Nova Constitució?. Yes, We Can !

Després de publicar l'anterior article en el Bloc, sobre la reflexió de que la Constitució comprimeix les aspiracions catalanes i que, per tant, es fa necessària una revisió a fons, he llegit altres articles i comentaris periodístics en sentit contrari, de personalitats molt mes enteses que jo, que m'han provocat la necessitat de publicar la continuació d'aquella primera reflexió.

En Miquel Roca i Junyent va escriure a La Vanguardia que millor no tocar la Constitució perquè, segons ell, en una nova edició, Catalunya hi sortiria perdent, mentre que els liders del PSOE i del PP, per la seva banda, coincidien en que la Carta Magna espanyola està be com està i que, per tant, de reformes ni parlar-ne.

El comentari d'en Roca es molt significatiu i alhora preocupant. Ho diu un dels redactors tel text constituent i una de les persones mes centrades, equilibrades i, sobretot, mes informades del país. Segurament te raó en advertir que l'actual conjuntura espanyola retallaria part dels avenços autonòmics i que, per tant, millor no fer soroll, no fos cas que en sortíssim mal parats...

I jo penso que amb aquest conformisme, segurament raonable, no avançarem mai. No ens estranyi, llavors, que ens retallin l'Estatut i el nou finançament acabi essent una conxorxa perquè, compte, si ens emprenyem massa podria ser pitjor !!!

I es clar, amb aquesta submissió realista, a Madrid es freguen les mans. No els calen gaires esforços per combatre la nostra acció doncs nosaltres mateixos ens desinflem i, això sí prudentment, retirem qualsevol plantejament reivindicatiu.

Com podrien canviar les coses si els diputats catalans fessin un front comú i la societat civil organitzada, amb les patronals i els sindicats al capdavant, es mostres valenta i des acomplexada, sense por a perdre contractes i privilegis. Com podrien canviar les coses si els catalans deixéssim de banda el seny del Sr. Roca i, tots junts, condicionéssim la política espanyola amb l'objectiu d'afrontar decididament la revisió constitucional !.

Segurament això no passarà mai... segurament seguirem veient com el PSC i el PP català mai de la vida votaran en contra dels seus companys estatals per por a perdre les carteres ministerials que tinguin negociades; segurament seguirem veient com els nacionalistes, sempre que la conjuntura els hi ho permeti, aniran a veure si poden omplir el cove de la negociació, mentre que els independentistes, com que la Constitució es la del país veí, no voldran implicar-s'hi per a res. Segurament sempre serà així, sempre serem prudents, assenyats i políticament partidistes interessats, però perquè no podem somniar i pensar que les coses podrien anar d'una altra manera.

Perquè no pensar en que Catalunya hi sortiria guanyant si anéssim plegats, si aparquéssim per uns anys les polítiques mercantilistes i - amb un govern d'unitat - féssim saber a la capital d'Espanya que sense resoldre definitivament l'encaix de Catalunya, els catalans no ajudarem a la governabilitat de l'Estat?. Perquè no deixem ben clar que els vots dels nostres diputats - junts - els son imprescindibles?...

Perquè no somniar en el nostre i particular "Yes, We Can "?!!!.

Constitució per tota la vida ? No, gràcies !

Avui es commemoren els 30 anys de l'entrada en vigor de la Constitució Espanyola i fent una ullada ràpida al panorama polític de l'Estat es pot comprovar com els dos grans partits majoritaris se senten satisfets amb els rendiments de la carta magna. Fins i tot els del PP, hereus d'aquella Alianza Popular que la va votar sense entusiasme i dividida, ara la defensen com ho farien els seus mes actius creadors.

Els que no som propers ni als uns ni als altres ens sentim contrariats, no envà aquesta Constitució s'està mostrant insuficient per encaixar el desenvolupament de la realitat plurinacional i troba - sense anar mes lluny - grans dificultats per admetre un nou Estatut Català que ja va tenir que ser molt retallat perquè les Corts espanyoles li donessin llum verda.

Personalment, que tenia 20 anys quan la varem votar, li he de reconèixer grans avantatges. La Primera Llei va significar acabar definitivament amb les Leyes del Movimiento i encarar la Transició amb molta il·lusió. Havíem sortit al carrer per reivindicar la llibertat, l'amnistia i l'Estatut d'Autonomia i, amb la promulgació de la Constitució, això seria possible. Han estat 30 anys profitosos i cal admetre que amb la Carta Magna al capdavant, hem evolucionat molt. Ara be, com deia, molta gent que la varem votar esperançats, avui ens sentim contrariats i, per tant, insatisfets. En l'actualitat, aquella Constitució que va portar llibertats i estatuts, ens apreta i no ens deixe créixer amb naturalitat.

Si tal com sembla, el Tribunal Constitucional admet els recursos contra un nou Estatut que va ser aprovat per el Parlament de Catalunya, les Corts Espanyoles i finalment, i això es el mes important, referendat pel poble català, es farà evident que alguna cosa no funciona prou bé en el sistema constitucional espanyol.

Si la Constitució no pot admetre aquest nou text estatutari, caldrà exigir una nova Carta Magna. Si Espanya no sap entendre aquesta necessitat, la insatisfacció generalitzada ens portarà a rebutjar l'actual status quo. Hem viscut 30 anys de progrés i l'actual Constitució hi té molt a veure, ja ho he dit, però no per això l'hem de mantenir intocable. Les lleis han d'estar al servei del poble i no a l'inrevés !

Massa tàctica i poca Pàtria

Ahir vaig acabar el dia en un sopar que prometia molt. Els amics del Fòrum Tagamanent, que celebràvem la seva 25è trobada política, van convidar a dos personatges de màxima actualitat: en Joan Carretero (ERC) i en Quico Homs (CDC). 

