debat a bat

Escriure per plaer

2009-05-01T10:20:00.009+02:00

Prop dels 5 mesos d'abandonament del bloc, torno a obrir-lo amb renovades ganes de penjar-hi, de tant en tant, tot allò que em vingui de gust i sobre aquells temes d'actualitat que em sembli oportú referir-m'hi. El que sigui, però només per el plaer d'escriure.

He de reconèixer que vaig cometre un error al inici del bloc, en els mesos d'octubre, novembre i desembre de l'any passat. Vaig caure en la "tirania" de les audiències, obsessionat en escriure, dia si dia no, per anar pujant en el rànquing dels blogs catalans. Comprovar, cada dia, quantes persones havien visitat el bloc i llegir-ne els comentaris s'havia transformat en una necessitat. Tot, menys el plaer d'escriure... absurd.

Aquest mon de la blogosfera va seduir-me, ho reconec. Des de la comoditat del ordinador personal, assentat tranquil·lament a casa, poder publicar en portals atractius tot allò que et preocupa, al instant, suposa una revolució comunicativa de gran magnitud. El que ja no m'agrada tant son els comptadors de visites i els rànquings. La competitivitat en un espai per l'oci no te sentit. Calia recuperar el plaer d'escriure per escriure, sense anar mes lluny...

I en aquestes em trobo ara. Retorno al "debat a bat" per deixar escrit els neguits que em fan pensar. No pretenc ni crear escola ni cercar seguidors. Només vull ordenar idees i plasmar opinió sobre els temes d'actualitat que em provoquen una motivació especial a la crítica positiva o negativa.

Tinc ganes d'escriure sobre la situació del Hospital de Granollers (darrerament he tingut que acompanyar a la meva mare, diverses vegades, a urgències i, certament, allò es un caos indigne d'una societat desenvolupada com la nostre). També tinc ganes d'escriure sobre la imminent obertura del nou edifici judicial de Granollers; l'ampliació de la illa de vianants; el quart cinturó o ronda del Vallès o, evidentment, el govern tripartit i el final de la negociació sobre el finançament de les comunitats autònomes, la sentència del Estatut i les eleccions europees.

Temes, neguits, inquietuds i propostes. De tot però només per el plaer d'escriure.

Nova Constitució?. Yes, We Can !

2008-12-08T08:32:00.011+01:00

Després de publicar l'anterior article en el Bloc, sobre la reflexió de que la Constitució comprimeix les aspiracions catalanes i que, per tant, es fa necessària una revisió a fons, he llegit altres articles i comentaris periodístics en sentit contrari, de personalitats molt mes enteses que jo, que m'han provocat la necessitat de publicar la continuació d'aquella primera reflexió.

En Miquel Roca i Junyent va escriure a La Vanguardia que millor no tocar la Constitució perquè, segons ell, en una nova edició, Catalunya hi sortiria perdent, mentre que els liders del PSOE i del PP, per la seva banda, coincidien en que la Carta Magna espanyola està be com està i que, per tant, de reformes ni parlar-ne.

El comentari d'en Roca es molt significatiu i alhora preocupant. Ho diu un dels redactors tel text constituent i una de les persones mes centrades, equilibrades i, sobretot, mes informades del país. Segurament te raó en advertir que l'actual conjuntura espanyola retallaria part dels avenços autonòmics i que, per tant, millor no fer soroll, no fos cas que en sortíssim mal parats...

I jo penso que amb aquest conformisme, segurament raonable, no avançarem mai. No ens estranyi, llavors, que ens retallin l'Estatut i el nou finançament acabi essent una conxorxa perquè, compte, si ens emprenyem massa podria ser pitjor !!!

I es clar, amb aquesta submissió realista, a Madrid es freguen les mans. No els calen gaires esforços per combatre la nostra acció doncs nosaltres mateixos ens desinflem i, això sí prudentment, retirem qualsevol plantejament reivindicatiu.

Com podrien canviar les coses si els diputats catalans fessin un front comú i la societat civil organitzada, amb les patronals i els sindicats al capdavant, es mostres valenta i des acomplexada, sense por a perdre contractes i privilegis. Com podrien canviar les coses si els catalans deixéssim de banda el seny del Sr. Roca i, tots junts, condicionéssim la política espanyola amb l'objectiu d'afrontar decididament la revisió constitucional !.

Segurament això no passarà mai... segurament seguirem veient com el PSC i el PP català mai de la vida votaran en contra dels seus companys estatals per por a perdre les carteres ministerials que tinguin negociades; segurament seguirem veient com els nacionalistes, sempre que la conjuntura els hi ho permeti, aniran a veure si poden omplir el cove de la negociació, mentre que els independentistes, com que la Constitució es la del país veí, no voldran implicar-s'hi per a res. Segurament sempre serà així, sempre serem prudents, assenyats i políticament partidistes interessats, però perquè no podem somniar i pensar que les coses podrien anar d'una altra manera.

Perquè no pensar en que Catalunya hi sortiria guanyant si anéssim plegats, si aparquéssim per uns anys les polítiques mercantilistes i - amb un govern d'unitat - féssim saber a la capital d'Espanya que sense resoldre definitivament l'encaix de Catalunya, els catalans no ajudarem a la governabilitat de l'Estat?. Perquè no deixem ben clar que els vots dels nostres diputats - junts - els son imprescindibles?...

Perquè no somniar en el nostre i particular "Yes, We Can "?!!!.

Constitució per tota la vida ? No, gràcies !

2008-12-06T11:38:00.010+01:00

Avui es commemoren els 30 anys de l'entrada en vigor de la Constitució Espanyola i fent una ullada ràpida al panorama polític de l'Estat es pot comprovar com els dos grans partits majoritaris se senten satisfets amb els rendiments de la carta magna. Fins i tot els del PP, hereus d'aquella Alianza Popular que la va votar sense entusiasme i dividida, ara la defensen com ho farien els seus mes actius creadors.

Els que no som propers ni als uns ni als altres ens sentim contrariats, no envà aquesta Constitució s'està mostrant insuficient per encaixar el desenvolupament de la realitat plurinacional i troba - sense anar mes lluny - grans dificultats per admetre un nou Estatut Català que ja va tenir que ser molt retallat perquè les Corts espanyoles li donessin llum verda.

Personalment, que tenia 20 anys quan la varem votar, li he de reconèixer grans avantatges. La Primera Llei va significar acabar definitivament amb les Leyes del Movimiento i encarar la Transició amb molta il·lusió. Havíem sortit al carrer per reivindicar la llibertat, l'amnistia i l'Estatut d'Autonomia i, amb la promulgació de la Constitució, això seria possible. Han estat 30 anys profitosos i cal admetre que amb la Carta Magna al capdavant, hem evolucionat molt. Ara be, com deia, molta gent que la varem votar esperançats, avui ens sentim contrariats i, per tant, insatisfets. En l'actualitat, aquella Constitució que va portar llibertats i estatuts, ens apreta i no ens deixe créixer amb naturalitat.

Si tal com sembla, el Tribunal Constitucional admet els recursos contra un nou Estatut que va ser aprovat per el Parlament de Catalunya, les Corts Espanyoles i finalment, i això es el mes important, referendat pel poble català, es farà evident que alguna cosa no funciona prou bé en el sistema constitucional espanyol.

Si la Constitució no pot admetre aquest nou text estatutari, caldrà exigir una nova Carta Magna. Si Espanya no sap entendre aquesta necessitat, la insatisfacció generalitzada ens portarà a rebutjar l'actual status quo. Hem viscut 30 anys de progrés i l'actual Constitució hi té molt a veure, ja ho he dit, però no per això l'hem de mantenir intocable. Les lleis han d'estar al servei del poble i no a l'inrevés !

Massa tàctica i poca Pàtria

2008-11-22T11:32:00.012+01:00

Ahir vaig acabar el dia en un sopar que prometia molt. Els amics del Fòrum Tagamanent, que celebràvem la seva 25è trobada política, van convidar a dos personatges de màxima actualitat: en Joan Carretero (ERC) i en Quico Homs (CDC).

El sopar, que normalment aplega a 20 persones, ahir en va moure mes de 80 i es que la curiositat i/o anhel de saber com estan les relacions entre ambdós partits nacionalistes o, encara mes, el "morbo" de comprovar en primera persona si la Casa Gran dels convergents està festejant a la corrent crítica Reagrupament.Cat, eren ingredients prou atractius per una trobada que es va allargar mes enllà de la una de la matinada.

Ambdós protagonistes van descriure un panorama molt poc il·lusionador per la pàtria catalana i, lluny de mostrar clarament quines eren les seves opcions d'entesa, van moure's en un terreny diplomàtic i poc compromès.

L'un i l'altre, en canvi, van ser mes explícits en parlar del passat o dels errors de tots plegats. En la diagnosi de la situació actual van coincidir, però en allò que s'esperava mes de la nit - l'enfoc del futur - van estar tant curosos en no descobrir cap carta compromesa que mes d'un se'n va a anar a dormir poc engrescat.

Segurament ni era el marc idoni per escenificar-ho, ni els dos convidats tenen tota la informació ni la lliure disposició per decidir enteses que propiciïn futurs governs nacionalistes per la Generalitat, però ens hagués agradat comprovar una mica mes de sintonia en aquesta direcció.

Per el que es va constatar ahir al vespre, en Carretero encara no ha trobat el seu espai polític després de que les tesis del seu grup crític no acabessin de quallar dins d'ERC i en Francesc Homs, gran defensor de la Casa Gran, tampoc va saber-nos explicar cap a quina direcció vol obrir-se aquesta casa que pretén ser comuna per tots els nacionalistes catalans.

A mi em va semblar observar massa tàctica i poca Pàtria.

Nous Jutjats i malts endèmics.

2008-11-21T13:52:00.006+01:00

Avui, divendres 21 de novembre, s’ha presentat el projecte dels futurs Jutjats de Mollet i, he de dir, m’ha impactat molt positivament, com també va passar-me en el seu dia amb el projecte de Granollers.

L’un i l’altre significaran una millora indispensable per el bon funcionament de la justícia a la nostra comarca. Espais mes grans, mes ben distribuïts, millors equipaments tècnics. Uns palaus de justícia, en definitiva, mes oberts i propers, que els ciutadans podran percebre com uns edificis moderns i accessibles.

Fins aquí, res a dir, la Generalitat està portant a terme un ambiciós i necessari programa de construcció de nous equipaments públics per que l’Estat de Dret superi una transició que, en aquest important àmbit democràtic, encara no s’ha acabat. Però no tota la solució als malts endèmics dels nostres jutjats passen per resoldre problemes infraestructurals. Calen, també, mesures en el camp de la organització i dels recursos humans.

Si només fem edificis però no motivem que el personal que hi treballa vulgui establir-s’hi molt temps, seguirem tenint els greus problemes que patim en l’actualitat, això si dins d’un embolcall mes bonic, però els problemes seguiran sent-hi presents.

