Massa tàctica i poca Pàtria

Ahir vaig acabar el dia en un sopar que prometia molt. Els amics del Fòrum Tagamanent, que celebràvem la seva 25è trobada política, van convidar a dos personatges de màxima actualitat: en Joan Carretero (ERC) i en Quico Homs (CDC). 

El sopar, que normalment aplega a 20 persones, ahir en va moure mes de 80 i es que la curiositat i/o anhel de saber com estan les relacions entre ambdós partits nacionalistes o, encara mes, el "morbo" de comprovar en primera persona si la Casa Gran dels convergents està festejant a la corrent crítica Reagrupament.Cat, eren ingredients prou atractius per una trobada que es va allargar mes enllà de la una de la matinada.

Ambdós protagonistes van descriure un panorama molt poc il·lusionador per la pàtria catalana i, lluny de mostrar clarament quines eren les seves opcions d'entesa, van moure's en un terreny diplomàtic i poc compromès.

L'un i l'altre, en canvi, van ser mes explícits en parlar del passat o dels errors de tots plegats. En la diagnosi de la situació actual van coincidir, però en allò que s'esperava mes de la nit - l'enfoc del futur - van estar tant curosos en no descobrir cap carta compromesa que mes d'un se'n va a anar a dormir poc engrescat.

Segurament ni era el marc idoni per escenificar-ho, ni els dos convidats tenen tota la informació ni la lliure disposició per decidir enteses que propiciïn futurs governs nacionalistes per la Generalitat, però ens hagués agradat comprovar una mica mes de sintonia en aquesta direcció.

Per el que es va constatar ahir al vespre, en Carretero encara no ha trobat el seu espai polític després de que les tesis del seu grup crític no acabessin de quallar dins d'ERC i en Francesc Homs, gran defensor de la Casa Gran, tampoc va saber-nos explicar cap a quina direcció vol obrir-se aquesta casa que pretén ser comuna per tots els nacionalistes catalans. 

A mi em va semblar observar massa tàctica i poca Pàtria.

Nous Jutjats i malts endèmics.

Avui, divendres 21 de novembre, s’ha presentat el projecte dels futurs Jutjats de Mollet i, he de dir, m’ha impactat molt positivament, com també va passar-me en el seu dia amb el projecte de Granollers.

L’un i l’altre significaran una millora indispensable per el bon funcionament de la justícia a la nostra comarca. Espais mes grans, mes ben distribuïts, millors equipaments tècnics. Uns palaus de justícia, en definitiva, mes oberts i propers, que els ciutadans podran percebre com uns edificis moderns i accessibles.

Fins aquí, res a dir, la Generalitat està portant a terme un ambiciós i necessari programa de construcció de nous equipaments públics per que l’Estat de Dret superi una transició que, en aquest important àmbit democràtic, encara no s’ha acabat. Però no tota la solució als malts endèmics dels nostres jutjats passen per resoldre problemes infraestructurals. Calen, també, mesures en el camp de la organització i dels recursos humans.

Si només fem edificis però no motivem que el personal que hi treballa vulgui establir-s’hi molt temps, seguirem tenint els greus problemes que patim en l’actualitat, això si dins d’un embolcall mes bonic, però els problemes seguiran sent-hi presents.

Granollers i Mollet, com li passa a Sabadell, Terrassa, Badalona i en general a tota l’àrea metropolitana de Barcelona, pateixen una saturació d’expedients fruit d’un increment molt gran en la seva demografia i d’una mala planificació de la planta judicial i, per contra, el personal que hi treballa gaudeix d’una retribució inferior a la que perceben altres funcionaris, amb menys feina, de Barcelona o de les demés capitals de província. Les conseqüències – podeu imaginar-les – son nefastes: un constant moviment o “fuga” de personal que només aporta mes dèficits en la gestió i en la tramitació dels expedients processals.

Necessitem millors instal·lacions, es evident, però també necessitem una política decidida que elimini situacions discriminatòries i afavoreixi – amb incentius de tota mena – que el personal vulgui mantenir-se en els nostres Jutjats. Només així es podrà aprofitar l’enorme inversió que s’està portant a terme amb la construcció d’aquests nous edificis...

Pugna de sentiments en el "Montserrat Montero"

Dilluns 17 de novembre el Conseller d’Educació, l’honorable Sr. Ernest Maragall i diversos alts càrrecs del seu departament, varen visitar l’Escola d’Educació Especial “Montserrat Montero”. Els varem acompanyar tots els membres del recent creat Consorci per la gestió del Centre, amb l'Alcalde Mayoral al capdevant, així com tot el personal docent i una representació de l’Ampa.

