important creixement. Negar l’evidència si que pot fer insostenible viure i treballar a les nostres comarques...

Referèndum confús

Entenc lògica la reacció irada dels propietaris que veuen, una vegada mes, que se’ls barra la possibilitat de treure un rendiment a les seves finques, mes enllà d’una inviable continuïtat agrícola d’unes terres que, per la seva reduïda dimensió, no poden ser rentables per la pagesia que les treballa.

Entenc, també, els criteris de precaució urbanística que miren de preservar el poc sòl que li queda a la nostra ciutat per el creixement de futur, però no entenc l’obstinació de mantenir el caràcter totalment agrícola d’aquella zona quant, a més de no ser viable avui dia la seva explotació (per les raons apuntades anteriorment) no s’ha tingut cap escrúpol de modificar aquesta mateixa qualificació en d’altres múltiples operacions urbanístiques que s’han anat desenvolupant en els darrers anys, tant en el que fora l’antic terme municipal del poble de Palou, com en d’altres zones de Granollers.

Entenc, per tant, que les raons d’uns com la dels altres necessiten una aproximació. L’interès general que diu defensar el Govern de la ciutat està compost, també, per l’interès de la gent de Palou i seria bo, conseqüentment, que no ho oblidessin els nostres governants. Decidir d’esquena a aquesta realitat seria un gravíssim error.

D’altra banda i en el cas que ens ocupa, hem de recordar que  no estem parlant d’un col·lectiu veïnal o d’una agrupació de propietaris sense mes, si no d’una realitat geogràfica i humana amb història i idiosincràsia particular, no envà Palou va ser un municipi independent de Granollers fins l’any 1928 en que es va convenir la annexió. Aquest motiu, sumat a que durant molts anys després, la realitat del dia a dia a fet que la mateixa gent que viu en aquella zona hagi mantingut un esperit diferenciat al de la gran ciutat, mereix ser reconegut i, per tant, respectat. Si tenim en compte, també, que des de fa un any Palou compte amb el primer Consell de Poble de Granollers, organisme creat per l’Ajuntament per canalitzar la participació ciutadana d’aquell territori, convindrem que no seria raonable aprovar el nou Pla General sense tenir en compte cap de les reivindicacions d’aquell col·lectiu.

A tot això cal afegir que el recent posicionament de l’Associació de Veïns, sumant-se a la reivindicació de la dels Propietaris i, per tant, reforçant enormement el paper del Consell de Poble, provoca inevitablement una negociació mes oberta per part del Govern Municipal. De lo contrari el respecte institucional cap un organisme de participació com l’esmentat Consell de Poble i el reconeixement al fet diferencial i històric de Palou quedarien greument qüestionats.

Provablement un Palou totalment urbanitzable xocaria amb l’interès general que ha de preservar l’Ajuntament, però deixar-lo totalment agrícola obriria una crisi de confiança difícil de redreçar...

Seria bo un nou Pla General amb consens

Recentment s’ha aprovat, en fase inicial, el nou Pla General d’Ordenació Urbana de Granollers, allò que ara s’anomena POUM. I ha estat així tot i els vots en contra dels dos partits de l’oposició del Consistori granollerí, quan l’anterior Pla General (el de l’any 1984) ho va ser amb l’acord unànime de totes les forces polítiques representades a l’Ajuntament de la nostra Ciutat.

No seré jo, autèntic neòfit en la matèria i en un espai tant reduït, qui analitzi tècnicament les bondats o els defectes d’aquesta nova ordenació urbanística, però si que m’agradaria opinar sobre la necessitat de que una eina tant important pel desenvolupament de la nostra ciutat en el decurs dels propers 20 anys, fos contemplada no com una oportunitat per la controvèrsia política, si no com una oportunitat de fer Ciutat, en majúscules, lluny del protagonísme per a uns o el desgast per als altres. Seria convenient que l’esperit de la transició política de finals dels 70 i principis dels 80, etapa en la que es van elaborar la majoria dels primers Plans Generals en democràcia, tornés a ser vàlid per Granollers. Si en aquell moment, els uns i els altres van aparcar els interessos mes partidistes tot i les grans desconfiances que podrien haver existit (precisament per tractar-se de la primera elaboració urbanística després del període franquista), ara sembla que hauria de ser mes fàcil. Potser no cal que es retorni a aquella unanimitat, però com a mínim seria desitjable que el Pla que finalment acabés aplicant-se recollís propostes de tots els colors, que ningú podés atribuir-se el cent per cent de la seva autoría.