El sopar, que normalment aplega a 20 persones, ahir en va moure mes de 80 i es que la curiositat i/o anhel de saber com estan les relacions entre ambdós partits nacionalistes o, encara mes, el "morbo" de comprovar en primera persona si la Casa Gran dels convergents està festejant a la corrent crítica Reagrupament.Cat, eren ingredients prou atractius per una trobada que es va allargar mes enllà de la una de la matinada.

Ambdós protagonistes van descriure un panorama molt poc il·lusionador per la pàtria catalana i, lluny de mostrar clarament quines eren les seves opcions d'entesa, van moure's en un terreny diplomàtic i poc compromès.

L'un i l'altre, en canvi, van ser mes explícits en parlar del passat o dels errors de tots plegats. En la diagnosi de la situació actual van coincidir, però en allò que s'esperava mes de la nit - l'enfoc del futur - van estar tant curosos en no descobrir cap carta compromesa que mes d'un se'n va a anar a dormir poc engrescat.

Segurament ni era el marc idoni per escenificar-ho, ni els dos convidats tenen tota la informació ni la lliure disposició per decidir enteses que propiciïn futurs governs nacionalistes per la Generalitat, però ens hagués agradat comprovar una mica mes de sintonia en aquesta direcció.

Per el que es va constatar ahir al vespre, en Carretero encara no ha trobat el seu espai polític després de que les tesis del seu grup crític no acabessin de quallar dins d'ERC i en Francesc Homs, gran defensor de la Casa Gran, tampoc va saber-nos explicar cap a quina direcció vol obrir-se aquesta casa que pretén ser comuna per tots els nacionalistes catalans. 

A mi em va semblar observar massa tàctica i poca Pàtria.

Nous Jutjats i malts endèmics.

Avui, divendres 21 de novembre, s’ha presentat el projecte dels futurs Jutjats de Mollet i, he de dir, m’ha impactat molt positivament, com també va passar-me en el seu dia amb el projecte de Granollers.

L’un i l’altre significaran una millora indispensable per el bon funcionament de la justícia a la nostra comarca. Espais mes grans, mes ben distribuïts, millors equipaments tècnics. Uns palaus de justícia, en definitiva, mes oberts i propers, que els ciutadans podran percebre com uns edificis moderns i accessibles.

Fins aquí, res a dir, la Generalitat està portant a terme un ambiciós i necessari programa de construcció de nous equipaments públics per que l’Estat de Dret superi una transició que, en aquest important àmbit democràtic, encara no s’ha acabat. Però no tota la solució als malts endèmics dels nostres jutjats passen per resoldre problemes infraestructurals. Calen, també, mesures en el camp de la organització i dels recursos humans.

Si només fem edificis però no motivem que el personal que hi treballa vulgui establir-s’hi molt temps, seguirem tenint els greus problemes que patim en l’actualitat, això si dins d’un embolcall mes bonic, però els problemes seguiran sent-hi presents.

Granollers i Mollet, com li passa a Sabadell, Terrassa, Badalona i en general a tota l’àrea metropolitana de Barcelona, pateixen una saturació d’expedients fruit d’un increment molt gran en la seva demografia i d’una mala planificació de la planta judicial i, per contra, el personal que hi treballa gaudeix d’una retribució inferior a la que perceben altres funcionaris, amb menys feina, de Barcelona o de les demés capitals de província. Les conseqüències – podeu imaginar-les – son nefastes: un constant moviment o “fuga” de personal que només aporta mes dèficits en la gestió i en la tramitació dels expedients processals.

Necessitem millors instal·lacions, es evident, però també necessitem una política decidida que elimini situacions discriminatòries i afavoreixi – amb incentius de tota mena – que el personal vulgui mantenir-se en els nostres Jutjats. Només així es podrà aprofitar l’enorme inversió que s’està portant a terme amb la construcció d’aquests nous edificis...

Pugna de sentiments en el "Montserrat Montero"

Dilluns 17 de novembre el Conseller d’Educació, l’honorable Sr. Ernest Maragall i diversos alts càrrecs del seu departament, varen visitar l’Escola d’Educació Especial “Montserrat Montero”. Els varem acompanyar tots els membres del recent creat Consorci per la gestió del Centre, amb l'Alcalde Mayoral al capdevant, així com tot el personal docent i una representació de l’Ampa.

Mentre fèiem la reunió de presa de contacte i el recorregut posterior per les aules, diversos sentiments, alguns contradictòris, pugnaven entre els meus pensaments.

El primer, com a membre de la Fundació Privada Vallès Oriental que ha gestionat l’escola al llarg dels darrers 30 anys, el regust amarg de la injustícia. I es que es fa difícil contemplar com la major part dels mals que ha patit darrerament la institució per la manca de manteniment i d’inversions en un edifici envellit per l’ús, ara trobin l’ajuda decidida de l’administració que tant escadussera va resultar anys enrere. Es lògic que per nosaltres, que se’ns ha apartat de la gestió directe per aquests suposats dèficits, ara ens costi acceptar la nova realitat. Sempre pensarem que hagués estat mes just continuar amb el mateix model d’escola privada concertada amb el compromís – això si – d’un millor finançament per part de la Generalitat.

El segon, es la constatació de que la sortida pactada amb l’Ajuntament de Granollers en forma de constitució d’un Consorci en el que la Fundació s’hi troba en paritat, ha estat la solució menys dolenta al conflicte. Està clar que mantenir-nos en la direcció exclusiva del Centre contra bona part de pares, de la comunitat educativa i amb un finançament insuficient, era condemnar l’escola a un mal viure. D’altre banda excloure’ns totalment de la gestió tampoc hagués estat admissible, no envà la Fundació gestiona el continu vital dels nens i nenes mes enllà de l’escola i sembla lògic que tots junts treballem, també, en la seva educació i formació.

