Casino: renuncies i lamentacions

Finalment sembla que el Casino ha aprovat un projecta que  s’executarà. Enrera hauran quedat totes aquelles propostes il·lusionants  que perseguien com a objectiu fonamental la recuperació, per els socis i per la ciutat, del seu emblemàtic teatre i s’haurà imposat la recerca dels resultats immediats d’una Junta que ha trobat, en l’ajuda lògicament interessada de l’empresari que gestiona el Bingo, el finançament necessari per poder començar les obres.

Des del respecte per les decisions democràtiques de l’assemblea de socis i del treball legítim de la Junta que presideix l’Emili Cot, permeteu-me que lamenti l’acord assolit. Granollers, una vegada mes, resoldrà un dels seus punts estratègics amb una solució poc ambiciosa i, el que es pitjor, hipotecant per molts anys altres possibles alternatives.

I aquesta lamentació es triple. Primer, per constatar que els actuals dirigents del Casino han primat en excés la solució als seus problemes del dia a dia, renunciant a la revisió global d’un edifici que amb mes de 125 anys necessita una millora evident. No cal dir, també, que la solució financera via la “hipoteca” que suposa ampliar el contracte del Bingo fins l’any 2024, es la sortida fàcil però el preu, en forma de renuncia a la recuperació anhelada de l’emblemàtic teatre, massa car.

La segona lamentació es de ciutat. Se’m podrà dir que el Casino es una entitat privada i sobirana per decidir el que vulgui, com així finalment ha estat, però penso que l’Ajuntament també hi te responsabilitats en tot el que ha passat, al menys per inhibició, no envà si des de la Casa Gran s’hagués apostat per la reforma integral de l’edifici, tal i com l’anterior Junta del Casino defensava, provablement hores d’ara podríem parlar d’una altre manera. Reconec que no se que ha passat al llarg d’aquest darrer any però sembla evident que la nostra Administració Local no s’ha volgut involucrar i s’ha mostrat poc sensible a la millora global i estratègica d’un espai central per la promoció lúdica, social i cultural de la ciutat.

I la tercera lamentació es per la decepció aplicable a tots aquells socis que ens hem anat apartant de l’entitat, per comoditat, per esgotament o, simplement, per oblit. Tots, entre els que m’hi incloc, també som responsables del que ara s’acabi fent.

Potser es massa tard per reconeix-ho i provablement aquestes paraules escrites no arribin enlloc, però deixeu-me que demani un últim esforç a l’Emili Cot, a la seva Junta, a l’alcalde Mayoral i al regidor de Cultura Francesc Sala per que reflexionin i valorin quin Casino volen per el segle 21.  Potser es massa tard i no serveixin de res aquestes lamentacions de darrera hora, però ens hauríem de resistir a les renuncies que ara se’ns proposen !.

Centres urbans competitius !

El tancament de les darreres sales de cinema del nucli urbà de Granollers es la clara demostració de que les zones comercials i d’oci de les perifèries comporten greus perjudicis pel manteniment del model tradicional de les ciutats mediterrànies. Ens ho temíem quan s’advertia del perill que aquesta moda importada de les cultures anglosaxones podia ocasionar al comerç de proximitat i ara, quan només han passat deu anys, ja constatem que de moment i pel que fa a l’oci urbà, la perifèria s’ha cruspit quasi tota l’oferta de la ciutat.

No conec les raons per valorar la decisió empresarial que ha portat al tancament dels “Oscars” de la Plaça d’Amadeu Castellano, encara que tots  coincidirem  en que aquesta noticia no ens ha agafat per sorpresa doncs era coneguda la crisi d’espectadors que, des de l’entrada en funcionament dels altres cinemes del “Nord”, les sales del centre patien. Provablement tampoc sigui intel·ligent nedar contracorrent en la comprensió del fenomen sociològic i econòmic que fa que aquest model de la multi oferta a les afores de les ciutats arreli entre la gent, però els que seguim pensant que les ciutats han de tenir vida i que, en definitiva, no han de ser únicament nuclis residencials o dormitoris, ens ha de preocupar – i molt – que la tendència de futur dibuixi uns carrers i places buits de contingut humà mes enllà de les anades i vingudes dels habitatges o dels llocs de treball.

No m’agraden aquestes perspectives però penso que encara som a temps per canviar-les. Segurament no té lògica en un món tant globalitzat lluitar contra les evidències que també una part de la ciutadania – reconeguem-ho – accepta i defensa. Quedar-nos només en l’idea de que tota la culpa es dels que impulsen o permeten aquells nuclis perifèrics, sense reaccionar, no ens portaria enlloc. Cal enfocar aquest conflicte dels models urbans amb les mateixes eines i ambicions. Potser si ho fem així podran conviure els dos models sense que l’un eclipsi a l’altre. Cal treballar, per tant, perquè els centres urbans tinguin de tot per viure-hi, però també per gaudir de l’intercanvi cultural, comercial  i d’oci. Cal pensar en els centres de les ciutats com uns espais a protegir, a dignificar i a projectar per fer-los mes atractius. Cal competir.

A Granollers podríem començar per recolzar, sense fissures, projectes com els de Gran Centre i dubtar menys de la conveniència de l’illa de vianants. Podríem impulsar, d’una vegada i sense complexes, tot aquest espai central de la ciutat per fer-lo veritablement còmode i a la mida de les persones... Podríem promoure, entre d’altres possibles iniciatives,  la millora integral del Casino per transformar-lo definitivament en un centre obert a tothom i, en el camí, no ens hauríem d’oblidar que molt aviat l’As de Copes tancarà les seves portes, essent convenient facilitar-ne una alternativa... En definitiva seria bo, per tot plegat, insistir en les polítiques que promoguin i defensin totes aquelles activitats – públiques i privades – que puguin ajudar a mantenir el model de ciutat mediterrània que ens ha donat personalitat col·lectiva perquè, pensem-hi, només amb una oferta competitiva podrem mantenir o recuperar l’atractivitat dels nostres centres urbans !.