Granollers i Mollet, com li passa a Sabadell, Terrassa, Badalona i en general a tota l’àrea metropolitana de Barcelona, pateixen una saturació d’expedients fruit d’un increment molt gran en la seva demografia i d’una mala planificació de la planta judicial i, per contra, el personal que hi treballa gaudeix d’una retribució inferior a la que perceben altres funcionaris, amb menys feina, de Barcelona o de les demés capitals de província. Les conseqüències – podeu imaginar-les – son nefastes: un constant moviment o “fuga” de personal que només aporta mes dèficits en la gestió i en la tramitació dels expedients processals.

Necessitem millors instal·lacions, es evident, però també necessitem una política decidida que elimini situacions discriminatòries i afavoreixi – amb incentius de tota mena – que el personal vulgui mantenir-se en els nostres Jutjats. Només així es podrà aprofitar l’enorme inversió que s’està portant a terme amb la construcció d’aquests nous edificis...

Pugna de sentiments en el "Montserrat Montero"

2008-11-18T10:45:00.008+01:00

Dilluns 17 de novembre el Conseller d’Educació, l’honorable Sr. Ernest Maragall i diversos alts càrrecs del seu departament, varen visitar l’Escola d’Educació Especial “Montserrat Montero”. Els varem acompanyar tots els membres del recent creat Consorci per la gestió del Centre, amb l'Alcalde Mayoral al capdevant, així com tot el personal docent i una representació de l’Ampa.

Mentre fèiem la reunió de presa de contacte i el recorregut posterior per les aules, diversos sentiments, alguns contradictòris, pugnaven entre els meus pensaments.

El primer, com a membre de la Fundació Privada Vallès Oriental que ha gestionat l’escola al llarg dels darrers 30 anys, el regust amarg de la injustícia. I es que es fa difícil contemplar com la major part dels mals que ha patit darrerament la institució per la manca de manteniment i d’inversions en un edifici envellit per l’ús, ara trobin l’ajuda decidida de l’administració que tant escadussera va resultar anys enrere. Es lògic que per nosaltres, que se’ns ha apartat de la gestió directe per aquests suposats dèficits, ara ens costi acceptar la nova realitat. Sempre pensarem que hagués estat mes just continuar amb el mateix model d’escola privada concertada amb el compromís – això si – d’un millor finançament per part de la Generalitat.

El segon, es la constatació de que la sortida pactada amb l’Ajuntament de Granollers en forma de constitució d’un Consorci en el que la Fundació s’hi troba en paritat, ha estat la solució menys dolenta al conflicte. Està clar que mantenir-nos en la direcció exclusiva del Centre contra bona part de pares, de la comunitat educativa i amb un finançament insuficient, era condemnar l’escola a un mal viure. D’altre banda excloure’ns totalment de la gestió tampoc hagués estat admissible, no envà la Fundació gestiona el continu vital dels nens i nenes mes enllà de l’escola i sembla lògic que tots junts treballem, també, en la seva educació i formació.

I el tercer, el de mes calor humà, l’admiració per la feina dels educadors i monitors de l’escola. I es que mentre el Conseller i l'Alcalde entraven i sortien de les aules, entre abraçades i petons als nens i nenes, uns professionals amb una grandíssima vocació cuidaven dels alumnes – en molts casos en solitari vista la complexitat de cada cas – amb una estimació i dedicació que està molt per sobre dels acords o desacords institucionals, de les inversions insuficients o dels diferents models de gestió escolar.

Aquest darrer sentiment, que sortosament es el que m’ha quedat mes present i fresc en la memòria, es el que em fa concloure que, mes enllà d’injustícies, de manques de finançament o de picabaralles institucionals, ens queda la gran tasca humana d’ajudar a l’educació i formació d’aquests nens i nenes que, siguem-ne conscients, ens necessiten a tots.

Cap de setmana per oblidar

2008-11-16T13:41:00.007+01:00

Novembre, matí de diumenge assolellat i fresc. Carrers tranquils i ganes de llegir el diari.

Passant les pàgines de La Vanguardia me'n adono però, que aquest marc idíl·lic d'un bon final de setmana res te a veure amb el que passa al món de la política i de la economia. De sobte, ni la lectura plàcida ni la bona música que sona de fons poden extraurem de la realitat que m' envolta.

A les ja de per sí "males" notícies de les pàgines d'economia, m'entrebanco una i altre vegada, fins enrabiar-me, amb la notícia de la trobada del G-20 a Washington amb la presència de Zapatero, perquè, com ens poden enganyar tant?!. Els uns perquè saben molt bé que només busquen la foto per escenificar que els preocupa la crisi mundial però cap d'ells ha reconegut la seva complicitat en el seguit d'actuacions especuladores que ens han portat fins a la debacle actual. I, l'altre, en Zapatero, perquè només li ha preocupat sortir a la mateixa foto per regar el jardí socialista, sabedor que internacionalment la insistència espanyola per assistir a la reunió ha ratllat el ridícul.

L'altre enrabiada me l'emporto al fer l'analisi de la trobada de divendres entre en Duran i en Montilla, perquè, ja em dirà el Sr. Josep Lluís que farem ara?. O, millor dit, que farà ara ell?. Quin es l'objectiu de l'apropament d'UDC al PSC ?. No puc entendre que, davant d'una mes que provable retallada estatutària, el partit democristià català s'apunti a la reacció moderada que necessita Montilla. Primer, perquè li ofereix al president del tripartit una taula de salvació i, segon, perquè situa a CDC i a l'Artur Mas fora de la centralitat. On vol anar a parar el Sr. Duran ?

I ja per acabar-ho d'adobar, la tercera enrabiada me l'emporto al llegir l'editorial i l'ampli reportatge panegíric que La Vanguardia dedica a la Ministra Chacon.

En fi, el que deia al començar, un cap de setmana per oblidar...

Una nova oportunitat per la Justícia que no es pot perdre

2008-11-14T18:22:00.006+01:00

Fa molt poques setmanes que el Consejo General del Poder Judicial, la màxima institució espanyola sobre la justícia, va renovar la totalitat dels seus membres després d'uns quants anys de bloqueig per culpa de la pugna política entre els dos grans partits PSOE i PP i, per tant, per culpa de la falta d'entesa entre uns membres excessivament polititzats.

Ahir vaig tenir la oportunitat de compartir taula amb Ramon Camp, advocat de Mataró i nou membre del CGPJ a proposta de CiU. En la tertúlia, en la que hi van participar altres advocats i procuradors , van quedar molt clares les funcions i reptes d'aquest Consejo i a tots els assistents ens va semblar que la gran majoria de projectes no tenen cap vesant política. La Justícia espanyola, com tants i tants àmbits, té problemes organitzatius, legislatius, de personal o de recursos econòmics. Problemes, en definitiva, que mereixen mes solucions de gestió que no d'analisi i picabaralla política.

De ben segur que aquests nous membres, com en Ramon Camp, trobaran alguna "patata calenta" que els farà posicionar políticament, però el 90% de la seva feina radica en resoldre problemes que poc tenen a veure en les lluites partidistes. Llavors, si tant clar es això, si tots sabem quines son les mancances d'un sistema judicial arcaic, perquè costa tant en aquest país dirigir la màxima institució de la justícia espanyola ?

Molt en temo que sota la cortina de fum del bloqueig polític, fins ara el que hi ha hagut es un transfons corporativista que ha fet que les diferents associacions professionals de jutges o secretaris han estat els que vertaderament no han permès avançar per por a perdre els privilegis d'uns o altres. Només així ho puc entendre.

En Ramon Camp, que no es Jutge ni Secretari judicial, té al davant un repte molt engrescador i alhora poc polític. Ell es un bon negociador i prové de la mes bona tradició pactista catalana, capaç de bellugar-se perfectament entre els dos grans partits espanyols, però serà suficient per fer entendre als altres membres corporatius de que la justícia necessita arremangar-se, deixar-se estar d'enfrontaments estèrils i aplicar tot el sentit comú del món per modernitzar el sistema?

Haurien de saber, com deia en Ramon Camp, que tenen al davant una nova oportunitat que no es pot perdre...

Intervencionisme de llibre

2008-11-11T21:38:00.011+01:00

En el darrer article publicat en el bloc em referia als negres auguris que alertaven de que la sortida a la crisi econòmica ens acabaria portant un mes que provable increment de la presència del sector públic en detriment del sector privat. Preveia que, per aconseguir-ho, les administracions entrarien en una dinàmica reglamentista que ofegaria, encara mes, l'empenta de la societat civil.

Doncs be, avui vull exposar el primer exemple d'aquest intervencionisme (de llibre) que, de confirmarse, ben segur significarà un atac directa a la lliure disposició de la iniciativa privada.

Es tracta d'una nova reglamentació que està preparant el Govern de l'Estat i que afectarà les mútues d'accident de treball en el sentit de que es veuran obligades - per Decret - a que els serveis assistencials que ofereixen als treballadors i que no poden prestar directament en les seves instal·lacions, les hauran de prestar a través de la xarxa pública sanitària.

Aquesta mesura que, a mes de comportar una saturació difícil de justificar en la ja de per sí col·lapsada xarxa sanitària, significarà una retallada absoluta de la idependència d'unes entitats que provenen d'una tradició molt arrelada en el que anomenem societat civil organitzada. Si a mes tenim en compte que actualment aquests serveis sanitaris els estan gestionant i oferint a través d'altres entitats del sector privat o d'altres mútues assistencials, la conseqüència no es difícil de preveure: a mes reforçament del sector públic, menys presència del sector privat. Com deia, un final gens feliç per una crisi...

Crisi amb final poc feliç

2008-11-09T10:59:00.010+01:00

Estem en crisi, a les portes de la recessió i fins i tot s'augura la deflació. No penso escriure sobre economia i les causes que ens han portat fins aquí doncs no en soc expert, però si que em preocupen i molt les mesures polítiques que es deixen entreveure per tal de corregir els errors del sistema amb l'excusa de que en el futur no es puguin repetir els escàndols especuladors que han provocat el sinistre panorama en el que estem immersos. Perquè, es clar, els mateixos dirigents polítics que han conviscut i permès els abusos d'una bona part del Gran Capital, ara han de cercar les solucions per sortir del pou i mirar de que mai tornem a caure-hi... i jo em pregunto, quina confiança ens mereixen si abans han estat còmplices d'aquest desastre?

Em preocupa, i molt, que la Alta Política reaccioni en el sentit de que, com que ella no ha participat - gens ni mica - en les causes que han generat la crisi, s'han de buscar mesures correctores - només - en una part del sistema. Es a dir, a mes crisi, mes poder públic i menys sector privat.

Em preocupa, i molt, que paguin justos per pecadors i que la solució de la crisi passi per un increment regulador que acabi retallant - encara mes - la llibertat individual i la iniciativa d'una societat civil cada cop mes controlada i menys emprenedora.

La Alta Política no ha sabut fer els deures i no ha volgut frenar a temps els excessos especulatius i, el que es pitjor, ara que ja es evident el que ha passat i el perquè i per qui estem on estem, no faci res per que paguin els qui han provocat i permès tot aquest desgavell.

El final poc feliç que s'albira es la sortida fàcil i alhora interessada pel sector públic. Enlloc de retocar el sistema i, sobretot, fer que paguin els que se n'han aprofitat, ens voldran portar a un nou escenari econòmic en el que, evidentment, la Alta Política es veurà reforçada, obviant absolutament que ella també ha estat còmplice de la situació.