I el tercer, el de mes calor humà, l’admiració per la feina dels educadors i monitors de l’escola. I es que mentre el Conseller i l'Alcalde entraven i sortien de les aules, entre abraçades i petons als nens i nenes, uns professionals amb una grandíssima vocació cuidaven dels alumnes – en molts casos en solitari vista la complexitat de cada cas – amb una estimació i dedicació que està molt per sobre dels acords o desacords institucionals, de les inversions insuficients o dels diferents models de gestió escolar.

Aquest darrer sentiment, que sortosament es el que m’ha quedat mes present i fresc en la memòria, es el que em fa concloure que, mes enllà d’injustícies, de manques de finançament o de picabaralles institucionals, ens queda la gran tasca humana d’ajudar a l’educació i formació d’aquests nens i nenes que, siguem-ne conscients, ens necessiten a tots.

Cap de setmana per oblidar

Novembre, matí de diumenge assolellat i fresc. Carrers tranquils i ganes de llegir el diari. 

Passant les pàgines de La Vanguardia me'n adono però, que aquest marc idíl·lic d'un bon final de setmana res te a veure amb el que passa al món de la política i de la economia. De sobte, ni la lectura plàcida ni la bona música que sona de fons poden extraurem de la realitat que m' envolta.

A les ja de per sí "males" notícies de les pàgines d'economia, m'entrebanco una i altre vegada, fins enrabiar-me, amb la notícia de la trobada del G-20 a Washington amb la presència de Zapatero, perquè, com ens poden enganyar tant?!. Els uns perquè saben molt bé que només busquen la foto per escenificar que els preocupa la crisi mundial però cap d'ells ha reconegut la seva complicitat en el seguit d'actuacions especuladores que ens han  portat fins a la debacle actual. I, l'altre, en Zapatero, perquè només li ha preocupat sortir a la mateixa foto per regar el jardí socialista, sabedor que internacionalment la insistència espanyola per assistir a la reunió ha ratllat el ridícul.

L'altre enrabiada me l'emporto al fer l'analisi de la trobada de divendres entre en Duran i en Montilla, perquè, ja em dirà el Sr. Josep Lluís que farem ara?. O, millor dit, que farà ara ell?. Quin es l'objectiu de l'apropament d'UDC al PSC ?. No puc entendre que, davant d'una mes que provable retallada estatutària, el partit democristià català s'apunti a la reacció moderada que necessita Montilla. Primer, perquè li ofereix al president del tripartit una taula de salvació i, segon, perquè situa a CDC i a l'Artur Mas fora de la centralitat. On vol anar a parar el Sr. Duran ?

I ja per acabar-ho d'adobar, la tercera enrabiada me l'emporto al llegir l'editorial i l'ampli reportatge panegíric que La Vanguardia dedica a la Ministra Chacon.

En fi, el que deia al començar, un cap de setmana per oblidar...

Una nova oportunitat per la Justícia que no es pot perdre

Fa molt poques setmanes que el Consejo General del Poder Judicial, la màxima institució espanyola sobre la justícia, va renovar la totalitat dels seus membres després d'uns quants anys de bloqueig per culpa de la pugna política entre els dos grans partits PSOE i PP i, per tant, per culpa de la falta d'entesa entre uns membres excessivament polititzats.

Ahir vaig tenir la oportunitat de compartir taula amb Ramon Camp, advocat de Mataró i nou membre del CGPJ a proposta de CiU. En la tertúlia, en la que hi van participar altres advocats i procuradors , van quedar molt clares les funcions i reptes d'aquest Consejo i a tots els assistents ens va semblar que la gran majoria de projectes no tenen cap vesant política. La Justícia espanyola, com tants i tants àmbits, té problemes organitzatius, legislatius, de personal o de recursos econòmics. Problemes, en definitiva, que mereixen mes solucions de gestió que no d'analisi i picabaralla política.

De ben segur que aquests nous membres, com en Ramon Camp, trobaran alguna "patata calenta" que els farà posicionar políticament, però el 90% de la seva feina radica en resoldre problemes que poc tenen a veure en les lluites partidistes. Llavors, si tant clar es això, si tots sabem quines son les mancances d'un sistema judicial arcaic, perquè costa tant en aquest país dirigir la màxima institució de la justícia espanyola ?

Molt en temo que sota la cortina de fum del bloqueig polític, fins ara el que hi ha hagut es un transfons corporativista que ha fet que les diferents associacions professionals de jutges o secretaris han estat els que vertaderament no han permès avançar per por a perdre els privilegis d'uns o altres. Només així ho puc entendre.

En Ramon Camp, que no es Jutge ni Secretari judicial, té al davant un repte molt engrescador i alhora poc polític. Ell es un bon negociador i prové de la mes bona tradició pactista catalana, capaç de bellugar-se perfectament entre els dos grans partits espanyols, però serà suficient per fer entendre als altres membres corporatius de que la justícia necessita arremangar-se, deixar-se estar d'enfrontaments estèrils i aplicar tot el sentit comú del món per modernitzar el sistema?

Haurien de saber, com deia en Ramon Camp, que tenen al davant una nova oportunitat que no es pot perdre...

Intervencionisme de llibre

En el darrer article publicat en el bloc em referia als negres auguris que alertaven de que la sortida a la crisi econòmica ens acabaria portant un mes que provable increment de la presència del sector públic en detriment del sector privat. Preveia que, per aconseguir-ho, les administracions entrarien en una dinàmica reglamentista que ofegaria, encara mes, l'empenta de la societat civil.

