El Casino. Punt i final

Durant mesos s’ha escrit molt sobre El Casino i s’han atribuït a les persones que signem aquest article determinades accions i manifestacions que ens agradaria aclarir sense voluntat de provocar mes debat. Per la nostre part desitgem posar punt i final a la polèmica.

Tot va començar quan varem formar part de la Junta Directiva que presidia el Sr. Emili Cot en el període 2000/ 2004. Al llarg d’aquells anys varem constatar que treballar al costat d’aquell president era difícil, no envà la seva manera tant personalista de dirigir l’entitat no ens agradava i, com sigui que va manifestar la seva voluntat de presentar-se a la reelecció, varem decidir no continuar en la seva candidatura. Passàvem doncs a ser socis de base i prou.

En l’exercici dels drets i deures que suposa ser membres d’una entitat, ens varem proposar seguir atents a la vida d’una societat de la que no volíem sentir-nos-en desvinculats. Entenem que ser socis del Casino equival a gaudir de les seves instal·lacions i activitats però, també, a preocupar-se pels seus aspectes organitzatius, econòmics i legals, evidentment aspectes no tant lúdics però absolutament imprescindibles per la bona marxa de qualsevol club.

Així es com en el mes de febrer de 2006 , després de que l’Assemblea Ordinària aprovés un conveni - que enteníem molt perjudicial – amb la societat que gestiona el Bingo i gràcies a l’acció d’un soci que va impugnar el desenvolupament d’aquella reunió i provoqués la repetició de la seva celebració, aquest grup - que des d’aquell moment va ser batejat per la premsa com a “grup crític” - va encapçalar un moviment de socis que va ser capaç de tombar aquell acord tant negatiu amb el Bingo. Aquella acció va derivar en un altre conveni que obria la possibilitat de recuperar l’antic Teatre i, d’entrada, l’aportació de 500.000 € per les obres de reforma i millora de les instal·lacions. Nosaltres varem quedar molt satisfets malgrat, pel que després s’ha vist, no tothom va saber entendre la nostra acció i motivació.

En una Assemblea posterior celebrada el mes d’octubre de 2006, que va servir per aprovar definitivament el nou conveni, es va acordar, també, la creació d’una comissió de socis per vetllar sobre les futures obres a realitzar en compliment d’aquell nou i avantatjós conveni. La Assemblea va decidir que, entre els seus membres, en formessin part dues persones d’aquest anomenat “grup crític”.

En el mes de setembre de 2007 i per sorpresa de tots, el president Sr. Emili Cot va dimitir del seu càrrec sense que ningú expliqués les motivacions que van portar-lo a prendre una decisió tant difícil per una persona que vivia tant intensament el Casino. Només ell i segurament els seus companys de Junta sabran que va portar al Sr. Cot a prendre una decisió tant dràstica, però ningú podrà atribuir-nos cap grau d’implicació en la seva decisió.

Amb la vacant d’un president tant important com el Sr. Cot, amb el que tot i les desavinences comentades cal ser justos i valorar que la seva dedicació al Club ha deixat una empremta valuosa, ens semblava que era hora d’obrir un nova època i, per tant, que es convoquessin eleccions per renovar la totalitat de la Junta Directiva. Així ho varem exposar als companys de Junta del Sr. Cot que, malgrat tot, varen preferir convocar eleccions però només per escollir nou president. Un president que ho seria només per el curt període d’un any i, no ho oblidem, tindria que acceptar – fos qui fos – una junta que no hauria escollit.

El Sr. Joan Garriga – que ja formava part de la Junta - va ser l’únic candidat a la elecció i va passar a presidir l’entitat el mes de desembre de 2007.

No varem amagar en aquell moment (mai amenaçarem com s’ha escrit en el darrer butlletí del Casino) la nostra predisposició a presentar als socis una nova proposta per dirigir l’entitat, tot i que consideràvem prioritari defugir la confrontació per buscar la integració que ens fes mes forts i complerts. Així ho varem fer saber al Sr. Garriga i a d’altres membres de la Junta que, ens sembla, no varen saber entendre els propòsits que ens motivaven. Tant es així que en un dels seus primers acords després d’aquelles converses varen decidir, sense cap consulta a l’Assemblea de Socis, dissoldre aquella Comissió d’Obres de la que hem parlat anteriorment i que tenia, recordem, que vetllar per les futures obres de millora de les instal·lacions.

Posteriorment – sense l’obstacle d’una “incòmode” comissió - hem sabut, no per informacions a l’Assemblea que es el lloc on s’haurien d’haver exposat aquests propòsits, que l’actual Junta ha decidit desestimar el projecte de traslladar el Bingo al subsòl del pati i la recuperació el Teatre...