Si que podem !!!

2008-11-05T19:41:00.008+01:00

Obama ha guanyat les eleccions americanes. El canvi s’ha imposat i el “Yes We Can” ha triomfat. Com ha triomfat, i molt, la seva campanya transversal que l’ha portat a defensar les polítiques en favor de la potenciació dels Estats Units per sobre de la dicotomia entre l’Amèrica conservadora i lliberal, o de la Amèrica blanca i negre...

I aquests vens de canvi i de centralitat, que tant ha bufat Obama, vents que defugen la confrontació de models i promouen la defensa del be comú, penso que ens han de fer reflexionar en tot el que ens afecta en el nostre entorn mes immediat, Catalunya.

Nosaltres “també podem” superar la vella divisió maniquea de la Catalunya de dretes i la d’esquerres. “També podem” superar la inútil confrontació entre la Catalunya dels immigrants i la dels nadius, o la dels catalanoparlants i els castellanoparlants. Com va dir en el seu moment el president Macià “ni dretes, ni esquerres, Catalunya”...

Els vens de canvi d’Obama han d’arribar a Europa i sobretot al nostre petit país perquè nosaltres “també podem” sumar esforços, dels uns i dels altres, els de dretes i els d’esquerres, els d’aquí i els nou vinguts, els de parla catalana i els de parla castellana, tots junts, i defensar el que ens correspon com a nació i defensar les màximes cotes de prosperitat.

Davant dels negres auguris d’una sentencia que retalli l’Estatut aprovat en referèndum per el poble de Catalunya i davant d’unes mes que provables propostes deshonestes en matèria de finançament, hem de dir ben clar i ben fort - responent per damunt de divisions estèrils i partidistes - nosaltres, SI, també, PODEM !

Benvinguts al Bloc !

2008-11-01T10:00:00.010+01:00

Amigues i amics, benvinguts a aquest nou bloc que només pretén ser un lloc per compartir idees i reflexions. Els que em coneixen saben que no es nova la meva afició per debatre sobre tot allò que em preocupa, ja sigui al voltant d'una bona taula o publicant escrits en la premsa local.

Fa mesos que m'he aficionat en seguir el contingut de blocs de persones (com jo sense pretensions periodístiques) que d'una forma senzilla exposen els seus comentaris sobre tot allò que els motiva i, es ben cert, m'han creat la curiositat d'apuntar-me a aquesta nova moda de les comunicacions de primers del segle 21.

Navegant per la red, fa pocs dies, vaig topar-me amb la web de Blogger i vaig descobrir que era tant fàcil crear de forma gratuïta el meu propi bloc que, vet aquí, ja el tinc... ja tinc el meu lloc telemàtic on penjar-hi les opinions i fotografies que mes m'interessin !.

He rebuscat entre els escrits que en el passat vaig publicar a la Revista del Vallès i els he "pujat" al bloc perquè serveixin del mes clar exemple sobre alguns dels temes dels que seguiré exposant les meves idees i sentiments. Política, ciutat, cultura, justícia... i també, música, restauració, futbol o automobilisme. En definitiva opinió sobre tot allò que estigui d'actualitat i em provoqui ganes de dir-hi la meva.

D'altra banda aquesta magnífica realitat que es el món global i, una altre vegada gràcies a les facilitats de "blogger", m'ha permès afegir al meu bloc un petit espai dinàmic on apareixen el resum de les notícies de la mes rabiosa actualitat i uns altres espais des d'on poder connectar-se a d'altres blocs i webs interessants.

Tot plegat "un autèntic divertimento" que, des d'avui, espero tingueu a bé seguir-lo i, perquè no, fer-me saber els vostres comentaris i així, entre tots, enriquir el debat que mes us agradi.

Fins ben aviat

El Casino. Punt i final

2008-10-20T13:26:00.006+02:00

Durant mesos s’ha escrit molt sobre El Casino i s’han atribuït a les persones que signem aquest article determinades accions i manifestacions que ens agradaria aclarir sense voluntat de provocar mes debat. Per la nostre part desitgem posar punt i final a la polèmica.

Tot va començar quan varem formar part de la Junta Directiva que presidia el Sr. Emili Cot en el període 2000/ 2004. Al llarg d’aquells anys varem constatar que treballar al costat d’aquell president era difícil, no envà la seva manera tant personalista de dirigir l’entitat no ens agradava i, com sigui que va manifestar la seva voluntat de presentar-se a la reelecció, varem decidir no continuar en la seva candidatura. Passàvem doncs a ser socis de base i prou.

En l’exercici dels drets i deures que suposa ser membres d’una entitat, ens varem proposar seguir atents a la vida d’una societat de la que no volíem sentir-nos-en desvinculats. Entenem que ser socis del Casino equival a gaudir de les seves instal·lacions i activitats però, també, a preocupar-se pels seus aspectes organitzatius, econòmics i legals, evidentment aspectes no tant lúdics però absolutament imprescindibles per la bona marxa de qualsevol club.

Així es com en el mes de febrer de 2006 , després de que l’Assemblea Ordinària aprovés un conveni - que enteníem molt perjudicial – amb la societat que gestiona el Bingo i gràcies a l’acció d’un soci que va impugnar el desenvolupament d’aquella reunió i provoqués la repetició de la seva celebració, aquest grup - que des d’aquell moment va ser batejat per la premsa com a “grup crític” - va encapçalar un moviment de socis que va ser capaç de tombar aquell acord tant negatiu amb el Bingo. Aquella acció va derivar en un altre conveni que obria la possibilitat de recuperar l’antic Teatre i, d’entrada, l’aportació de 500.000 € per les obres de reforma i millora de les instal·lacions. Nosaltres varem quedar molt satisfets malgrat, pel que després s’ha vist, no tothom va saber entendre la nostra acció i motivació.

En una Assemblea posterior celebrada el mes d’octubre de 2006, que va servir per aprovar definitivament el nou conveni, es va acordar, també, la creació d’una comissió de socis per vetllar sobre les futures obres a realitzar en compliment d’aquell nou i avantatjós conveni. La Assemblea va decidir que, entre els seus membres, en formessin part dues persones d’aquest anomenat “grup crític”.

En el mes de setembre de 2007 i per sorpresa de tots, el president Sr. Emili Cot va dimitir del seu càrrec sense que ningú expliqués les motivacions que van portar-lo a prendre una decisió tant difícil per una persona que vivia tant intensament el Casino. Només ell i segurament els seus companys de Junta sabran que va portar al Sr. Cot a prendre una decisió tant dràstica, però ningú podrà atribuir-nos cap grau d’implicació en la seva decisió.

Amb la vacant d’un president tant important com el Sr. Cot, amb el que tot i les desavinences comentades cal ser justos i valorar que la seva dedicació al Club ha deixat una empremta valuosa, ens semblava que era hora d’obrir un nova època i, per tant, que es convoquessin eleccions per renovar la totalitat de la Junta Directiva. Així ho varem exposar als companys de Junta del Sr. Cot que, malgrat tot, varen preferir convocar eleccions però només per escollir nou president. Un president que ho seria només per el curt període d’un any i, no ho oblidem, tindria que acceptar – fos qui fos – una junta que no hauria escollit.

El Sr. Joan Garriga – que ja formava part de la Junta - va ser l’únic candidat a la elecció i va passar a presidir l’entitat el mes de desembre de 2007.

No varem amagar en aquell moment (mai amenaçarem com s’ha escrit en el darrer butlletí del Casino) la nostra predisposició a presentar als socis una nova proposta per dirigir l’entitat, tot i que consideràvem prioritari defugir la confrontació per buscar la integració que ens fes mes forts i complerts. Així ho varem fer saber al Sr. Garriga i a d’altres membres de la Junta que, ens sembla, no varen saber entendre els propòsits que ens motivaven. Tant es així que en un dels seus primers acords després d’aquelles converses varen decidir, sense cap consulta a l’Assemblea de Socis, dissoldre aquella Comissió d’Obres de la que hem parlat anteriorment i que tenia, recordem, que vetllar per les futures obres de millora de les instal·lacions.

Posteriorment – sense l’obstacle d’una “incòmode” comissió - hem sabut, no per informacions a l’Assemblea que es el lloc on s’haurien d’haver exposat aquests propòsits, que l’actual Junta ha decidit desestimar el projecte de traslladar el Bingo al subsòl del pati i la recuperació el Teatre...

No volem mantenir mes polèmiques ni fer nous comentaris sobre l’encert o desencert de totes aquestes darreres decisions . Com sigui que ja hem dit que el nostre es un projecte que renuncia a la confrontació i vist el posicionament enrocat de l’actual Junta, que no permet la participació i el contrast d’opinions, i, com sigui que ens queda clar que difícilment podrà haver la integració que considerem imprescindible, anunciem públicament que posem punt i final a la nostre opció sobre la direcció del Casino advertint, però, que en ús legítim dels drets que tenim com a socis i sempre que ho considerem convenient, exposarem les nostres inquietuds tot esperant trobar en la direcció del Club una actitud prou democràtica que sàpiga no confondre opcions diferents amb actituds amenaçadores.

(Aquest article l'hem signat en Joan Bretxa, l'Antoni Duran, en Modest Molina, en Salvador Pardo, en Lluís Sitges i jo mateix. S'ha publicat a la Revista del Vallès i El 9Nou del divendres 3 d'octubre de 2008)

Fem Granollers

2008-10-19T21:31:00.006+02:00

Els darrers 30 anys de democràcia i modernització del país han comportat una millora molt important en el camp de les llibertats i del nivell de vida de la nostra societat. Les diferents administracions, Estatal, Autonòmica i Local han assumit un paper protagonista determinant en tota aquesta transformació de tal manera que de mica en mica i de forma gairebé imperceptible el moviment de la societat civil, tant imprescindible en d’altres moments de la història del nostre país, ha anat cedint espais a la forta empenta del sector públic.

De ben segur que en molts aspectes aquest canvi de rols era del tot inevitable i podríem dir que fins i tot desitjable, no envà correspon a les administracions i no a les entitats privades fer-se càrrec dels ajuts socials i de les cobertures universals de la sanitat o l’ensenyament, per posar uns exemples ben entenedors. Tanmateix, l’ordre i justícia en el sistema fiscal ha aportat a les arques públiques unes sumes tant importants de diners que, en bona lògica, s’havien de revertir a la població en forma de serveis que en d’altres temps assumien solidàriament moltes entitats del camp associatiu.

Fins aquí res que no estigués previst. El que ens preocupa es que l’èxit del mateix sistema públic acabi anul·lant l’iniciativa privada per que aquesta pugui arribar a ser irrellevant i això, pensem, no seria gens positiu per la idiosincràsia del nostre país.

Veiem, amb neguit, com les persones som cada cop mes individualistes i menys solidaries i descarreguem tota les nostres responsabilitats socials en l’administració... (com en tot, existeixen honroses excepcions que en els darrers anys han reeixit contra tot pronòstic, com son els casos de El Xiprer, Gran Centre o Blancs i Blaus). Només 30 anys enrere els pares i mares dels nens discapacitats de la comarca varen ser capaços, per la seva iniciativa, de crear i gestionar una escola que ha estat model a seguir per tot Catalunya i avui, els pares de la generació actual, han preferit que sigui l’administració qui se’n faci càrrec... Fa 60 anys un grup de granollerins van ser capaços de constituir una societat com La Mútua del Carme i al llarg d’aquests anys han aconseguit mantenir-la independent econòmicament i assolir un nivell de qualitat reconeguda arreu però, creieu que avui dia la societat actual fora capaç de crear una entitat similar ?...