Doncs be, avui vull exposar el primer exemple d'aquest intervencionisme (de llibre) que, de confirmarse, ben segur significarà un atac directa a la lliure disposició de la iniciativa privada.

Es tracta d'una nova reglamentació que està preparant el Govern de l'Estat i que afectarà les mútues d'accident de treball en el sentit de que es veuran obligades - per Decret - a que els serveis assistencials que ofereixen als treballadors i que no poden prestar directament en les seves instal·lacions, les hauran de prestar a través de la xarxa pública sanitària. 

Aquesta mesura que, a mes de comportar una saturació difícil de justificar en la ja de per sí col·lapsada xarxa sanitària, significarà una retallada absoluta de la idependència d'unes entitats que provenen d'una tradició molt arrelada en el que anomenem societat civil organitzada. Si a mes tenim en compte que actualment aquests serveis sanitaris els estan gestionant i oferint a través d'altres entitats del sector privat o d'altres mútues assistencials, la conseqüència no es difícil de preveure: a mes reforçament del sector públic, menys presència del sector privat. Com deia, un final gens feliç per una crisi...

Crisi amb final poc feliç

Estem en crisi, a les portes de la recessió i fins i tot s'augura la deflació. No penso escriure sobre economia i les causes que ens han portat fins aquí doncs no en soc expert, però si que em preocupen i molt les mesures polítiques que es deixen entreveure per tal de corregir els errors del sistema amb l'excusa de que en el futur no es puguin repetir els escàndols especuladors que han provocat el sinistre panorama en el que estem immersos. Perquè, es clar, els mateixos dirigents polítics que han conviscut i permès els abusos d'una bona part del Gran Capital, ara han de cercar les solucions per sortir del pou i mirar de que mai tornem a caure-hi... i jo em pregunto, quina confiança ens mereixen si abans han estat còmplices d'aquest desastre?

Em preocupa, i molt, que la Alta Política reaccioni en el sentit de que, com que ella no ha participat - gens ni mica - en les causes que han generat la crisi, s'han de buscar mesures correctores - només - en una part del sistema. Es a dir, a mes crisi, mes poder públic i menys sector privat.

Em preocupa, i molt, que paguin justos per pecadors i que la solució de la crisi passi per un increment regulador que acabi retallant - encara mes - la llibertat individual i la iniciativa d'una societat civil cada cop mes controlada i menys emprenedora.

La Alta Política no ha sabut fer els deures i no ha volgut frenar a temps els excessos especulatius i, el que es pitjor, ara que ja es evident el que ha passat i el perquè i per qui estem on estem, no faci res per que paguin els qui han provocat i permès tot aquest desgavell.

El final poc feliç que s'albira es la sortida fàcil i alhora interessada pel sector públic. Enlloc de retocar el sistema i, sobretot, fer que paguin els que se n'han aprofitat, ens voldran portar a un nou escenari econòmic en el que, evidentment, la Alta Política es veurà reforçada, obviant absolutament que ella també ha estat còmplice de la situació.

Si que podem !!!

Obama ha guanyat les eleccions americanes. El canvi s’ha imposat i el “Yes We Can” ha triomfat. Com ha triomfat, i molt, la seva campanya transversal que l’ha portat a defensar les polítiques en favor de la potenciació dels Estats Units per sobre de la dicotomia entre l’Amèrica conservadora i lliberal, o de la Amèrica blanca i negre...

I aquests vens de canvi i de centralitat, que tant ha bufat Obama, vents que defugen la confrontació de models i promouen la defensa del be comú, penso que ens han de fer reflexionar en tot el que ens afecta en el nostre entorn mes immediat, Catalunya.

Nosaltres “també podem” superar la vella divisió maniquea de la Catalunya de dretes i la d’esquerres. “També podem” superar la inútil confrontació entre la Catalunya dels immigrants i la dels nadius, o la dels catalanoparlants i els castellanoparlants. Com va dir en el seu moment el president Macià “ni dretes, ni esquerres, Catalunya”...

Els vens de canvi d’Obama han d’arribar a Europa i sobretot al nostre petit país perquè nosaltres “també podem” sumar esforços, dels uns i dels altres, els de dretes i els d’esquerres, els d’aquí i els nou vinguts, els de parla catalana i els de parla castellana, tots junts, i defensar el que ens correspon com a nació i defensar les màximes cotes de prosperitat.

Davant dels negres auguris d’una sentencia que retalli l’Estatut aprovat en referèndum per el poble de Catalunya i davant d’unes mes que provables propostes deshonestes en matèria de finançament, hem de dir ben clar i ben fort - responent per damunt de divisions estèrils i partidistes - nosaltres, SI, també, PODEM !

Benvinguts al Bloc !

Amigues i amics, benvinguts a aquest nou bloc que només pretén ser un lloc per compartir idees i reflexions. Els que em coneixen saben que no es nova la meva afició per debatre sobre tot allò que em preocupa, ja sigui al voltant d'una bona taula o publicant escrits en la premsa local.

Fa mesos que m'he aficionat en seguir el contingut de blocs de persones (com jo sense pretensions periodístiques) que d'una forma senzilla exposen els seus comentaris sobre tot allò que els motiva i, es ben cert, m'han creat la curiositat d'apuntar-me a aquesta nova moda de les comunicacions de primers del segle 21.

Navegant per la red, fa pocs dies, vaig topar-me amb la web de Blogger i vaig descobrir que era tant fàcil crear de forma gratuïta el meu propi bloc que, vet aquí, ja el tinc... ja tinc el meu lloc telemàtic on penjar-hi les opinions i fotografies que mes m'interessin !.

