Menys política i mes ciutat

El candidat oficial de Convergència Democràtica de Catalunya per les properes eleccions municipals, el Doctor Pius Canal, en la seva primera entrevista publicada en l’edició de la setmana passada d’aquesta revista, reivindicava una nova manera de governar basada “mes en la ciutat i menys en la política”. Es una bona tarja de presentació, no en va en aquestes breus paraules es deixa interpretar tota una filosofia de gestió i tota una càrrega crítica i en profunditat contra  aquella altre manera de fer política que ha governat la ciutat al llarg d’aquests darrers 25 anys. Sembla clar que el candidat nacionalista se sent mes a gust en el debat estrictament positiu i de ciutat que no pas en el debat de les estratègies partidistes. Segurament es dels que pensa que en el nivell mes proper, el de la política local, cal arribar al ciutadà sense filtres ni prejudicis de cap mena. Dels que pensa que a l’hora de “fer ciutat” poden torbar-se gent de procedència molt diferent, sense que el pensament ideològic els hagi de condicionar. En definitiva dels que pensa que cal treure profit del bon fer de les diferents sensibilitats ciutadanes i de les capacitats públiques i privades per millorar la ciutat i la qualitat de vida dels qui hi viuen, sense prejutjar d’antuvi la hipotètica vinculació electoral dels que ho promouen.

Gairebé tres dècades d’un govern municipal amb un mateix tarannà – descomptant els breus períodes convergents – segurament ha fet inevitable acabar forjant una maquinaria institucional tant gran i impersonal que de mica en mica s’ha anat allunyant de la iniciativa privada o del que anomenem societat civil. L’actual Ajuntament es tant poderós, tant auto – suficient i controla tants àmbits, que pot funcionar, com de fet ho fa, malgrat el que la societat privada organitzada faci o opini.

Que l’Ajuntament funcioni per si mateix, però, no garanteix que la ciutat prosperi com ens agradaria. Per sortir de la “ciutat avorrida” que ens descriu en Pius Canal, es necessita la complicitat de tots, dels polítics, dels funcionaris i, sobretot, dels ciutadans. Els primers, en solitari, poden fer que es posin els carrers cada dia, que s’encenguin i s’apaguin els llums o que, amb mes o menys encert, la ciutat estigui neta. Però per prosperar de veritat, per sortir del to ensopit en la que estem instal·lats, cal mes empenta i ambició,  cal unir esforços i fer costat a les idees de tothom.

Tants anys amb la mateixa dinàmica de tenir-ho tot sota control, de no fer soroll perquè res no canviï, ha acabat configurant un Ajuntament molt gran i omnipotent però massa tancat i blindat als projectes dels demés, massa recelós d’allò que no domina i atemorit de modificar els seus processos o protocols interns.

Potser si que, com diu en Pius Canal, ha arribat l’hora de fer “menys política i mes ciutat”... 

Trepitjar de peus a terra

A la majoria de les persones ens agrada trobar explicacions en tot allò que ens afecta. Ens preocupa entendre perquè passen les coses i quins objectius es persegueixen darrera d’una actuació determinada, hi estiguem o no d’acord. Ens agrada, en definitiva, conèixer el perquè de tot plegat, sobretot per intentar preveure com poden anar les coses en un futur. Això es el que he intentat esbrinar des de fa un parell d’anys en relació a tota l’estratègia que ha seguit en el decurs d’aquest període la direcció nacional d’Esquerra Republicana i he de dir que, fins fa poc, entenia que el seu pacte amb el PSC perseguia treure del poder a Convergència i Unió, malgrat la seva anunciada equidistància. Segurament la gent d’Esquerra pretén ocupar l’espai polític que una suposada desfeta de CiU deixaria lliura i tot i que des d’una òptica nacionalista ho haguem considerat gairebé com una traïció a la pàtria, es pot entendre perfectament la maniobra dins d’una dinàmica d’enginyeria política pura i dura.

El que no acabo de veure es on ens porta la seva actual posició en relació a la reforma de l’Estatut. Es pot comprendre el seu disgust al comprovar com l’Artur Mas es va avançar al pacte amb Zapatero abans que, de ben segur, ho hagués fet el mateix Carod Rovira, però un cop superat l’ensurt i la lògica decepció al veure’s menyspreats per aquell al qui fins la data havien recolzat, on ens condueix la seva obstinada contrarietat i el seu  hipotètic No a l’Estatut ?...

Perquè, mes enllà de qüestionar-los-hi la seva manca de coherència i discutir-los-hi (amb números a la mà i amb tota la documentació que vulguin) que l’acord de la “Moncloa” es millor que les propostes inicials que el govern tripartit va presentar en la fase negociadora del Parlament de Catalunya, cal preguntar-los-hi que s’aconsegueix votant en contra d’aquest Estatut ?... Com pot un Partit amb responsabilitats de govern i que aspira a desbancar definitivament a Convergència, que diu voler guanyar la capacitat d’influència en la centralitat política catalana, presentar-se a un referèndum i demanar el No, o l’abstenció, a un nou Estatut clarament millor que el que tenim i superior en moltes de les seves parts al que fins i tot el tripartit estava inicialment disposat a acceptar ?... Perquè, després d’un hipotètic rebuig majoritari de la ciutadania, que faríem, quin seria el següent pas dins la política catalana?...

No em preocupa si el govern tripartit esgotaria, o no, la legislatura (tot i que seria ben trist contemplar un govern enfrontat ni mes ni menys que en l’objectiu que els va aparentment unir), el que em provoca perplexitat es saber quina direcció prendria la política catalana si ens atenguéssim a les propostes dels estrategs republicans. Perquè, després de que la via per una nova reforma estatutària quedés aniquilada per uns quants anys, quin seria el nostre futur ?.

El procés estatutari arriba a la seva fi i potser ja ha arribat l’ hora de superar la política dels gestos i dels discursos estèrils per passar a ser conscients de les nostres possibilitats reals dins l’actual conjuntura política espanyola. Ens agradi o no, es hora de trepitjar de peus a terra i de tornar a les polítiques possibilistes i d’oblidar-nos, per ara, de les quimeres idealistes que avui per avui no ens poden portar enlloc...