D’altra banda moltes de les entitats associatives que segueixen actives necessiten per sobreviure els ajuts públics en forma de subvencions, de tal manera que podríem dir que bona part d’aquesta iniciativa privada també està condicionada per la forta presència de les administracions.

Ens trobem, per tant, en aquests inicis del segle 21, amb un panorama certament preocupant per el que fa a la subsistència de la societat civil organitzada que tant ha fet per definir la manera de ser de Catalunya.

En un altre àmbit, el cada cop mes evident divorci entre els ciutadans i el sistema polític, fa que molta gent que podria fer aportacions individuals a la gestió de la col·lectivitat de mica en mica se’n desentengui, deixant en mans dels aparells dels partits tota la responsabilitat en la gestió pública.

En conclusió, si les entitats privades i el mon associatiu cada cop es menys influent i assumeix menys participació en la gestió col·lectiva i els ciutadans, de forma individual, cada cop s’allunyen mes de la implicació en els afers de ciutat i país, acabarem deixant que les administracions ho acabin gestionant tot i això, sense voler dir que hagi de ser pitjor, de ben segur que serà diferent i ens igualarà a totes les ciutats, perdent-se els trets identificadors de cada comunitat...

Pensem que les ciutats, en el nostre cas Granollers, ha de saber preservar el seu teixit associatiu potent i dinàmic, que sigui capaç de desenvolupar els seus projectes amb l’empenta independent dels seus socis i d’articular i vertebrar un discurs propi, sense partidismes polítics i alhora diferent – si convé – del que pugui pensar o decidir l’administració

Bestiesses

2008-07-04T18:24:00.002+02:00

Que difícil es fer i estar a la oposició !!!. Ho es tant per a la opinió del públic en general, com per a la dels mateixos militants i simpatitzants del teu partit polític i, evidentment, per al govern a qui t’oposes. Facis el que facis, o poca gent s’assabentarà del que estàs fent o, si ets “políticament incorrecte”, seràs acusat de poc mes que d’un eixelebrat.

M’estic referint al “Cas Badia - Segovia” que aquestes darreres setmanes el Grup Municipal de CiU ha denunciat i que, de retruc, m’ha fet recordar la meva època de regidor al costat dels meus caps Serratusell i Esplugas. Jo era dels que sempre apostava per la política constructiva, la de fer propostes, tot i estar – en diverses etapes – a l’oposició. Era d’aquells que, com ara se li reclama al grup que encapçala en Pius Canal, sempre preferia una proposta abans que una crítica, tot i que quan convenia també les fèiem. Ara bé, el resultat d’aquella manera de fer moltes vegades era rebuda amb la injusta incomprensió del “no se sap el que esteu fent” o “sortiu molt poc als diaris”... Llavors se’ns deia que teníem d’actuar amb mes “ma dura” o que teníem que ser “mes falcons i menys coloms”.

El que si em va quedar clar d’aquella època es que, si estàs a l’oposició, només amb bones paraules i bons propòsits no n’hi a prou. Es clar que la ciutadania ha de saber percebre que tens un projecte de ciutat, engrescador i positiu, però també s’ha de constatar que des de l’oposició estàs complint amb la tasca legítima de fiscalitzar i controlar al govern en benefici de la transparència i higiene democràtica.

Ara be, m’agradaria comprovar, i temps tindrem de constatar-ho i si es el cas de comentar-ho en aquestes mateixes pàgines, que quan l’oposició al Govern de Granollers presenti una proposta que modeli un determinat projecte de ciutat, els mitjans de comunicació i la mateixa opinió pública s’ho prenguin amb la mateixa consideració i atenció que quan s’informa d’un cas tèrbol. Em temo, i tots ho sabem, que no serà així...

El que lamento es que no es faci servir el mateix barem per valorar al govern o a l’oposició. I es que en les noticies i comentaris del “Cas Badia - Segovia”, mentre que a Convergència i Unió, a mes d’analitzar el que denuncia, se li qüestiona les formes que utilitza i se li demana que faci mes propostes en positiu, en canvi, al Govern només se li valora el fons del cas denunciat, però en cap cas he llegit – ni per els periodistes ni per els columnistes habituals de la premsa escrita – que se li critiquin les formes amb que ha donat resposta al afer. Sembla que al Govern se li permet qualsevol exabrupte, mentre que a l’oposició se li qüestiona fins i tot el color del paper en el que ha escrit la denuncia...

M’hagués agradat llegir al costat de la notícia sobre el “Cas Badia - Segovia” i de les lògiques valoracions periodístiques sobre l’assumpte en sí, una crítica a la reacció del govern socialista, de la mateixa manera que se li diu a l’oposició que no ha de quedar-se només en la transmissió dels assumptes “lletjos” i ha se ser capaç de fer propostes constructives i positives.

En definitiva penso que la resposta del govern alertant que no s’ha de fer cas de les “bestieses del regidor Albert Canet”, mereixia una valoració de tots aquells que escriuen habitualment sobre la política local. Per mi es una reacció impròpia d’un govern que hauria de sentir-se segur del que fa i que, amb aquesta sortida de to – ratllant el insult – demostra que ha perdut els arguments. Perquè no se li reclamen, al Govern també, les respostes constructives i positives que tant se li troben en falta a l’oposició ?...

Analisi de la nova Oficina Judicial

2008-03-01T19:43:00.001+01:00

La presentació el passat dimecres 27 de febrer dels objectius que es pretenen des de l’Administració amb la Nova Oficina Judicial m’ha despertat una sèrie de reflexions que m’agradaria compartir amb la voluntat de generar debat i cercar els camins mes adients per reorientar el futur de la Procura.

Va quedar palès que potser ara el projecte de la Nova Oficina Judicial genera dubtes, sobretot pel que fa a la fase d’implantació ( inèrcies, vicis i disfuncions actuals; necessitat de canvis legislatius; problemes en l’adaptació dels edificis judicials, etc) però va quedar molt clara la decisió política d’avançar amb tots els mitjans i recursos que calguin perquè la Nova Oficina Judicial acabi modificant, i molt, els mètodes de treball i, sobretot, la manera amb que els ciutadans i els seus representants i defensors (procuradors i advocats) es comuniquin amb l’administració de justícia.

S’ha començat amb el nou sistema de notificacions telemàtiques (Lex Net) que acabarà significant que totes les resolucions judicials es comuniquin a través d’internet. Durant un temps això comportarà problemes d’adaptació – sobretot per part dels funcionaris – però no tardarem gaire temps en que tot acabi anant per aquesta via. Imagino que no serà molt complicat que tots els exhorts, oficis i comunicacions amb altres organismes públics també acabin fent-se de forma virtual, de manera que el tràfic de paper quedarà molt reduït.

Amb els nous mètodes telemàtics tampoc tardarem gaire temps en poder presentar els escrits i demandes a través d’aquesta via. Es a dir, a la comunicació Jutjats> Procuradors, que ja hem començat a conèixer per les notificacions, s’obrirà la via inversa Procuradors> Jutjats. Es evident, per tant, que la manera de relacionar-nos amb l’administració de justícia està apunt de canviar radicalment.

Tanmateix, amb la Nova Oficina Judicial, els mètodes de treball dins dels Jutjats també significaran uns canvis molt profunds. Ens van anunciar la implantació d’un nou i mes potent programa informàtic de gestió processal i els canvis organitzatius que suposen la creació de serveis comuns que harmonitzaran i simplificaran el treball dels funcionaris. Tot plegat amb la voluntat (reiterada per el Director General) de que quan tots els canvis s’hagin implantat, l’accés dels professionals a les oficines judicials haurà de quedar molt limitada en tant en quan es preveu que la millora en la gestió processal no farà tant necessària la nostra funció mitjancera actual.

Davant les expectatives de futur que es preveuen veig clarament dos escenaris:

a) A curt i mig termini:

Sembla clar que totes les propostes que pretén impulsar l’administració necessitaran d’un gran període d’adaptació. Cal que s’aprovin les modificacions legals pertinents per adaptar les noves funcions de Jutges, Secretaris i Funcionaris a la Nova Oficina Judicial i cal que les dinàmiques anquilosades de segles i segles de treballar d’una determinada manera, puguin canviar amb els nos mètodes que la tecnologia ofereix a principis del segle XXI.

En aquest període, a mes, a l’administració li calen interlocutors que puguin adaptar-se fàcilment als canvis i que els hi generin suficients garanties de seguretat. Sembla clar, com ja ha quedat demostrat amb la implantació de Lex Net, que qui millor sap adaptar-se i dona suficient seguretat al sistema es el Col·legi de Procuradors. El nostre col·lectiu es relativament petit i, per tant, de fàcil comunicació i adaptació doncs, en definitiva, tots els procuradors cerquem els mateixos objectius a diferència d’altres operadors jurídics que, ja sigui per quantitat de membres com per diferencies en la manera d’exercir la professió, s’ofereixen a l’administració com uns interlocutors menys eficaços.

No tinc cap dubte que en tot aquest període en que la Lex Net acabarà imposant-se a totes les jurisdiccions i que la via inversa de presentació d’escrits i demandes comenci a funcionar, la garantia i seguretat del Col·legi de Procuradors ens assegura un paper clau en tot l’èxit d’aquests nous mètodes modernitzadors de la justícia. Podríem dir, per acabar aquest punt, que en aquesta fase inicial el col·lectiu de Procuradors serà una eina útil i imprescindible.

b) A llarg termini:

Si tenim en compte que les principals funcions pràctiques del procurador, mes enllà de les que li assignen les lleis per la representació processal, han estat durant segles la recepció i tramitació de notificacions i la mediació davant dels mateixos tribunals per agilitar els tràmits processals i, si tenim en compte, per tant, que ambdues funcions quedaran radicalment modificades amb la implantació dels nous mètodes per la modernització de la justícia, es evident que cal que ens preparem per adaptar-nos i, el que es mes important, per demanar noves competències donat que, de quedar-nos aturats entenc que en el futur la nostra funció pot quedar clarament en entredit...

Ja se que si fem una lectura positiva de tot el projecta innovador podem quedar-nos en el que apuntava en l’apartat anterior. Els Col·legis de Procuradors garanteixen una seguretat a l’administració i això ens ha de tranquil·litzar, però crec que veure-ho així es enganyar-nos, doncs la nostra funció en el procés ha de ser necessària per nosaltres mateixos i no per l’existència dels Col·legis, no envà quan s’hagi comprovat i tot el mon entengui que els nous sistemes telemàtics funcionen, qui pot assegurar-nos que el mateix que fan els nostres col·legis no ho acabin fent altres col·lectius ?... Penso que els Procuradors podem fer un darrer gran servei a l’administració col·laborant amb la implantació de tots aquests nous sistemes però precisament el mateix èxit d’aquests nous sistemes poden acabar apartant-nos de la gestió processal ...