He rebuscat entre els escrits que en el passat vaig publicar a la Revista del Vallès i els he "pujat" al bloc perquè serveixin del mes clar exemple sobre alguns dels temes dels que seguiré exposant les meves idees i sentiments. Política, ciutat, cultura, justícia... i també, música, restauració, futbol o automobilisme. En definitiva opinió sobre tot allò que estigui d'actualitat i em provoqui ganes de dir-hi la meva.

D'altra banda aquesta magnífica realitat que es el món global i, una altre vegada gràcies a les facilitats de "blogger",  m'ha permès afegir al meu bloc un petit espai dinàmic on apareixen el resum de les notícies de la mes rabiosa actualitat i uns altres espais des d'on poder connectar-se a d'altres blocs i webs interessants.

Tot plegat "un autèntic divertimento" que, des d'avui, espero tingueu a bé seguir-lo i, perquè no, fer-me saber els vostres comentaris i així, entre tots, enriquir el debat que mes us agradi.

Fins ben aviat

El Casino. Punt i final

Durant mesos s’ha escrit molt sobre El Casino i s’han atribuït a les persones que signem aquest article determinades accions i manifestacions que ens agradaria aclarir sense voluntat de provocar mes debat. Per la nostre part desitgem posar punt i final a la polèmica.

Tot va començar quan varem formar part de la Junta Directiva que presidia el Sr. Emili Cot en el període 2000/ 2004. Al llarg d’aquells anys varem constatar que treballar al costat d’aquell president era difícil, no envà la seva manera tant personalista de dirigir l’entitat no ens agradava i, com sigui que va manifestar la seva voluntat de presentar-se a la reelecció, varem decidir no continuar en la seva candidatura. Passàvem doncs a ser socis de base i prou.

En l’exercici dels drets i deures que suposa ser membres d’una entitat, ens varem proposar seguir atents a la vida d’una societat de la que no volíem sentir-nos-en desvinculats. Entenem que ser socis del Casino equival a gaudir de les seves instal·lacions i activitats però, també, a preocupar-se pels seus aspectes organitzatius, econòmics i legals, evidentment aspectes no tant lúdics però absolutament imprescindibles per la bona marxa de qualsevol club.

Així es com en el mes de febrer de 2006 , després de que l’Assemblea Ordinària aprovés un conveni - que enteníem molt perjudicial – amb la societat que gestiona el Bingo i gràcies a l’acció d’un soci que va impugnar el desenvolupament d’aquella reunió i provoqués la repetició de la seva celebració, aquest grup - que des d’aquell moment va ser batejat per la premsa com a “grup crític” - va encapçalar un moviment de socis que va ser capaç de tombar aquell acord tant negatiu amb el Bingo. Aquella acció va derivar en un altre conveni que obria la possibilitat de recuperar l’antic Teatre i, d’entrada, l’aportació de 500.000 € per les obres de reforma i millora de les instal·lacions. Nosaltres varem quedar molt satisfets malgrat, pel que després s’ha vist, no tothom va saber entendre la nostra acció i motivació.

En una Assemblea posterior celebrada el mes d’octubre de 2006, que va servir per aprovar definitivament el nou conveni, es va acordar, també, la creació d’una comissió de socis per vetllar sobre les futures obres a realitzar en compliment d’aquell nou i avantatjós conveni. La Assemblea va decidir que, entre els seus membres, en formessin part dues persones d’aquest anomenat “grup crític”.

En el mes de setembre de 2007 i per sorpresa de tots, el president Sr. Emili Cot va dimitir del seu càrrec sense que ningú expliqués les motivacions que van portar-lo a prendre una decisió tant difícil per una persona que vivia tant intensament el Casino. Només ell i segurament els seus companys de Junta sabran que va portar al Sr. Cot a prendre una decisió tant dràstica, però ningú podrà atribuir-nos cap grau d’implicació en la seva decisió.

Amb la vacant d’un president tant important com el Sr. Cot, amb el que tot i les desavinences comentades cal ser justos i valorar que la seva dedicació al Club ha deixat una empremta valuosa, ens semblava que era hora d’obrir un nova època i, per tant, que es convoquessin eleccions per renovar la totalitat de la Junta Directiva. Així ho varem exposar als companys de Junta del Sr. Cot que, malgrat tot, varen preferir convocar eleccions però només per escollir nou president. Un president que ho seria només per el curt període d’un any i, no ho oblidem, tindria que acceptar – fos qui fos – una junta que no hauria escollit.

El Sr. Joan Garriga – que ja formava part de la Junta - va ser l’únic candidat a la elecció i va passar a presidir l’entitat el mes de desembre de 2007.

No varem amagar en aquell moment (mai amenaçarem com s’ha escrit en el darrer butlletí del Casino) la nostra predisposició a presentar als socis una nova proposta per dirigir l’entitat, tot i que consideràvem prioritari defugir la confrontació per buscar la integració que ens fes mes forts i complerts. Així ho varem fer saber al Sr. Garriga i a d’altres membres de la Junta que, ens sembla, no varen saber entendre els propòsits que ens motivaven. Tant es així que en un dels seus primers acords després d’aquelles converses varen decidir, sense cap consulta a l’Assemblea de Socis, dissoldre aquella Comissió d’Obres de la que hem parlat anteriorment i que tenia, recordem, que vetllar per les futures obres de millora de les instal·lacions.

Posteriorment – sense l’obstacle d’una “incòmode” comissió - hem sabut, no per informacions a l’Assemblea que es el lloc on s’haurien d’haver exposat aquests propòsits, que l’actual Junta ha decidit desestimar el projecte de traslladar el Bingo al subsòl del pati i la recuperació el Teatre...