Mentre fèiem la reunió de presa de contacte i el recorregut posterior per les aules, diversos sentiments, alguns contradictòris, pugnaven entre els meus pensaments.

El primer, com a membre de la Fundació Privada Vallès Oriental que ha gestionat l’escola al llarg dels darrers 30 anys, el regust amarg de la injustícia. I es que es fa difícil contemplar com la major part dels mals que ha patit darrerament la institució per la manca de manteniment i d’inversions en un edifici envellit per l’ús, ara trobin l’ajuda decidida de l’administració que tant escadussera va resultar anys enrere. Es lògic que per nosaltres, que se’ns ha apartat de la gestió directe per aquests suposats dèficits, ara ens costi acceptar la nova realitat. Sempre pensarem que hagués estat mes just continuar amb el mateix model d’escola privada concertada amb el compromís – això si – d’un millor finançament per part de la Generalitat.

El segon, es la constatació de que la sortida pactada amb l’Ajuntament de Granollers en forma de constitució d’un Consorci en el que la Fundació s’hi troba en paritat, ha estat la solució menys dolenta al conflicte. Està clar que mantenir-nos en la direcció exclusiva del Centre contra bona part de pares, de la comunitat educativa i amb un finançament insuficient, era condemnar l’escola a un mal viure. D’altre banda excloure’ns totalment de la gestió tampoc hagués estat admissible, no envà la Fundació gestiona el continu vital dels nens i nenes mes enllà de l’escola i sembla lògic que tots junts treballem, també, en la seva educació i formació.

I el tercer, el de mes calor humà, l’admiració per la feina dels educadors i monitors de l’escola. I es que mentre el Conseller i l'Alcalde entraven i sortien de les aules, entre abraçades i petons als nens i nenes, uns professionals amb una grandíssima vocació cuidaven dels alumnes – en molts casos en solitari vista la complexitat de cada cas – amb una estimació i dedicació que està molt per sobre dels acords o desacords institucionals, de les inversions insuficients o dels diferents models de gestió escolar.

Aquest darrer sentiment, que sortosament es el que m’ha quedat mes present i fresc en la memòria, es el que em fa concloure que, mes enllà d’injustícies, de manques de finançament o de picabaralles institucionals, ens queda la gran tasca humana d’ajudar a l’educació i formació d’aquests nens i nenes que, siguem-ne conscients, ens necessiten a tots.

Cap de setmana per oblidar

Novembre, matí de diumenge assolellat i fresc. Carrers tranquils i ganes de llegir el diari. 

Passant les pàgines de La Vanguardia me'n adono però, que aquest marc idíl·lic d'un bon final de setmana res te a veure amb el que passa al món de la política i de la economia. De sobte, ni la lectura plàcida ni la bona música que sona de fons poden extraurem de la realitat que m' envolta.

A les ja de per sí "males" notícies de les pàgines d'economia, m'entrebanco una i altre vegada, fins enrabiar-me, amb la notícia de la trobada del G-20 a Washington amb la presència de Zapatero, perquè, com ens poden enganyar tant?!. Els uns perquè saben molt bé que només busquen la foto per escenificar que els preocupa la crisi mundial però cap d'ells ha reconegut la seva complicitat en el seguit d'actuacions especuladores que ens han  portat fins a la debacle actual. I, l'altre, en Zapatero, perquè només li ha preocupat sortir a la mateixa foto per regar el jardí socialista, sabedor que internacionalment la insistència espanyola per assistir a la reunió ha ratllat el ridícul.

L'altre enrabiada me l'emporto al fer l'analisi de la trobada de divendres entre en Duran i en Montilla, perquè, ja em dirà el Sr. Josep Lluís que farem ara?. O, millor dit, que farà ara ell?. Quin es l'objectiu de l'apropament d'UDC al PSC ?. No puc entendre que, davant d'una mes que provable retallada estatutària, el partit democristià català s'apunti a la reacció moderada que necessita Montilla. Primer, perquè li ofereix al president del tripartit una taula de salvació i, segon, perquè situa a CDC i a l'Artur Mas fora de la centralitat. On vol anar a parar el Sr. Duran ?

I ja per acabar-ho d'adobar, la tercera enrabiada me l'emporto al llegir l'editorial i l'ampli reportatge panegíric que La Vanguardia dedica a la Ministra Chacon.

En fi, el que deia al començar, un cap de setmana per oblidar...