No volem mantenir mes polèmiques ni fer nous comentaris sobre l’encert o desencert de totes aquestes darreres decisions . Com sigui que ja hem dit que el nostre es un projecte que renuncia a la confrontació i vist el posicionament enrocat de l’actual Junta, que no permet la participació i el contrast d’opinions, i, com sigui que ens queda clar que difícilment podrà haver la integració que considerem imprescindible, anunciem públicament que posem punt i final a la nostre opció sobre la direcció del Casino advertint, però, que en ús legítim dels drets que tenim com a socis i sempre que ho considerem convenient, exposarem les nostres inquietuds tot esperant trobar en la direcció del Club una actitud prou democràtica que sàpiga no confondre opcions diferents amb actituds amenaçadores.

(Aquest article l'hem signat en Joan Bretxa, l'Antoni Duran, en Modest Molina, en Salvador Pardo, en Lluís Sitges i jo mateix. S'ha publicat a la Revista del Vallès i El 9Nou del divendres 3 d'octubre de 2008)

Fem Granollers

Els darrers 30 anys de democràcia i modernització del país han comportat una millora molt important en el camp de les llibertats i del nivell de vida de la nostra societat. Les diferents administracions, Estatal, Autonòmica i Local han assumit un paper protagonista determinant en tota aquesta transformació de tal manera que de mica en mica i de forma gairebé imperceptible el moviment de la societat civil, tant imprescindible en d’altres moments de la història del nostre país, ha anat cedint espais a la forta empenta del sector públic.

De ben segur que en molts aspectes aquest canvi de rols era del tot inevitable i podríem dir que fins i tot desitjable, no envà correspon a les administracions i no a les entitats privades fer-se càrrec dels ajuts socials i de les cobertures universals de la sanitat o l’ensenyament, per posar uns exemples ben entenedors. Tanmateix, l’ordre i justícia en el sistema fiscal ha aportat a les arques públiques unes sumes tant importants de diners que, en bona lògica, s’havien de revertir a la població en forma de serveis que en d’altres temps assumien solidàriament moltes entitats del camp associatiu.

Fins aquí res que no estigués previst. El que ens preocupa es que l’èxit del mateix sistema públic acabi anul·lant l’iniciativa privada per que aquesta pugui arribar a ser irrellevant i això, pensem, no seria gens positiu per la idiosincràsia del nostre país.

Veiem, amb neguit, com les persones som cada cop mes individualistes i menys solidaries i descarreguem tota les nostres responsabilitats socials en l’administració... (com en tot, existeixen honroses excepcions que en els darrers anys han reeixit contra tot pronòstic, com son els casos de El Xiprer, Gran Centre o Blancs i Blaus). Només 30 anys enrere els pares i mares dels nens discapacitats de la comarca varen ser capaços, per la seva iniciativa, de crear i gestionar una escola que ha estat model a seguir per tot Catalunya i avui, els pares de la generació actual, han preferit que sigui l’administració qui se’n faci càrrec... Fa 60 anys un grup de granollerins van ser capaços de constituir una societat com La Mútua del Carme i al llarg d’aquests anys han aconseguit mantenir-la independent econòmicament i assolir un nivell de qualitat reconeguda arreu però, creieu que avui dia la societat actual fora capaç de crear una entitat similar ?...

D’altra banda moltes de les entitats associatives que segueixen actives necessiten per sobreviure els ajuts públics en forma de subvencions, de tal manera que podríem dir que bona part d’aquesta iniciativa privada també està condicionada per la forta presència de les administracions.

Ens trobem, per tant, en aquests inicis del segle 21, amb un panorama certament preocupant per el que fa a la subsistència de la societat civil organitzada que tant ha fet per definir la manera de ser de Catalunya.

En un altre àmbit, el cada cop mes evident divorci entre els ciutadans i el sistema polític, fa que molta gent que podria fer aportacions individuals a la gestió de la col·lectivitat de mica en mica se’n desentengui, deixant en mans dels aparells dels partits tota la responsabilitat en la gestió pública.

En conclusió, si les entitats privades i el mon associatiu cada cop es menys influent i assumeix menys participació en la gestió col·lectiva i els ciutadans, de forma individual, cada cop s’allunyen mes de la implicació en els afers de ciutat i país, acabarem deixant que les administracions ho acabin gestionant tot i això, sense voler dir que hagi de ser pitjor, de ben segur que serà diferent i ens igualarà a totes les ciutats, perdent-se els trets identificadors de cada comunitat...

Pensem que les ciutats, en el nostre cas Granollers, ha de saber preservar el seu teixit associatiu potent i dinàmic, que sigui capaç de desenvolupar els seus projectes amb l’empenta independent dels seus socis i d’articular i vertebrar un discurs propi, sense partidismes polítics i alhora diferent – si convé – del que pugui pensar o decidir l’administració