Penso que davant d’aquests negres auguris cal que la professió reaccioni i es prepari per afrontar un futur, ni millor ni pitjor, però si diferent. Els procuradors hem d’entendre que mai com ara les administracions estan conscienciades en voler millorar la justícia i la dotaran dels recursos que calguin perquè així sigui. No ho resoldran tot, per suposat, però amb les noves eines informàtiques i telemàtiques es evident que la nostra funció de comunicació i gestió quedarà en gran manera modificada i, per tant, la nostra funció fins ara imprescindible quedarà greument en contradicció. Obrim els ulls i preparem-nos perquè quan això arribi, que arribarà, la Procura hagi pogut reorientar les seves funcions.

Penso que s’imposa la unitat de tots, dels joves i els no tant joves, dels despatxos grans i dels petits, de les juntes actuals i dels degans del passat. Ens cal actuar plegats, sense fissures, per esdevenir davant l’administració un col·lectiu potent i que sap el que vol.

Hauríem de saber aprofitar aquest període del curt i mig termini, en el que ja hem vist que els som imprescindibles per assegurar l’èxit de la implantació dels nous sistemes, per fer-nos valdre i reivindicar un nou paper del procurador en aquesta Nova Oficina Judicial.

Ha arribat l’hora de que la labor oficiosa de col·laboració que històricament hem estat fent en els jutjats es vegi recompensada en forma legal i se’ns atorguin altres competències, com ara en l’execució, al estil dels Hussiers de Justice francesos.

Estem davant d’un moment històric que hem de saber aprofitar: si l’Oficina Judicial a la que tant units ens trobem es modifica, nosaltres hem de participar en aquesta modificació integrant-nos-hi com sigui, però evitant quedar-nos-en al marge...

Ja està bé, que en tràmit d’urgència, ens preocupi i pretenguem superar la barrera física i operativa dels mostradors que s’han dissenyat per les noves oficines judicials, però l’objectiu dels col·legis de procuradors hauria de ser molt mes ambiciós i anar molt mes enllà.

Estaria be que es prioritzés des del nostre Col·legi i es traslladés amb totes les forces possibles al Consejo General de Procuradores de España la necessitat de que des de la Procura s’impulsi un canvi legislatiu que garanteixi la presencia del Procurador en la Nova Oficina Judicial amb mes funcions i facultats. Necessitem moure’ns, sense complexos, dins l’entramat polític i judicial per traslladar la voluntat del nostre col·lectiu i reivindicar les avantatges que per l’eficàcia del Sistema poden oferir els milers de professionals lliberals que, sense cost directe per a l’administració, tenen la formació i experiència suficient com per que no es perdi l’oportunitat de que es compti amb tots ells.

Penosa indefensió

2007-07-24T19:23:00.002+02:00

Que una persona com en Francesc Payas estigui immersa en un procés penal per presumpta delicte de falsedat contra la Hisenda Pública ja es de per si una notícia que et remou els sentiments mes primaris al contemplar com persones, veïnes nostres, hagin pogut actuar sense escrúpols per implicar-lo i aprofitar-se de la seva bonhomia.

Però que el sistema judicial, que ens ha de donar garanties de posar les coses i les persones al seu lloc, porti tant de temps instruint un procediment sense adonar-se de a qui està jutjant, es alarmant...

Es podrà dir que la tramitació no s’ha acabat i que serà en l’acte del Judici Oral quan el Tribunal podrà exonerar de tota culpabilitat en Francesc, i es cert, però que des de l’any 2000 (fa 7 anys !) ningú hagi advertit les seves condicions personals i l’hagi mantingut com a presumpte responsable d’una trama d’enginyeria financera en una complicada trama internacional, et deixa perplexa. Sembla clar que els procediments i protocols per garantir el bon funcionament de la justícia, aquesta vegada, no han funcionat bé i que s’està deixant en indefensió a un autèntic indefens. Certament penós...

Menys política i mes ciutat

2006-03-20T19:19:00.001+01:00

El candidat oficial de Convergència Democràtica de Catalunya per les properes eleccions municipals, el Doctor Pius Canal, en la seva primera entrevista publicada en l’edició de la setmana passada d’aquesta revista, reivindicava una nova manera de governar basada “mes en la ciutat i menys en la política”. Es una bona tarja de presentació, no en va en aquestes breus paraules es deixa interpretar tota una filosofia de gestió i tota una càrrega crítica i en profunditat contra aquella altre manera de fer política que ha governat la ciutat al llarg d’aquests darrers 25 anys. Sembla clar que el candidat nacionalista se sent mes a gust en el debat estrictament positiu i de ciutat que no pas en el debat de les estratègies partidistes. Segurament es dels que pensa que en el nivell mes proper, el de la política local, cal arribar al ciutadà sense filtres ni prejudicis de cap mena. Dels que pensa que a l’hora de “fer ciutat” poden torbar-se gent de procedència molt diferent, sense que el pensament ideològic els hagi de condicionar. En definitiva dels que pensa que cal treure profit del bon fer de les diferents sensibilitats ciutadanes i de les capacitats públiques i privades per millorar la ciutat i la qualitat de vida dels qui hi viuen, sense prejutjar d’antuvi la hipotètica vinculació electoral dels que ho promouen.

Gairebé tres dècades d’un govern municipal amb un mateix tarannà – descomptant els breus períodes convergents – segurament ha fet inevitable acabar forjant una maquinaria institucional tant gran i impersonal que de mica en mica s’ha anat allunyant de la iniciativa privada o del que anomenem societat civil. L’actual Ajuntament es tant poderós, tant auto – suficient i controla tants àmbits, que pot funcionar, com de fet ho fa, malgrat el que la societat privada organitzada faci o opini.

Que l’Ajuntament funcioni per si mateix, però, no garanteix que la ciutat prosperi com ens agradaria. Per sortir de la “ciutat avorrida” que ens descriu en Pius Canal, es necessita la complicitat de tots, dels polítics, dels funcionaris i, sobretot, dels ciutadans. Els primers, en solitari, poden fer que es posin els carrers cada dia, que s’encenguin i s’apaguin els llums o que, amb mes o menys encert, la ciutat estigui neta. Però per prosperar de veritat, per sortir del to ensopit en la que estem instal·lats, cal mes empenta i ambició, cal unir esforços i fer costat a les idees de tothom.

Tants anys amb la mateixa dinàmica de tenir-ho tot sota control, de no fer soroll perquè res no canviï, ha acabat configurant un Ajuntament molt gran i omnipotent però massa tancat i blindat als projectes dels demés, massa recelós d’allò que no domina i atemorit de modificar els seus processos o protocols interns.

Potser si que, com diu en Pius Canal, ha arribat l’hora de fer “menys política i mes ciutat”...

Trepitjar de peus a terra

2006-03-06T19:39:00.001+01:00

A la majoria de les persones ens agrada trobar explicacions en tot allò que ens afecta. Ens preocupa entendre perquè passen les coses i quins objectius es persegueixen darrera d’una actuació determinada, hi estiguem o no d’acord. Ens agrada, en definitiva, conèixer el perquè de tot plegat, sobretot per intentar preveure com poden anar les coses en un futur. Això es el que he intentat esbrinar des de fa un parell d’anys en relació a tota l’estratègia que ha seguit en el decurs d’aquest període la direcció nacional d’Esquerra Republicana i he de dir que, fins fa poc, entenia que el seu pacte amb el PSC perseguia treure del poder a Convergència i Unió, malgrat la seva anunciada equidistància. Segurament la gent d’Esquerra pretén ocupar l’espai polític que una suposada desfeta de CiU deixaria lliura i tot i que des d’una òptica nacionalista ho haguem considerat gairebé com una traïció a la pàtria, es pot entendre perfectament la maniobra dins d’una dinàmica d’enginyeria política pura i dura.

El que no acabo de veure es on ens porta la seva actual posició en relació a la reforma de l’Estatut. Es pot comprendre el seu disgust al comprovar com l’Artur Mas es va avançar al pacte amb Zapatero abans que, de ben segur, ho hagués fet el mateix Carod Rovira, però un cop superat l’ensurt i la lògica decepció al veure’s menyspreats per aquell al qui fins la data havien recolzat, on ens condueix la seva obstinada contrarietat i el seu hipotètic No a l’Estatut ?...

Perquè, mes enllà de qüestionar-los-hi la seva manca de coherència i discutir-los-hi (amb números a la mà i amb tota la documentació que vulguin) que l’acord de la “Moncloa” es millor que les propostes inicials que el govern tripartit va presentar en la fase negociadora del Parlament de Catalunya, cal preguntar-los-hi que s’aconsegueix votant en contra d’aquest Estatut ?... Com pot un Partit amb responsabilitats de govern i que aspira a desbancar definitivament a Convergència, que diu voler guanyar la capacitat d’influència en la centralitat política catalana, presentar-se a un referèndum i demanar el No, o l’abstenció, a un nou Estatut clarament millor que el que tenim i superior en moltes de les seves parts al que fins i tot el tripartit estava inicialment disposat a acceptar ?... Perquè, després d’un hipotètic rebuig majoritari de la ciutadania, que faríem, quin seria el següent pas dins la política catalana?...

No em preocupa si el govern tripartit esgotaria, o no, la legislatura (tot i que seria ben trist contemplar un govern enfrontat ni mes ni menys que en l’objectiu que els va aparentment unir), el que em provoca perplexitat es saber quina direcció prendria la política catalana si ens atenguéssim a les propostes dels estrategs republicans. Perquè, després de que la via per una nova reforma estatutària quedés aniquilada per uns quants anys, quin seria el nostre futur ?.

El procés estatutari arriba a la seva fi i potser ja ha arribat l’ hora de superar la política dels gestos i dels discursos estèrils per passar a ser conscients de les nostres possibilitats reals dins l’actual conjuntura política espanyola. Ens agradi o no, es hora de trepitjar de peus a terra i de tornar a les polítiques possibilistes i d’oblidar-nos, per ara, de les quimeres idealistes que avui per avui no ens poden portar enlloc...

Casino: renuncies i lamentacions

2006-02-19T18:49:00.001+01:00

Finalment sembla que el Casino ha aprovat un projecta que s’executarà. Enrera hauran quedat totes aquelles propostes il·lusionants que perseguien com a objectiu fonamental la recuperació, per els socis i per la ciutat, del seu emblemàtic teatre i s’haurà imposat la recerca dels resultats immediats d’una Junta que ha trobat, en l’ajuda lògicament interessada de l’empresari que gestiona el Bingo, el finançament necessari per poder començar les obres.

Des del respecte per les decisions democràtiques de l’assemblea de socis i del treball legítim de la Junta que presideix l’Emili Cot, permeteu-me que lamenti l’acord assolit. Granollers, una vegada mes, resoldrà un dels seus punts estratègics amb una solució poc ambiciosa i, el que es pitjor, hipotecant per molts anys altres possibles alternatives.

I aquesta lamentació es triple. Primer, per constatar que els actuals dirigents del Casino han primat en excés la solució als seus problemes del dia a dia, renunciant a la revisió global d’un edifici que amb mes de 125 anys necessita una millora evident. No cal dir, també, que la solució financera via la “hipoteca” que suposa ampliar el contracte del Bingo fins l’any 2024, es la sortida fàcil però el preu, en forma de renuncia a la recuperació anhelada de l’emblemàtic teatre, massa car.