No volem mantenir mes polèmiques ni fer nous comentaris sobre l’encert o desencert de totes aquestes darreres decisions . Com sigui que ja hem dit que el nostre es un projecte que renuncia a la confrontació i vist el posicionament enrocat de l’actual Junta, que no permet la participació i el contrast d’opinions, i, com sigui que ens queda clar que difícilment podrà haver la integració que considerem imprescindible, anunciem públicament que posem punt i final a la nostre opció sobre la direcció del Casino advertint, però, que en ús legítim dels drets que tenim com a socis i sempre que ho considerem convenient, exposarem les nostres inquietuds tot esperant trobar en la direcció del Club una actitud prou democràtica que sàpiga no confondre opcions diferents amb actituds amenaçadores.

(Aquest article l'hem signat en Joan Bretxa, l'Antoni Duran, en Modest Molina, en Salvador Pardo, en Lluís Sitges i jo mateix. S'ha publicat a la Revista del Vallès i El 9Nou del divendres 3 d'octubre de 2008)

Fem Granollers

Els darrers 30 anys de democràcia i modernització del país han comportat una millora molt important en el camp de les llibertats i del nivell de vida de la nostra societat. Les diferents administracions, Estatal, Autonòmica i Local han assumit un paper protagonista determinant en tota aquesta transformació de tal manera que de mica en mica i de forma gairebé imperceptible el moviment de la societat civil, tant imprescindible en d’altres moments de la història del nostre país, ha anat cedint espais a la forta empenta del sector públic.

De ben segur que en molts aspectes aquest canvi de rols era del tot inevitable i podríem dir que fins i tot desitjable, no envà correspon a les administracions i no a les entitats privades fer-se càrrec dels ajuts socials i de les cobertures universals de la sanitat o l’ensenyament, per posar uns exemples ben entenedors. Tanmateix, l’ordre i justícia en el sistema fiscal ha aportat a les arques públiques unes sumes tant importants de diners que, en bona lògica, s’havien de revertir a la població en forma de serveis que en d’altres temps assumien solidàriament moltes entitats del camp associatiu.

Fins aquí res que no estigués previst. El que ens preocupa es que l’èxit del mateix sistema públic acabi anul·lant l’iniciativa privada per que aquesta pugui arribar a ser irrellevant i això, pensem, no seria gens positiu per la idiosincràsia del nostre país.

Veiem, amb neguit, com les persones som cada cop mes individualistes i menys solidaries i descarreguem tota les nostres responsabilitats socials en l’administració... (com en tot, existeixen honroses excepcions que en els darrers anys han reeixit contra tot pronòstic, com son els casos de El Xiprer, Gran Centre o Blancs i Blaus). Només 30 anys enrere els pares i mares dels nens discapacitats de la comarca varen ser capaços, per la seva iniciativa, de crear i gestionar una escola que ha estat model a seguir per tot Catalunya i avui, els pares de la generació actual, han preferit que sigui l’administració qui se’n faci càrrec... Fa 60 anys un grup de granollerins van ser capaços de constituir una societat com La Mútua del Carme i al llarg d’aquests anys han aconseguit mantenir-la independent econòmicament i assolir un nivell de qualitat reconeguda arreu però, creieu que avui dia la societat actual fora capaç de crear una entitat similar ?...

D’altra banda moltes de les entitats associatives que segueixen actives necessiten per sobreviure els ajuts públics en forma de subvencions, de tal manera que podríem dir que bona part d’aquesta iniciativa privada també està condicionada per la forta presència de les administracions.

Ens trobem, per tant, en aquests inicis del segle 21, amb un panorama certament preocupant per el que fa a la subsistència de la societat civil organitzada que tant ha fet per definir la manera de ser de Catalunya.

En un altre àmbit, el cada cop mes evident divorci entre els ciutadans i el sistema polític, fa que molta gent que podria fer aportacions individuals a la gestió de la col·lectivitat de mica en mica se’n desentengui, deixant en mans dels aparells dels partits tota la responsabilitat en la gestió pública.

En conclusió, si les entitats privades i el mon associatiu cada cop es menys influent i assumeix menys participació en la gestió col·lectiva i els ciutadans, de forma individual, cada cop s’allunyen mes de la implicació en els afers de ciutat i país, acabarem deixant que les administracions ho acabin gestionant tot i això, sense voler dir que hagi de ser pitjor, de ben segur que serà diferent i ens igualarà a totes les ciutats, perdent-se els trets identificadors de cada comunitat...

Pensem que les ciutats, en el nostre cas Granollers, ha de saber preservar el seu teixit associatiu potent i dinàmic, que sigui capaç de desenvolupar els seus projectes amb l’empenta independent dels seus socis i d’articular i vertebrar un discurs propi, sense partidismes polítics i alhora diferent – si convé – del que pugui pensar o decidir l’administració

Bestiesses

Que difícil es fer i estar a la oposició !!!. Ho es tant per a la opinió del públic en general, com per a la dels mateixos militants i simpatitzants del teu partit polític i, evidentment, per al govern a qui t’oposes. Facis el que facis, o poca gent s’assabentarà del que estàs fent o, si ets “políticament incorrecte”, seràs acusat de poc mes que d’un eixelebrat.

