Mayoral: 500 dies, pocs canvis

Dotze anys compartint tasques de representació política, ja sigui des del treball conjunt en aquell període d’acord tripartit, com des de les opcions clarament diferenciades entre govern i oposició, son prou temps per conèixer – al menys des d’una òptica política – a les persones amb qui has conviscut en aquell mateix espai de servei públic i la distància que em comporta ara mateix el estar allunyat d’aquell àmbit d’actuació municipal fins i tot em desperta un sentiment de solidaritat i complicitat per tots aquells ex - companys que han continuat treballant per que la nostra ciutat millori dia a dia. Podria dir-se que sento per ells una espècie d’afinitat gremial que supera clarament les diferents maneres que podem arribar a tenir alhora d’exercir el govern municipal.

Es des d’aquesta doble vessant de les experiències compartides i de l’apressi personal per la llarga relació viscuda, que en el relleu de l’alcaldia entre Josep Pujadas i Josep Mayoral vaig pensar que era una bona decisió per tothom. Pujadas podria projectar la seva gestió política mes enllà de l’acció municipal sense el desgast personal acumulat després de tants anys, Mayoral podria aportar una manera mes dinàmica de dirigir les coses públiques i la Ciutat podria rebre un nou impuls si finalment es superava una etapa excessivament llarga, per mi esgotada, d’un mateix mandatari al capdavant del Consistori granollerí. Vaig pensar que, al menys al llarg de l’actual legislatura, l’entrada a l’Alcaldia d’en Josep Mayoral podria significar per la Ciutat un pas endavant per desencallar vells contenciosos i per reactivar determinats projectes molt necessaris pel desenvolupament del municipi. Ho creia així perquè, tot i les advertències de mes d’un de que en Mayoral no faria res mes que donar continuïtat a l’estil i obra d’en Pujadas i s’encallaria en una visió massa sectària de la política, pensava i recordava el Mayoral gestor, amb capacitat i agilitat a l’hora de prendre decisions i l’imaginava carregat d’il·lusions per liderar, per fi, l’empresa a la que durant tants anys havia servit des d’un segon nivell.

Els que han tractat de prop amb el nou Alcalde li reconeixen un talant mes enèrgic i mes decidit, però s’ha de dir que en la política dels fets i dels resultats sembla que seguim instal·lats en aquell mateix estil de fer política,  poc ambiciós i absolutament previsible, de treballar sense fer soroll per que res no canvi, però sense la creativitat i la gosadia necessària per projectar la ciutat i engrescar als que hi viuen. La redacció del nou Pla General, la gestió de la Fira de l’Ascensió o la recent decisió de renovar les zones blaves del centre de la ciutat amb l’ajornament de l’ampliació de voreres d’alguns carrers d’aquesta zona, son exemples clars d’aquella manera de fer tant poc dinàmica.

  en canvi, en allò que s’ha mostrat mes incisiu, com es en el cas de la solució a la crisi de la Policlínica, hem descobert l’altre vessant que auguraven els seus detractors, el Mayoral intervencionista i massa decantat per la gestió pública en detriment de la privada.

 

         Queden prop de dos anys per que s’esgoti aquest mandat municipal i personalment m’agradaria, perquè penso que la ciutat hi sortiria guanyant, descobrir un Josep Mayoral mes emprenedor, capaç de definir un estil propi, mes ambiciós, menys previsible, mes dialogant i, sobretot, mes obert a la col·laboració de la Societat Civil amb l’Administració. D’aquí 500 dies mes en podrem tornar a parlar...

Matrimonis sense diferències

Reconec que aquest es un tema difícil de tractar, sobretot perquè dóna la sensació de que gran part de la societat encara té avui molts dubtes i prejudicis al respecta. Hem viscut molts anys marginant el col·lectiu de gais i lesbianes, dedicant-los tòpics injustos, discriminadors i burlescs i provablement el procés d’obertura de la societat favorable a l’assimilació i normalització d’una realitat tant pròpia dels nostres temps, encara no estava prou madur. El Govern Zapatero, però, ha volgut avançar-se a molts altres països socialment mes desenvolupats i ha impulsat la llei que permet el matrimoni entre dues persones del mateix sexe, provocant inevitablement  el debat en el que, poc o molt, tothom i ha dit la seva.

Políticament podríem qüestionar el moment o la oportunitat d’aquesta legalització controvertida i fins i tot podríem discutir sobre si etimològicament el mot matrimoni pot servir per la unió de dues persones que siguin del mateix sexe. També podríem afegir-nos a la polèmica amb arguments teològics i morals, però penso que per entendre la situació d’una forma planera i sincera, lluny de les discussions interessades, res millor que apropar-nos a la realitat que ens envolta...

Sense anar mes lluny aquesta setmana, un noi conegut des de petit per tota la família, s’ha casat amb un altre jove i allò que fa mesos va comportar una certa sorpresa, avui s’ha assumit sense problemes. A casa hem seguit amb interès tot el procés, des del nuviatge de la nova parella, passant per la relació amb les seves famílies i amics, fins la mateixa decisió, valenta, de voler contraure matrimoni i, he de dir, no hem observat cap distinció en comparació a la unió d’una parella heterosexual: la mateixa il·lusió per part de tots, els mateixos preparatius per celebrar una bona festa i el mateix respecta i admiració per els que van a prendre una decisió tant important. Puc assegurar que la proximitat ens ha portat la normalitat i ens ha fet obrir els ulls a una realitat i necessitat inqüestionable. Tothom, independentment de com faci ús del seu sexe, ha de tenir - com els deures que ningú discuteix - els mateixos drets i l’Estat, per tant, n’ha d’oferir cobertura sense cap mena de diferència.

Si la vida en parella de dues persones del mateix sexe es un fet evident, res ha d’impedir que aquestes parelles obtinguin els mateixos beneficis legals que les altres unions i, si es així, el dir-ne matrimoni quina importància té ?, on està la polèmica ?. Puc entendre que l’Església no ho vegi igual pel que fa als matrimonis canònics però no comparteixo la seva obstinada oposició als matrimonis civils en els que l’objectiu fonamental es la regulació de la vida de la parella davant el sistema legal que, repeteixo, ha de ser per tothom igual. Una altre qüestió es l’adopció de fills per part d’aquests nous matrimonis, però això mereix de ben segur un altre article d’opinió...