La segona lamentació es de ciutat. Se’m podrà dir que el Casino es una entitat privada i sobirana per decidir el que vulgui, com així finalment ha estat, però penso que l’Ajuntament també hi te responsabilitats en tot el que ha passat, al menys per inhibició, no envà si des de la Casa Gran s’hagués apostat per la reforma integral de l’edifici, tal i com l’anterior Junta del Casino defensava, provablement hores d’ara podríem parlar d’una altre manera. Reconec que no se que ha passat al llarg d’aquest darrer any però sembla evident que la nostra Administració Local no s’ha volgut involucrar i s’ha mostrat poc sensible a la millora global i estratègica d’un espai central per la promoció lúdica, social i cultural de la ciutat.

I la tercera lamentació es per la decepció aplicable a tots aquells socis que ens hem anat apartant de l’entitat, per comoditat, per esgotament o, simplement, per oblit. Tots, entre els que m’hi incloc, també som responsables del que ara s’acabi fent.

Potser es massa tard per reconeix-ho i provablement aquestes paraules escrites no arribin enlloc, però deixeu-me que demani un últim esforç a l’Emili Cot, a la seva Junta, a l’alcalde Mayoral i al regidor de Cultura Francesc Sala per que reflexionin i valorin quin Casino volen per el segle 21. Potser es massa tard i no serveixin de res aquestes lamentacions de darrera hora, però ens hauríem de resistir a les renuncies que ara se’ns proposen !.

Centres urbans competitius !

2006-02-06T18:28:00.003+01:00

El tancament de les darreres sales de cinema del nucli urbà de Granollers es la clara demostració de que les zones comercials i d’oci de les perifèries comporten greus perjudicis pel manteniment del model tradicional de les ciutats mediterrànies. Ens ho temíem quan s’advertia del perill que aquesta moda importada de les cultures anglosaxones podia ocasionar al comerç de proximitat i ara, quan només han passat deu anys, ja constatem que de moment i pel que fa a l’oci urbà, la perifèria s’ha cruspit quasi tota l’oferta de la ciutat.

No conec les raons per valorar la decisió empresarial que ha portat al tancament dels “Oscars” de la Plaça d’Amadeu Castellano, encara que tots coincidirem en que aquesta noticia no ens ha agafat per sorpresa doncs era coneguda la crisi d’espectadors que, des de l’entrada en funcionament dels altres cinemes del “Nord”, les sales del centre patien. Provablement tampoc sigui intel·ligent nedar contracorrent en la comprensió del fenomen sociològic i econòmic que fa que aquest model de la multi oferta a les afores de les ciutats arreli entre la gent, però els que seguim pensant que les ciutats han de tenir vida i que, en definitiva, no han de ser únicament nuclis residencials o dormitoris, ens ha de preocupar – i molt – que la tendència de futur dibuixi uns carrers i places buits de contingut humà mes enllà de les anades i vingudes dels habitatges o dels llocs de treball.

No m’agraden aquestes perspectives però penso que encara som a temps per canviar-les. Segurament no té lògica en un món tant globalitzat lluitar contra les evidències que també una part de la ciutadania – reconeguem-ho – accepta i defensa. Quedar-nos només en l’idea de que tota la culpa es dels que impulsen o permeten aquells nuclis perifèrics, sense reaccionar, no ens portaria enlloc. Cal enfocar aquest conflicte dels models urbans amb les mateixes eines i ambicions. Potser si ho fem així podran conviure els dos models sense que l’un eclipsi a l’altre. Cal treballar, per tant, perquè els centres urbans tinguin de tot per viure-hi, però també per gaudir de l’intercanvi cultural, comercial i d’oci. Cal pensar en els centres de les ciutats com uns espais a protegir, a dignificar i a projectar per fer-los mes atractius. Cal competir.

A Granollers podríem començar per recolzar, sense fissures, projectes com els de Gran Centre i dubtar menys de la conveniència de l’illa de vianants. Podríem impulsar, d’una vegada i sense complexes, tot aquest espai central de la ciutat per fer-lo veritablement còmode i a la mida de les persones... Podríem promoure, entre d’altres possibles iniciatives, la millora integral del Casino per transformar-lo definitivament en un centre obert a tothom i, en el camí, no ens hauríem d’oblidar que molt aviat l’As de Copes tancarà les seves portes, essent convenient facilitar-ne una alternativa... En definitiva seria bo, per tot plegat, insistir en les polítiques que promoguin i defensin totes aquelles activitats – públiques i privades – que puguin ajudar a mantenir el model de ciutat mediterrània que ens ha donat personalitat col·lectiva perquè, pensem-hi, només amb una oferta competitiva podrem mantenir o recuperar l’atractivitat dels nostres centres urbans !.

L'hora d'Artur Mas

2006-01-24T19:11:00.001+01:00

El denominador comú present en l’acord que va permetre la redacció final de l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre de l’any passat i present, també, en el recent acord entre el PSOE i CIU que ha permès desencallar les negociacions dels partits catalans i el govern espanyol i que facilitarà, finalment, l’aprovació d’un nou text estatutari que sigui admissible per la majoria, es diu Artur Mas. S’ha de reconèixer que la decisiva intervenció del lider nacionalista, en les dues negociacions, ha estat determinant, primer, per assolir un text ambiciós (el que va aprovar el Parlamament) que ha de significar l’objectiu a assolir en el futur polític a mig i llarg termini per la identitat, el finançament i l’autogovern català i, segon, per aconseguir un acord de mínims possibilista amb el govern de l’Estat que, tot i no omplir les aspiracions catalanes, permet una substancial millora en un entorn polític i mediàtic massa enterbolit i saturat.

La responsabilitat i la moderació demostrada per l’Artur Mas tot i formar part d’una formació política que, recordem-ho, està a l’oposició a Catalunya i que en el Congrés dels Diputats no juga cap paper determinant, ha estat clau per assolir ambdós acords. Provablement lo previsible i políticament correcte, si ens atenguéssim a les normes bàsiques de l’estratègia d’oposició, hagués estat provocar la caiguda del govern Maragall no aprovant el primer text estatutari, però la maduresa d’un polític amb clara vocació de govern va pesar mes que l’estratègia a curt termini.

De nou i davant la constatació de que el PSOE seria incapaç d’acceptar les peticions inicials catalanes, amb l’evidència absoluta de que el PSC no podria persuadir als seus companys perquè admetessin les pretensions per ells defensades, el mes fàcil i el que provablement hagués produït una rendibilitat electoral immediata, hagués estat deixar que la negociació fracassés per fer palès que el tàndem PSC-PSOE no funciona. Però enlloc d’actuar amb aquesta visió estratègica de curta volada, l’Artur Mas ha conduït sàviament el procés cap el terreny de lo possible però sense hipotecar el futur, sense renunciar a que en els propers anys, al menys en el terreny del finançament, puguem anar apropant-nos a les aspiracions previstes en el text que va aprovar el Parlament Català.

El President de Convergència i Unió ha demostrat en aquest transcendental moment històric que es el líder català mes influent, capaç de fer pujar el llistó de les reivindicacions catalanes en forma d’un text inicial que, tot i que no s’aprovarà, servirà de referent per les aspiracions nacionals de futur i que ha estat determinant per ser mes forts en les decisives negociacions amb l’Estat i capaç, també, de protagonitzar (assumint d’aquesta manera el rol del qui té la màxima responsabilitat catalana tot i no ser-ne el president) un acord final amb José Luis Rodriguez Zapatero, demostrant tenir un perfil estadista que, sens dubte, li assegura centralitat política i li pot obrir moltes portes en un futur no massa llunyà. L’hora Mas s’apropa...

Per l'Estat de Dret no ha acabat encara la transició

2005-12-11T19:00:00.002+01:00

El brutal crim dels joiers de Castelldefels ha posat de nou en el centre de la polèmica la suposada fragilitat del sistema judicial i penal espanyol. Preocupa, sens dubte, que un dels presumptes homicides ja hagués matat un altre joier uns quants anys abans, deixant en evidència tota l’organització penitenciaria, qüestionant-ne els programes de reinserció social i els sistemes de reducció de penes. Ara bé, tot i l’alarma que un fet tant abominable com aquest produeix en la població, no podem caure en la temptació de prejutjar tot el sistema públic que ha de vetllar per la justícia en el nostre país, no envà comportaments humans tant detestables com l’ocorregut a Castelldefels pot succeir fins i tot en la millor de les societats organitzades d’occident. Ni la millor llei, ni la mes eficaç policia, ni el millor centre penitenciari, podran evitar mai tots i cadascun dels comportaments delictius de que el ser humà pot ser capaç de protagonitzar. Dit això, que em sembla una evidencia, hem d’exigir que aquest Servei es doti, precisament, de tots els recursos i mitjans necessaris com si fos possible arribar a l’escenari perfecte on el crim deixés d’existir. En definitiva, hauríem de dotar-nos d’un sistema policial, judicial i penitenciari tant eficaç que davant d’un altre crim tant detestable com el de Castelldefels només jutgéssim l’acció malvada dels seus criminals i no a tot el sistema públic implicat.

Avui, malauradament, estem lluny d’aquest anhelat escenari, no envà totes les polítiques judicials i policials son encara, tot i els 25 anys de democràcia, les germanes pobres de l’administració espanyola. Només cal repassar, any rera any, els pressupostos de l’Estat per comprovar com els ministeris competents en la matèria son els que disposen de la pitjor dotació econòmica... Seria injust no reconèixer evidents millores tant pel que fa als nostres Jutjats, a les nostres casernes policials o als centres penitenciaris, però es evident que aquestes millores son clarament insuficients per una societat que evoluciona mes ràpidament que les lleis o els sistemes per prevenir, jutjar i corregir els comportaments il·legals.

No cal esperar, doncs, a alarmar-nos amb casos com el d’aquests innocents joiers, per altre banda difícilment evitables com ja he comentat anteriorment, només cal que analitzem l’estat de saturació de les presons (on els programes de reinserció son de difícil aplicació) o l’insuficient planta judicial (amb jutjats desbordats com els de Granollers en els que s’està reivindicant un nou edifici des de prop de 15 anys) o els mètodes de gestió totalment ineficaços en tota l’organització judicial espanyola (on estan els programes per motivar l’estabilitat laboral en els jutjats, per exemple ?) per adonar-nos que tenim un sistema públic clarament insuficient per prevenir i combatre el delicte o per recuperar per la societat als seus delinqüents.

En democràcia l’Estat de Dret només s’assoleix si el poder Judicial està en el mateix nivell de prioritat que el poder Legislatiu i l’Executiu. Si no dotem la Justícia de tots els mitjans i recursos per que sigui eficaç, aquesta justícia estarà en crisi i, amb ella, tot l’Estat de Dret... Avui per avui, tot i l’aclamat èxit de la transició espanyola, no ens podem enganyar: tenim un sistema judicial encara poc àgil i bastant arcaic. Des d’aquesta òptica crítica del sistema es evident que per el nostre Estat de Dret no ha acabat encara la transició...

Per un Gover que governi !