Una nova oportunitat per la Justícia que no es pot perdre

Fa molt poques setmanes que el Consejo General del Poder Judicial, la màxima institució espanyola sobre la justícia, va renovar la totalitat dels seus membres després d'uns quants anys de bloqueig per culpa de la pugna política entre els dos grans partits PSOE i PP i, per tant, per culpa de la falta d'entesa entre uns membres excessivament polititzats.

Ahir vaig tenir la oportunitat de compartir taula amb Ramon Camp, advocat de Mataró i nou membre del CGPJ a proposta de CiU. En la tertúlia, en la que hi van participar altres advocats i procuradors , van quedar molt clares les funcions i reptes d'aquest Consejo i a tots els assistents ens va semblar que la gran majoria de projectes no tenen cap vesant política. La Justícia espanyola, com tants i tants àmbits, té problemes organitzatius, legislatius, de personal o de recursos econòmics. Problemes, en definitiva, que mereixen mes solucions de gestió que no d'analisi i picabaralla política.

De ben segur que aquests nous membres, com en Ramon Camp, trobaran alguna "patata calenta" que els farà posicionar políticament, però el 90% de la seva feina radica en resoldre problemes que poc tenen a veure en les lluites partidistes. Llavors, si tant clar es això, si tots sabem quines son les mancances d'un sistema judicial arcaic, perquè costa tant en aquest país dirigir la màxima institució de la justícia espanyola ?

Molt en temo que sota la cortina de fum del bloqueig polític, fins ara el que hi ha hagut es un transfons corporativista que ha fet que les diferents associacions professionals de jutges o secretaris han estat els que vertaderament no han permès avançar per por a perdre els privilegis d'uns o altres. Només així ho puc entendre.

En Ramon Camp, que no es Jutge ni Secretari judicial, té al davant un repte molt engrescador i alhora poc polític. Ell es un bon negociador i prové de la mes bona tradició pactista catalana, capaç de bellugar-se perfectament entre els dos grans partits espanyols, però serà suficient per fer entendre als altres membres corporatius de que la justícia necessita arremangar-se, deixar-se estar d'enfrontaments estèrils i aplicar tot el sentit comú del món per modernitzar el sistema?

Haurien de saber, com deia en Ramon Camp, que tenen al davant una nova oportunitat que no es pot perdre...

Intervencionisme de llibre

En el darrer article publicat en el bloc em referia als negres auguris que alertaven de que la sortida a la crisi econòmica ens acabaria portant un mes que provable increment de la presència del sector públic en detriment del sector privat. Preveia que, per aconseguir-ho, les administracions entrarien en una dinàmica reglamentista que ofegaria, encara mes, l'empenta de la societat civil.

Doncs be, avui vull exposar el primer exemple d'aquest intervencionisme (de llibre) que, de confirmarse, ben segur significarà un atac directa a la lliure disposició de la iniciativa privada.

Es tracta d'una nova reglamentació que està preparant el Govern de l'Estat i que afectarà les mútues d'accident de treball en el sentit de que es veuran obligades - per Decret - a que els serveis assistencials que ofereixen als treballadors i que no poden prestar directament en les seves instal·lacions, les hauran de prestar a través de la xarxa pública sanitària. 

Aquesta mesura que, a mes de comportar una saturació difícil de justificar en la ja de per sí col·lapsada xarxa sanitària, significarà una retallada absoluta de la idependència d'unes entitats que provenen d'una tradició molt arrelada en el que anomenem societat civil organitzada. Si a mes tenim en compte que actualment aquests serveis sanitaris els estan gestionant i oferint a través d'altres entitats del sector privat o d'altres mútues assistencials, la conseqüència no es difícil de preveure: a mes reforçament del sector públic, menys presència del sector privat. Com deia, un final gens feliç per una crisi...

Crisi amb final poc feliç

Estem en crisi, a les portes de la recessió i fins i tot s'augura la deflació. No penso escriure sobre economia i les causes que ens han portat fins aquí doncs no en soc expert, però si que em preocupen i molt les mesures polítiques que es deixen entreveure per tal de corregir els errors del sistema amb l'excusa de que en el futur no es puguin repetir els escàndols especuladors que han provocat el sinistre panorama en el que estem immersos. Perquè, es clar, els mateixos dirigents polítics que han conviscut i permès els abusos d'una bona part del Gran Capital, ara han de cercar les solucions per sortir del pou i mirar de que mai tornem a caure-hi... i jo em pregunto, quina confiança ens mereixen si abans han estat còmplices d'aquest desastre?

Em preocupa, i molt, que la Alta Política reaccioni en el sentit de que, com que ella no ha participat - gens ni mica - en les causes que han generat la crisi, s'han de buscar mesures correctores - només - en una part del sistema. Es a dir, a mes crisi, mes poder públic i menys sector privat.