Crec que no seria bo, pensant en aquests propers 20 anys (temps en el que de ben segur es succeiran diversos governs municipals), que el disseny de la futura ciutat només obeís a un determinat criteri. Granollers ha de créixer plural, oberta al món i on tots els actors polítics se’n sentin, amb major o menor grau, còmplices. Si finalment la majoria acaba imposant-se per la força legitima dels seus vots però no pel convenciment de les seves propostes, aquest nou Pla naixerà inestable i sempre serà vist amb desconfiança per un ampli sector de la ciutat...

M’agradaria pensar que en l’aprovació inicial només s’han volgut plasmar amb claredat els punts de partida estratègics d’uns i altres i que ara, aprofitant el període d’exposició pública, tots plegats buscaran apropar les seves posicions. Si a l’aprovació definitiva s’aconseguís un Pla mes consensuat, encara que – repeteixo - no necessàriament unànime, Granollers podrà desenvolupar-se mes tranquil·lament i sense constants temptacions de revisar precipitadament allò que ara ha costat tant.

L'enrrenou del Pla Ibarretxe, negatiu per Catalunya ?

En plena polèmica per la irrupció a l’escenari polític espanyol del Pla Ibarretxe, rebut amb una pluja de desqualificacions inexplicables en un Estat democràtic, a Catalunya segueixen els treballs per la redacció d’un nou Estatut d’Autonomia. Justament en un moment en el que no ens interessa el soroll, en el que cal serenor i profunditat per abordar els plantejaments de futur, el xivarri del procés Basc ens pot perjudicar directament.

No podem oblidar que tot i que el mètode emprat pel Govern d’Euskadi es molt diferent al que s’està duent a terme a Catalunya (aquí la recerca del consens es voluntat dels partits polítics catalans i exigència legal per quan es necessita l’aprovació de les 2/3 parts del parlament), en  rerafons ambdues propostes podrien ser similars o, si mes no, les forces nacionalistes catalanes acceptarien de bon grat uns postulats com els de la sobirania compartida i la lliure associació que propugna el Pla Basc. Per tant, com mes conflicte es generi en el debat del nou estatut d’Euskadi, mes complicat ho tindran els negociadors dels partits catalans per aconseguir un encaix de Catalunya dins d’Espanya, diferenciat del de la resta de Comunitats Autònomes, que resolgui els vells recels del nacionalisme català. Si el procés Basc acaba malament, com així s’endevina per la virulència en que ha estat rebut, Catalunya podrà avançar molt poc... Novament el “café para todos” es el que es servirà i, amés, serà descafeinat.

 Amb la crida de tots el dimonis i la agitació de totes les pors per un suposat trencament de l’Estat, el debat estatutari català, en aplicació del pacte PSOE-PP confirmat en els darrers dies,  es voldrà circumscriure exclusivament a les qüestions materials , això si amb totes les cauteles possibles, ja sigui per la concreció de determinades transferències de la gestió d’un o altre servei, o per la revisió del finançament autonòmic, però el debat de la identitat nacional quedarà expressament perjudicat.

 I es en aquest estadi de la qüestió quan inevitablement hem de recordar que el problemàtic i deficitari sistema de finançament  que disposem en l’actualitat arranca de la difícil negociació i de les condicions extraordinàries i irrepetibles de la transició democràtica on l’obstinació dels partits espanyols (PSOE, AP i UCD) es va imposar als partits nacionalistes catalans (CDC, UDC, ERC i PSUC) que en aquell moment es trobaven en minoria. De manera que, en el millor i hipotètic dels escenaris possibles, aconseguirem allò que ja hauríem de tenir fa mes de 25 anys i, a sobre, els mateixos que aleshores no ho van permetre, ara ens ho voldran vendre com un èxit...