2005-11-20T18:13:00.002+01:00

Just ara fa un any vaig començar aquesta columna quinzenal amb la ferma voluntat de fer critica positiva i constructiva del nostre entorn col·lectiu, alhora que demanava als qui em llegissin que no prejutgessin els meus comentaris simplement per els meus antecedents polítics. Imagino que haurà estat difícil no veure-hi en ells les tendències nacionalistes i lliberals que defenso, però tot i així espero que hi hagin vist, també, respecte i consideració per a tots aquells que no estan en la mateixa línia de pensament.

Aquests dies, però, coincidint amb els primers dos anys del govern tripartit català, no puc resistir-me de fer-ne una crítica directa i sense embuts. Serà difícil, doncs, mantenir enlairada la bandera del positivisme que he volgut defensar en tot aquest temps i, provablement, els que no hi estiguin d’acord pensaran que les meves opinions estan marcades d’antuvi, però es que els constants desencerts i situacions ridícules que ha generat el govern Maragall ha estat tan gran, que fins i tot els moderats no ens en podem quedar al marge.

Veritablement estem instal·lats en una mena de surrealisme polític presidit per una persona que qüestiona públicament el seu propi govern i que ni els seus companys socialistes li respecten les seves pròpies decisions, un govern en crisi total des de fa massa temps, format per tres partits en constant pugna per assolir protagonísmes mediàtics i en continues contradiccions. Tenim un govern desorientat, desorientador i que no genera confiança, un govern vigilat des de les diferents direccions dels partits que el conformen, amb polítics amb mes poder i influència fora que dins, que el debiliten i el desautoritzen dia a dia amb manifestacions i declaracions de sentit contrari. I, finalment, tenim el govern mes pendent i depenen de Madrid com mai havia existit en tota la història de l’autogovern català. Vivim, en definitiva, dins d’una perplexitat política de tal envergadura que ni els mes anàrquics podrien superar.

La negociació final de l’Estatut va salvar – per uns dies – el prestigi polític del President però, ell sol, va tornar a debilitar-lo amb la fallida renovació del seu govern, evidenciant una vegada mes que la millor sortida per Catalunya es acabar amb aquest suplici, anticipant les eleccions els mes aviat possible. Només així es tindrà la possibilitat d’ordenar una situació tant negativa pels interessos de país. Només així podran acabar-se les desavinences, les contradiccions i les constants desautoritzacions que debiliten un govern realment surrealista que penso no ens convé. Només així podrem tenir un nou govern que generi il·lusió i confiança i que no discuteixi tant i decideixi mes, un govern, en definitiva, que governi !.

Salvem les nostres entitats !

2005-11-08T19:35:00.004+01:00

Dels resultats de l’enquesta que el govern municipal ha encarregat recentment per conèixer l’opinió sobre diversos aspectes de l’actualitat ciutadana vull destacar-ne el que fa referència a la poca adscripció dels granollerins a les entitats associatives de la nostra ciutat. No puc dir que m’hagi sorprès el resultat, per que l’intuïa, però la seva constatació em provoca a compartir en públic unes quantes reflexions al respecte.

No sembla gaire saludable per el nostre mes proper mon associatiu que només un 20% de la població estigui adscrita a alguna entitat granollerina. No sé si aquestes dades son comparables a les d’altres indrets del nostre entorn geogràfic, però per una ciutat que compte amb mes de 130 entitats, els números no surten. Aquell 20% equival a unes 11.600 persones i, per tant per a cada una de les 130 entitats, només 90 socis. Si pensem, a mes, que les directives de cada organització ja deuen estar formades per unes 10 persones cada una..., el problema es greu, no us sembla ? !!!

Granollers ha gaudit des de fa molt temps de grans organitzadors i promotors, gràcies als quals la nostra ciutat a brillat per d’amunt del normal per una localitat de les nostres característiques. Clubs esportius de gran prestigi o entitats culturals de llarga tradició han promocionat Granollers arreu i han facilitat als seus socis i afeccionats la possibilitat de gaudir d’espectacles de tota mena i de fruir de la relació social que la mateixa existència de les entitats els i oferia. Es evident, per tant, que tenim molt que agrair a les nostres entranyables entitats i que cal reaccionar amb urgència per combatre la falta d’inanició que les pot portar a la seva desaparició.

Penso que des de l’Ajuntament i des de les mateixes entitats s’haurien d’impulsar dues vies de treball. La mes immediata es la de promoure el fet associatiu amb campanyes que sensibilitzessin a la població sobre aquesta situació i, la mes profunda i delicada, però entenc que imprescindible de cara a un futur proper, es la de promoure la fusió d’entitats que treballen en la mateixa especialitat. Si aconseguíssim un increment general d’associats i una reducció d’entitats potser podríem obtenir una situació mes viable i els números començarien a sortir positius.

Ja se que la regla de tres que he fet al principi d’aquestes reflexions es pot rebatre dient que hi ha persones que estan associades a mes d’una entitat i que, per tant, els números no son tant baixos, però no ens vulguem enganyar. Tot i això, que es cert, les 11.600 persones interessades per els nostres clubs son molt poques per el gran número de clubs i associacions que disposem... O som massa pocs associats o son massa clubs... Cal, per tant, un S.O.S. a les nostres entitats !!!.

Els geranis de Gran Centre

2005-10-21T18:52:00.002+02:00

En aquests dies que s’estan celebrant els 10 anys de vida de Gran Centre, moments idonis, per tant, per recordar la feina feta i valorar els mèrits adquirits al llarg d’aquesta immillorable trajectòria tant exitosa, em ve a la memòria una de les primeres accions que va voler portar a terme la aleshores recent creada associació de comerciants i que no va acabar de concretar-se per topar amb un Ajuntament sorprès per una actitud “massa” constructiva i creativa, que ja en aquells incipients moments mostrava la gent de Gran Centre.

Ara, passats els primers 10 anys, ho podem recordar com una simple anècdota, però sens dubte es el just reflex de com van començar les coses i com, per bé, han anat evolucionant.

El cas es que els comerciants del carrer Anselm Clavé, amb el recolzament de la Junta de Gran Centre, varen demanar a l’Ajuntament poder instal·lar als fanals noucentistes del seu tram de carrer uns geranis amb uns estris dissenyats especialment i costejats per els propis comerciants i amb el compromís de preocupar-se’n cadascun d’ells del seu manteniment de jardineria. Es a dir, la “carretera” es veuria engalanada per les plantes i, al d’amunt, sense cap cost per l’Ajuntament. Doncs bé, encara que us costi de creure, aquesta proposta no va ser acceptada per l’Ajuntament o, per ser mes exactes, no va arribar a resoldre’s mai perquè els diferents departaments afectats (Via Pública, Serveis i Urbanisme) van anar “passant-se la pilota” sense saber que dir a una iniciativa tant poc comú per aquells moments de la vida política i social de la nostre ciutat.

El temps ha fet evolucionar a tothom i, allò que va sobtar als tècnics i als polítics de la Casa Gran, (tant poc acostumats a rebre aportacions de la societat civil i encara menys d’un sector considerat exclusivament dins l’àmbit de l’economia privada) ara estic convençut es resoldria d’una altre manera... En el camí d’aquests 10 anys, però, Gran Centre ha demostrat que el comerç forma part del model cultural de les ciutats mediterrànies i que es pot reactivar la seva activitat econòmica amb perfecte complicitat amb la ciutat, amb el seu urbanisme, amb la seva cultura i en plena comunió amb la seva gent.

Aquelles absurdes reticències que van generar aquells innocents geranis avui fan riure, però han tingut que remoure’s molts estereotips i superar vells prejudicis, perquè avui Gran Centre s’hagi guanyat la confiança de l’Administració i l’admiració de la ciutadania. Van caldre molts “geranis virtuals” per demostrar a tothom que amb creativitat, amb il·lusió, amb treball i amb molta generositat també es podia dirigir una associació formada per unes persones que sempre han anteposat la seva condició de ciutadans abans que la de comerciants.

Per cert, ara que les coses ja es veuen d’una altre manera, perquè que no es recupera aquella vella idea de posar geranis als carrers de Granollers ?... Seria una bona manera de celebrar aquests engrescadors 10 primers anys de Gran Centre, no creieu ?...

Respecta a Catalunya

2005-10-10T18:57:00.001+02:00

Polèmica, crispació, demagògia, ignorància ?... francament no se per on començar l’article sobre l’aprovació del nou Estatut de Catalunya i les reaccions que ha suscitat. S’han dit tantes barbaritats, s’han escrit ja tantes opinions, que se’m fa difícil afegir algun comentari mes que no sigui reiteratiu. Tot i així, estem davant d’un tema de tanta importància pel nostre futur col·lectiu que per tots aquells que intentem dir la nostra a través dels mitjans de comunicació es quasi una obligació deixar clar que en pensem de tot plegat...

Dins de la mes estricta normalitat democràtica, en compliment del que estableixen les lleis, Catalunya – per mitjà dels seus representants polítics – ha iniciat el camí per reformar un Estatut que, després de 25 anys de fer un bon servei, ha quedat caduc i superat abastament per les necessitats d’una societat diferent a la de 1980. Després d’un intents i llarg debat, els nostres parlamentaris han consensuat un nou text certament ambiciós però votat per quasi bé tothom, des de les posicions mes nacionalistes fins les constitucionalistes i des de l’esquerra fins el centre, amb una evidència clara de que el redactat final es fruit d’una voluntat il·lusionada de millorar l’autogovern i el finançament en un nou marc de relacions amb l’Estat.

Ara, seguint amb la mes estricta normalitat democràtica, es en el Congrés dels Diputats de Madrid on s’ha de debatre la proposta catalana. Serà llavors quan veurem com responen finalment els uns i els altres i si els representants catalans mantenen la seva unitat d’acció. Hauria d’entendre’s amb la mateixa normalitat que des de Catalunya es plantegi una reforma ambiciosa pensant amb l’horitzó d’una generació com que provablement des de l’Estat es contempli la modificació com un canvi massa difícil per l’actual estructura autonòmica. Uns i altres han d’afrontar la negociació amb serenor i, repeteixo, amb normalitat democràtica.

Preocupa i molt, però, l’enrenou mediàtic i polític que ja s’ha generat abans de que les sessions parlamentaries hagin començat, evidenciant-se una vegada mes que Catalunya segueix essent un problema per Espanya. Sembla que estiguem ancorats en el passat, que de res hagi servit la modernització del país o la gran aportació catalana a l’estabilitat democràtica... Es trist contemplar com una bona part d’Espanya segueix recelant agrament de les legitimes aspiracions polítiques de Catalunya, sense importar-li gens ni mica que la immensa majoria del poble català demani mes autogovern i millor finançament.

De seguir per la direcció que estan agafant les declaracions prèvies serà molt difícil evitar els perjudicis per la convivència doncs, fins i tot pensant en el millor dels escenaris possibles i si al final s’acaba consensuant un nou text, les difamacions i la catalonofóbia que ja s’ha generat sense cap escrúpol, poden deixar ferides difícils de tancar.

Catalunya mereix respecte i Espanya necessita serenor.