Em preocupa, i molt, que paguin justos per pecadors i que la solució de la crisi passi per un increment regulador que acabi retallant - encara mes - la llibertat individual i la iniciativa d'una societat civil cada cop mes controlada i menys emprenedora.

La Alta Política no ha sabut fer els deures i no ha volgut frenar a temps els excessos especulatius i, el que es pitjor, ara que ja es evident el que ha passat i el perquè i per qui estem on estem, no faci res per que paguin els qui han provocat i permès tot aquest desgavell.

El final poc feliç que s'albira es la sortida fàcil i alhora interessada pel sector públic. Enlloc de retocar el sistema i, sobretot, fer que paguin els que se n'han aprofitat, ens voldran portar a un nou escenari econòmic en el que, evidentment, la Alta Política es veurà reforçada, obviant absolutament que ella també ha estat còmplice de la situació.

Si que podem !!!

Obama ha guanyat les eleccions americanes. El canvi s’ha imposat i el “Yes We Can” ha triomfat. Com ha triomfat, i molt, la seva campanya transversal que l’ha portat a defensar les polítiques en favor de la potenciació dels Estats Units per sobre de la dicotomia entre l’Amèrica conservadora i lliberal, o de la Amèrica blanca i negre...

I aquests vens de canvi i de centralitat, que tant ha bufat Obama, vents que defugen la confrontació de models i promouen la defensa del be comú, penso que ens han de fer reflexionar en tot el que ens afecta en el nostre entorn mes immediat, Catalunya.

Nosaltres “també podem” superar la vella divisió maniquea de la Catalunya de dretes i la d’esquerres. “També podem” superar la inútil confrontació entre la Catalunya dels immigrants i la dels nadius, o la dels catalanoparlants i els castellanoparlants. Com va dir en el seu moment el president Macià “ni dretes, ni esquerres, Catalunya”...

Els vens de canvi d’Obama han d’arribar a Europa i sobretot al nostre petit país perquè nosaltres “també podem” sumar esforços, dels uns i dels altres, els de dretes i els d’esquerres, els d’aquí i els nou vinguts, els de parla catalana i els de parla castellana, tots junts, i defensar el que ens correspon com a nació i defensar les màximes cotes de prosperitat.

Davant dels negres auguris d’una sentencia que retalli l’Estatut aprovat en referèndum per el poble de Catalunya i davant d’unes mes que provables propostes deshonestes en matèria de finançament, hem de dir ben clar i ben fort - responent per damunt de divisions estèrils i partidistes - nosaltres, SI, també, PODEM !

Benvinguts al Bloc !

Amigues i amics, benvinguts a aquest nou bloc que només pretén ser un lloc per compartir idees i reflexions. Els que em coneixen saben que no es nova la meva afició per debatre sobre tot allò que em preocupa, ja sigui al voltant d'una bona taula o publicant escrits en la premsa local.

Fa mesos que m'he aficionat en seguir el contingut de blocs de persones (com jo sense pretensions periodístiques) que d'una forma senzilla exposen els seus comentaris sobre tot allò que els motiva i, es ben cert, m'han creat la curiositat d'apuntar-me a aquesta nova moda de les comunicacions de primers del segle 21.

Navegant per la red, fa pocs dies, vaig topar-me amb la web de Blogger i vaig descobrir que era tant fàcil crear de forma gratuïta el meu propi bloc que, vet aquí, ja el tinc... ja tinc el meu lloc telemàtic on penjar-hi les opinions i fotografies que mes m'interessin !.

He rebuscat entre els escrits que en el passat vaig publicar a la Revista del Vallès i els he "pujat" al bloc perquè serveixin del mes clar exemple sobre alguns dels temes dels que seguiré exposant les meves idees i sentiments. Política, ciutat, cultura, justícia... i també, música, restauració, futbol o automobilisme. En definitiva opinió sobre tot allò que estigui d'actualitat i em provoqui ganes de dir-hi la meva.

D'altra banda aquesta magnífica realitat que es el món global i, una altre vegada gràcies a les facilitats de "blogger",  m'ha permès afegir al meu bloc un petit espai dinàmic on apareixen el resum de les notícies de la mes rabiosa actualitat i uns altres espais des d'on poder connectar-se a d'altres blocs i webs interessants.

Tot plegat "un autèntic divertimento" que, des d'avui, espero tingueu a bé seguir-lo i, perquè no, fer-me saber els vostres comentaris i així, entre tots, enriquir el debat que mes us agradi.

Fins ben aviat