M’estic referint al “Cas Badia - Segovia” que aquestes darreres setmanes el Grup Municipal de CiU ha denunciat i que, de retruc,  m’ha fet recordar la meva època de regidor al costat dels meus caps Serratusell i Esplugas. Jo era dels que sempre apostava per la política constructiva, la de fer propostes, tot i estar – en diverses etapes – a l’oposició. Era d’aquells que, com ara se li reclama al grup que encapçala en Pius Canal, sempre preferia una proposta abans que una crítica, tot i que quan convenia també les fèiem. Ara bé, el resultat d’aquella manera de fer moltes vegades era rebuda amb la injusta incomprensió del “no se sap el que esteu fent” o “sortiu molt poc als diaris”... Llavors se’ns deia que teníem d’actuar amb mes “ma dura” o que teníem que ser “mes falcons i menys coloms”.

El que si em va quedar clar d’aquella època es que, si estàs a l’oposició, només amb bones paraules i bons propòsits no n’hi a prou. Es clar que la ciutadania ha de saber percebre que tens un projecte de ciutat, engrescador i positiu, però també s’ha de constatar que des de l’oposició estàs complint amb la tasca legítima de fiscalitzar i controlar al govern en benefici de la transparència i higiene democràtica.

Ara be, m’agradaria comprovar, i temps tindrem de constatar-ho i si es el cas de comentar-ho en aquestes mateixes pàgines, que quan l’oposició al Govern de Granollers presenti una proposta que modeli un determinat projecte de ciutat, els mitjans de comunicació i la mateixa opinió pública s’ho prenguin amb la mateixa consideració i atenció que quan s’informa d’un cas tèrbol. Em temo, i tots ho sabem, que no serà així...

El que lamento es que no es faci servir el mateix barem per valorar al govern o a l’oposició. I es que en les noticies i comentaris del “Cas Badia - Segovia”, mentre que a Convergència i Unió, a mes d’analitzar el que denuncia, se li qüestiona les formes que utilitza i se li demana que faci mes propostes en positiu, en canvi, al Govern només se li valora el fons del cas denunciat, però en cap cas he llegit – ni per els periodistes ni per els columnistes habituals de la premsa escrita – que se li critiquin les formes amb que ha donat resposta al afer. Sembla que al Govern se li permet qualsevol exabrupte, mentre que a l’oposició se li qüestiona fins i tot el color del paper en el que ha escrit la denuncia...

M’hagués agradat llegir al costat de la notícia sobre el “Cas Badia - Segovia” i de les lògiques valoracions periodístiques sobre l’assumpte en sí, una crítica a la reacció del govern socialista, de la mateixa manera que se li diu a l’oposició que no ha de quedar-se només en la transmissió dels assumptes “lletjos” i ha se ser capaç de fer propostes constructives i positives.

En definitiva penso que la resposta del govern alertant que no s’ha de fer cas de les “bestieses del regidor Albert Canet”, mereixia una valoració de tots aquells que escriuen habitualment sobre la política local. Per mi es una reacció impròpia d’un govern que hauria de sentir-se segur del que fa i que, amb aquesta sortida de to – ratllant el insult – demostra que ha perdut els arguments. Perquè no se li reclamen, al Govern també, les respostes constructives i positives que tant se li troben en falta a l’oposició ?... 

Analisi de la nova Oficina Judicial

La presentació el passat dimecres 27 de febrer dels objectius que es pretenen des de l’Administració amb la Nova Oficina Judicial m’ha despertat una sèrie de reflexions que m’agradaria compartir amb la voluntat de generar debat i cercar els camins mes adients per reorientar el futur de la Procura.

Va quedar palès que potser ara el projecte de la Nova Oficina Judicial genera dubtes, sobretot pel que fa a la fase d’implantació ( inèrcies, vicis i disfuncions actuals; necessitat de canvis legislatius; problemes en l’adaptació dels edificis judicials, etc) però va quedar molt clara la decisió política d’avançar amb tots els mitjans i recursos que calguin perquè la  Nova Oficina Judicial acabi modificant, i molt, els mètodes de treball i, sobretot, la manera amb que els ciutadans i els seus representants i defensors (procuradors i advocats) es comuniquin amb l’administració de justícia.

S’ha començat amb el nou sistema de notificacions telemàtiques (Lex Net) que acabarà significant que totes les resolucions judicials es comuniquin a través d’internet. Durant un temps això comportarà problemes d’adaptació – sobretot per part dels funcionaris – però no tardarem gaire temps en que tot acabi anant per aquesta via. Imagino que no serà molt complicat que tots els exhorts, oficis i comunicacions amb altres organismes públics també acabin fent-se de forma virtual, de manera que el tràfic de paper quedarà molt reduït.

Amb els nous mètodes telemàtics tampoc tardarem gaire temps en poder presentar els escrits i demandes a través d’aquesta via. Es a dir, a la comunicació Jutjats> Procuradors, que ja hem començat a conèixer per les notificacions, s’obrirà la via inversa Procuradors> Jutjats.  Es evident, per tant, que la manera de relacionar-nos amb l’administració de justícia està apunt de canviar radicalment.

Tanmateix, amb la Nova Oficina Judicial, els mètodes de treball dins dels Jutjats també significaran uns canvis molt profunds. Ens van anunciar la implantació d’un nou i mes potent programa informàtic de gestió processal i els canvis organitzatius que suposen la creació de serveis comuns que harmonitzaran i simplificaran el treball dels funcionaris. Tot plegat amb la voluntat (reiterada per el Director General) de que quan tots els canvis s’hagin implantat, l’accés dels professionals a les oficines judicials haurà de quedar molt limitada en tant en quan es preveu que la millora en la gestió processal no farà tant necessària la nostra funció mitjancera actual.

