Sucursalisme de proximitat

A l’entorn del debat sobre el nou Estatut, tots hem llegit o sentit opinions que coincideixen en destacar el paper cabdal que tindrà en tot el procés l’entesa entre el PSOE i el PSC. Zapatero va prometre, però, que allò que aprovés el Parlament Català seria acceptat a Madrid i, en canvi, vists els antecedents i la manera en que els diputats del PSC queden absorbits en allò que interessa als diputats del PSOE, sembla clar que no s’avançarà en el debat Estatutari si abans no existeix acord entre ells o, malauradament, si els de la “central” no accepten la proposta dels de la “sucursal”.

Ja sé que aquesta acusació de sucursalisme no agrada gens als socialistes catalans, però les proves al respecte son contundents des de fa molt temps. Tots recordem situacions absolutament contradictòries quan el PSC al Parlament de Catalunya ha votat “blanc” i els diputats del mateix partit, a Madrid, han votat “negre”. Encara tenim fresc a la memòria les continues desautoritzacions de les que ha estat objecte el President Maragall per part del president i els ministres espanyols en el poc temps de vida del govern tripartit català i els conseqüents canvis de timó que s’han constatat per no perjudicar el projecte comú del socialisme espanyol que sempre, sempre, està per d’amunt del projecte que de ben segur també deu tenir el socialisme català.

Aquesta visió crítica, que des de la perspectiva nacionalista temem, pot semblar excessivament pessimista per aquella gent que o no te el mateix sentiment nacional o senzillament no els preocupen les picabaralles sobre competències autonòmiques, balances fiscals o drets identitaris si no  els toca de prop i es per aquesta raó de proximitat que vull comentar el darrer episodi de sucursalisme polític viscut en la sessió del dia 10 de maig en la Comissió de Justícia del Congrés dels Diputats de Madrid:

Aquell dia, CiU va proposar la creació de 7 jutjats de la nova jurisdicció mercantil, un d’ells per Granollers. Cal explicar que aquests nous jutjats, que dirimeixen els procediments que abans anomenàvem suspensions de pagaments i fallides, actualment només estan situats a les capitals de província en una clara centralització dels serveis públics. Doncs bé, tot i que des de la mateixa proclamació de la Llei que els hi va donar contingut, els Col·legis professionals, les Cambres de Comerç, els Sindicats, els Ajuntaments i, davant de tots, la mateixa Generalitat van reivindicar la opció de que a Catalunya s’ampliés la planta judicial per donar sortida a la realitat industrial i econòmica de bona part del territori i així aconseguir que els Jutjats Mercantils podessin situar-se també a Granollers, el PSOE (amb la participació inclosa dels diputats del PSC) va votar en contra d’una proposta que els socialistes catalans  haguéssin acceptat de bon grat...

Podem imaginar les raons d’estratègia política del PSOE que potser no li interessava que prosperés una moció de l’oposició o fins i tot que no entengués les necessitats jurídiques d’un territori industrialitzat molt diferent a la resta de l’Estat, però no podem comprendre la claudicació del PSC en plantejaments que beneficien Catalunya i que, en altres fòrums, defensaria de ben segur. Si el sucursalisme s’esbrina tant fàcilment en una qüestió menor, quin Estatut podem esperar ?...

Allargar mes el braç que la màniga

L’eslògan de la recent acabada Fira de l’Ascensió, “hi ha de tot”, m’ha fet recordar aquelles botigues típiques de molts pobles petits, sobretot d’estiueig, que intenten tenir tots els productes possibles, per variats i estranys que puguin semblar,  i que reben el sobrenom popular de “Corte Inglés”. No els preocupa la qualitat, només la quantitat... També m’ha fet pensar en els establiments que des de fa mes d’una dècada s’han anat multiplicant arreu, els “Todo a 100” , en els que, novament, la diversitat prima per d’amunt de la especialitat...

Doncs bé a Granollers, pel que fa a la Fira i lamentablement i per extensió a bona part de la política de promoció cultural, esportiva i social, el “hi ha de tot” sembla ser el primer objectiu dels nostres programadors, enlloc de cercar la singularitat que col·loqui Granollers, de nou, entre les ciutats capdavanteres de Catalunya.

Voler estar a tot arreu, organitzar de tot i a sobre amb pocs mitjans econòmics, comporta el que tenim, “de tot”, però molt poques coses que destaquin i que provoquin l’efecte desitjat, o sia la promoció de la nostra ciutat mes enllà de la pròpia comarca.

No voldria semblar nostàlgic però des que l’handbol ja no guanya títols, el bàsquet  no està a l’ACB i la Fira no es la que era, només ens queda la Festa Major, la Mitja Marató i poca cosa mes... Això si, molts festivals musicals, moltes festes de barri, molta programació de tot tipus i molta bona voluntat, però qualitat, allò que desperta l’interès d’una societat cada cop mes exigent i que fa que els mitjans de comunicació nacionals en facin seguiment, molt poca.

No ens hauria de costar tant reconèixer les deficiències d’alguns esdeveniments que amb el temps han anat perdent interès i ser valents de reformar-los o fins i tot clausurar-los per concentrar esforços i recursos en allò que veritablement pugui ser específic i singular. Perseguir la quantitat, el “hi ha de tot”, ens mantindrà en una mediocritat perniciosa i avorrida.

Hauríem d’apostar, de veritat, per que l’Handbol tornés a lluitar entre els grans, perquè el Comerç i el Centre s’oferissin com la millor oferta d’oci de ciutat possible, perquè un dels Festivals Culturals assolís la categoria dels grans esdeveniments de la Catalunya musical o teatral i, tanmateix, perquè una Mostra de promoció econòmica recuperés la dignitat pròpia d’una de les comarques mes industrials del nostre país.

Fa molts anys un conegut granollerí va sentenciar que “Granollers tenia paladar de ric però butxaca de pobre” i sembla ben bé que avui encara sigui vigent aquella dita, no envà preferir “tenir de tot”, però amb pocs mitjans, es propi d’aquells que volen “allargar mes el braç que la màniga” i això, penso, no pot ser bo de cap manera...