Davant les expectatives de futur que es preveuen veig clarament dos escenaris:

a)    A curt i mig termini:

Sembla clar que totes les propostes que pretén impulsar l’administració necessitaran d’un gran període d’adaptació. Cal que s’aprovin les modificacions legals pertinents per adaptar les noves funcions de Jutges, Secretaris i Funcionaris a la Nova Oficina Judicial i cal que les dinàmiques anquilosades de segles i segles de treballar d’una determinada manera, puguin canviar amb els nos mètodes que la tecnologia ofereix a principis del segle XXI.

En aquest període, a mes, a l’administració li calen interlocutors que puguin adaptar-se fàcilment als canvis i que els hi generin suficients garanties de seguretat. Sembla clar, com ja ha quedat demostrat amb la implantació de Lex Net, que qui millor sap adaptar-se i dona suficient seguretat al sistema es el Col·legi de Procuradors. El nostre col·lectiu es relativament petit i, per tant, de fàcil comunicació i adaptació doncs, en definitiva, tots els procuradors cerquem els mateixos objectius a diferència d’altres operadors jurídics que, ja sigui per quantitat de membres com per diferencies en la manera d’exercir la professió, s’ofereixen a l’administració com uns interlocutors menys eficaços.

No tinc cap dubte que en tot aquest període en que la Lex Net acabarà imposant-se a totes les jurisdiccions i que la via inversa de presentació d’escrits i demandes comenci a funcionar, la garantia i seguretat del Col·legi de Procuradors ens assegura un paper clau en tot l’èxit d’aquests nous mètodes modernitzadors de la justícia. Podríem dir, per acabar aquest punt, que en aquesta fase inicial el col·lectiu de Procuradors serà una eina útil i imprescindible.

b)   A llarg termini:

Si tenim en compte que les principals funcions pràctiques del procurador, mes enllà de les que li assignen les lleis per la representació processal, han estat durant segles la recepció i tramitació de notificacions i la mediació davant dels mateixos tribunals per agilitar els tràmits processals i, si tenim en compte, per tant, que ambdues funcions quedaran radicalment modificades amb la implantació dels nous mètodes per la modernització de la justícia, es evident que cal que ens preparem per adaptar-nos i, el que es mes important, per demanar noves competències donat que, de quedar-nos aturats entenc que en el futur la nostra funció pot quedar clarament en entredit...

Ja se que si fem una lectura positiva de tot el projecta innovador podem quedar-nos en el que apuntava en l’apartat anterior. Els Col·legis de Procuradors garanteixen una seguretat a l’administració i això ens ha de tranquil·litzar, però crec que veure-ho així es enganyar-nos, doncs la nostra funció en el procés ha de ser necessària per nosaltres mateixos i no per l’existència dels Col·legis, no envà quan s’hagi comprovat i tot el mon entengui que els nous sistemes telemàtics funcionen, qui pot assegurar-nos que el mateix que fan els nostres col·legis no ho acabin fent altres col·lectius ?...   Penso que els Procuradors podem fer un darrer gran servei a l’administració col·laborant amb la implantació de tots aquests nous sistemes però precisament el mateix èxit  d’aquests nous sistemes poden acabar apartant-nos de la gestió processal ...

Penso que davant d’aquests negres auguris cal que la professió reaccioni i es prepari per afrontar un futur, ni millor ni pitjor, però si diferent. Els procuradors hem d’entendre que mai com ara les administracions estan conscienciades en voler millorar la justícia i la dotaran dels recursos que calguin perquè així sigui. No ho resoldran tot, per suposat, però amb les noves eines informàtiques i telemàtiques es evident que la nostra funció de comunicació i gestió quedarà en gran manera modificada i, per tant, la nostra funció fins ara imprescindible quedarà greument en contradicció. Obrim els ulls i preparem-nos perquè quan això arribi, que arribarà, la Procura hagi pogut reorientar les seves funcions.

Penso que s’imposa la unitat de tots, dels joves i els no tant joves, dels despatxos grans i dels petits, de les juntes actuals i dels degans del passat. Ens cal actuar plegats, sense fissures, per esdevenir davant l’administració un col·lectiu potent i que sap el que vol.

Hauríem de saber aprofitar aquest període del curt i mig termini, en el que ja hem vist que els som imprescindibles per assegurar l’èxit de la implantació dels nous sistemes, per fer-nos valdre i reivindicar un nou paper del procurador en aquesta Nova Oficina Judicial.

Ha arribat l’hora de que la labor oficiosa de col·laboració que històricament hem estat fent en els jutjats es vegi recompensada en forma legal i se’ns atorguin altres competències, com ara en l’execució, al estil dels Hussiers de Justice francesos.

Estem davant d’un moment històric que hem de saber aprofitar: si l’Oficina Judicial a la que tant units ens trobem es modifica, nosaltres hem de participar en aquesta modificació integrant-nos-hi com sigui, però evitant quedar-nos-en al marge...

Ja està bé, que en tràmit d’urgència, ens preocupi i pretenguem superar la barrera física i operativa dels mostradors que s’han dissenyat per les noves oficines judicials, però l’objectiu dels col·legis de procuradors hauria de ser molt mes ambiciós i anar molt mes enllà.

Estaria be que es prioritzés des del nostre Col·legi i es traslladés amb totes les forces possibles al Consejo General de Procuradores de España la necessitat de que des de la Procura s’impulsi un canvi legislatiu que garanteixi la presencia del Procurador en la Nova Oficina Judicial amb mes funcions i facultats. Necessitem moure’ns, sense complexos, dins l’entramat polític i judicial per traslladar la voluntat del nostre col·lectiu i reivindicar les avantatges que per l’eficàcia del Sistema poden oferir els milers de professionals lliberals que, sense cost directe per a l’administració, tenen la formació i experiència suficient com per que no es perdi l’oportunitat de que es compti amb tots ells.