Incivisme encobert

2005-09-08T19:06:00.001+02:00

La nostra societat i conseqüentment el sistema polític i judicial que li dona cobertura, protegeix tant i tant a l’individu, a la seva llibertat i als seus drets que moltes vegades deixa en un segon terme el foment de la convivència pacífica i el respecte al bé comú i, el que es mes greu, criminalitza abans les actuacions de policies i administracions públiques en la seva tasca de prevenció i repressió, que les actituds delictives que precisament han generat el conflicte. Sovint sembla que la nostra societat encobreix amb el seu silenci, i per tant les exculpa, actituds altament incíviques, essent-li molt mes senzill carregar contra la manera com s’ha gestionat una determinada crisi que entrar a l’anàlisi de l’arrel del problema i així no tenir que reconèixer que en l’àmbit moral de l’individu s’han perdut molts valors convivencials.

No vull dir amb això que no hem de seguir perseverant en la defensa dels drets i les llibertats de la persona, ni que hem d’imposar un Estat Policial, però seria bo que els mitjans de comunicació, els partits polítics i tots aquells que lideren opinió critiquessin durament i sense reserves totes les actituds delictives i no veiessin en elles, només, l’oportunitat de la confrontació amb els que tenen la responsabilitat de preveure i resoldre les crisis.

Si no ho fem així seguirem afavorint els comportaments incivics que queden emparats sota la cobertura d’una societat que gira l’esquena a la realitat i mira de reüll a tot allò que entra dins l’esfera dels valors individuals, no fos cas que, per intentar corregir-los, se la titllés de carca i retrògrada.

Indubtablement hem d’exigir als poders establerts mes mitjans per protegir el bé comú i reivindicar una millor celeritat policial i judicial en resoldre els conflictes, alhora que hauríem de procurar-nos un sistema educatiu que donés prioritat als valors cívics, però per d’amunt de qualsevol petició externa seria convenient que analitzéssim personalment i amb rigor els comportaments incívics, fóssim molt mes crítics amb totes les actituds que provoquen distorsions ciutadanes i, sobretot, no ens abstinguéssim de les que neixen i creixen al nostre entorn...

No es tracta de ser conservador, carca o retrògrada, ni de criticar l’Estat del Benestar del que gaudim. A aquesta societat benestant de primers del segle 21 li ha costat masses esforços i patiments assolir el que tenim i per tant no hem de fer marxa enrera el mes mínim, però d’aquí a ésser massa condescendents amb les actituds incíviques d’una petita - però sorollosa - part de la societat ni ha d’haver un munt. Si per contra comencem per fer pedagogia des de tots els àmbits informatius del que estar bé o malament, i no tapem una malifeta amb la crítica als poders per que no la van preveure o van tardar massa en resoldre-la, potser els que no es comporten com a vertaders i dignes ciutadans començaran a quedar en evidència i, poc a poc, aconseguirem reduir aquesta xacra que posa en perill la convivència pacífica i en llibertat a la que tant dret hi tenim tots...

Mayoral: 500 dies, pocs canvis

2005-07-19T19:15:00.001+02:00

Dotze anys compartint tasques de representació política, ja sigui des del treball conjunt en aquell període d’acord tripartit, com des de les opcions clarament diferenciades entre govern i oposició, son prou temps per conèixer – al menys des d’una òptica política – a les persones amb qui has conviscut en aquell mateix espai de servei públic i la distància que em comporta ara mateix el estar allunyat d’aquell àmbit d’actuació municipal fins i tot em desperta un sentiment de solidaritat i complicitat per tots aquells ex - companys que han continuat treballant per que la nostra ciutat millori dia a dia. Podria dir-se que sento per ells una espècie d’afinitat gremial que supera clarament les diferents maneres que podem arribar a tenir alhora d’exercir el govern municipal.

Es des d’aquesta doble vessant de les experiències compartides i de l’apressi personal per la llarga relació viscuda, que en el relleu de l’alcaldia entre Josep Pujadas i Josep Mayoral vaig pensar que era una bona decisió per tothom. Pujadas podria projectar la seva gestió política mes enllà de l’acció municipal sense el desgast personal acumulat després de tants anys, Mayoral podria aportar una manera mes dinàmica de dirigir les coses públiques i la Ciutat podria rebre un nou impuls si finalment es superava una etapa excessivament llarga, per mi esgotada, d’un mateix mandatari al capdavant del Consistori granollerí. Vaig pensar que, al menys al llarg de l’actual legislatura, l’entrada a l’Alcaldia d’en Josep Mayoral podria significar per la Ciutat un pas endavant per desencallar vells contenciosos i per reactivar determinats projectes molt necessaris pel desenvolupament del municipi. Ho creia així perquè, tot i les advertències de mes d’un de que en Mayoral no faria res mes que donar continuïtat a l’estil i obra d’en Pujadas i s’encallaria en una visió massa sectària de la política, pensava i recordava el Mayoral gestor, amb capacitat i agilitat a l’hora de prendre decisions i l’imaginava carregat d’il·lusions per liderar, per fi, l’empresa a la que durant tants anys havia servit des d’un segon nivell.

Els que han tractat de prop amb el nou Alcalde li reconeixen un talant mes enèrgic i mes decidit, però s’ha de dir que en la política dels fets i dels resultats sembla que seguim instal·lats en aquell mateix estil de fer política, poc ambiciós i absolutament previsible, de treballar sense fer soroll per que res no canvi, però sense la creativitat i la gosadia necessària per projectar la ciutat i engrescar als que hi viuen. La redacció del nou Pla General, la gestió de la Fira de l’Ascensió o la recent decisió de renovar les zones blaves del centre de la ciutat amb l’ajornament de l’ampliació de voreres d’alguns carrers d’aquesta zona, son exemples clars d’aquella manera de fer tant poc dinàmica.

en canvi, en allò que s’ha mostrat mes incisiu, com es en el cas de la solució a la crisi de la Policlínica, hem descobert l’altre vessant que auguraven els seus detractors, el Mayoral intervencionista i massa decantat per la gestió pública en detriment de la privada.

Queden prop de dos anys per que s’esgoti aquest mandat municipal i personalment m’agradaria, perquè penso que la ciutat hi sortiria guanyant, descobrir un Josep Mayoral mes emprenedor, capaç de definir un estil propi, mes ambiciós, menys previsible, mes dialogant i, sobretot, mes obert a la col·laboració de la Societat Civil amb l’Administració. D’aquí 500 dies mes en podrem tornar a parlar...

Matrimonis sense diferències

2005-07-08T19:13:00.001+02:00

Reconec que aquest es un tema difícil de tractar, sobretot perquè dóna la sensació de que gran part de la societat encara té avui molts dubtes i prejudicis al respecta. Hem viscut molts anys marginant el col·lectiu de gais i lesbianes, dedicant-los tòpics injustos, discriminadors i burlescs i provablement el procés d’obertura de la societat favorable a l’assimilació i normalització d’una realitat tant pròpia dels nostres temps, encara no estava prou madur. El Govern Zapatero, però, ha volgut avançar-se a molts altres països socialment mes desenvolupats i ha impulsat la llei que permet el matrimoni entre dues persones del mateix sexe, provocant inevitablement el debat en el que, poc o molt, tothom i ha dit la seva.

Políticament podríem qüestionar el moment o la oportunitat d’aquesta legalització controvertida i fins i tot podríem discutir sobre si etimològicament el mot matrimoni pot servir per la unió de dues persones que siguin del mateix sexe. També podríem afegir-nos a la polèmica amb arguments teològics i morals, però penso que per entendre la situació d’una forma planera i sincera, lluny de les discussions interessades, res millor que apropar-nos a la realitat que ens envolta...

Sense anar mes lluny aquesta setmana, un noi conegut des de petit per tota la família, s’ha casat amb un altre jove i allò que fa mesos va comportar una certa sorpresa, avui s’ha assumit sense problemes. A casa hem seguit amb interès tot el procés, des del nuviatge de la nova parella, passant per la relació amb les seves famílies i amics, fins la mateixa decisió, valenta, de voler contraure matrimoni i, he de dir, no hem observat cap distinció en comparació a la unió d’una parella heterosexual: la mateixa il·lusió per part de tots, els mateixos preparatius per celebrar una bona festa i el mateix respecta i admiració per els que van a prendre una decisió tant important. Puc assegurar que la proximitat ens ha portat la normalitat i ens ha fet obrir els ulls a una realitat i necessitat inqüestionable. Tothom, independentment de com faci ús del seu sexe, ha de tenir - com els deures que ningú discuteix - els mateixos drets i l’Estat, per tant, n’ha d’oferir cobertura sense cap mena de diferència.

Si la vida en parella de dues persones del mateix sexe es un fet evident, res ha d’impedir que aquestes parelles obtinguin els mateixos beneficis legals que les altres unions i, si es així, el dir-ne matrimoni quina importància té ?, on està la polèmica ?. Puc entendre que l’Església no ho vegi igual pel que fa als matrimonis canònics però no comparteixo la seva obstinada oposició als matrimonis civils en els que l’objectiu fonamental es la regulació de la vida de la parella davant el sistema legal que, repeteixo, ha de ser per tothom igual. Una altre qüestió es l’adopció de fills per part d’aquests nous matrimonis, però això mereix de ben segur un altre article d’opinió...

Policlínica: les preses ens poden sortir molt cares

2005-06-19T19:28:00.003+02:00

En aquestes alçades de la polèmica, segurament ja no es hora de valorar la resolució de la Generalitat que implica la no renovació del concert amb Policlínica del Vallès, tot i que la decisió condemna de forma tàcita el tancament d’ aquesta institució històrica granollerina.

Podríem debatre si ha estat una maniobra conseqüent d’un govern que creu mes en la sanitat pública que en la privada, també podríem analitzar si en la presa de posició s’han tingut en compte algunes deficiències del servei que provablement oferia la Policlínica o fins i tot podríem discutir si han pesat massa els antecedents i actituds d’alguns dels protagonistes en conflicte, però, com deia, segurament ja no es hora de fer-ho, doncs en aquests moments tot està dat i beneït... El cert es que l’Administració contractant té la facultat legitima de no renovar el concert si així ho estima convenient i la Policlínica, si pensa que s’han vulnerat els seus drets, haurà d’acudir a la Justícia per dilucidar-ho.

Com a ciutadans, però, hem d’exigir als polítics implicats que darrera de les decisions valorin les conseqüències. I es en aquest estadi de la qüestió on dona la sensació que els responsables de la resolució van tenir molt clar que la Policlínica els hi era un destorb però no van mesurar les connotacions d’un precipitat tancament, perquè no s’entén de cap manera que ara, a corre cuita, s’hagin de fer obres (que de ben segur valdran molts diners i estaran marcades per una perniciosa provisionalitat) per habilitar l’antic edifici de la Guardia Urbana i transformar-lo en unes dependències sanitàries que difícilment assoliran els nivells que la pròpia administració estableix per altres centres de similars característiques.

La mateixa precipitació s’observa en l’absorció i integració del planter de treballadors de la Policlínica a l’Hospital. Em temo que, fruit d’aquesta urgència, hauran prevalgut abans els plantejaments polítics per evitar una crisi laboral al carrer, que l’aplicació dels criteris tècnics que asseguressin la viabilitat, present i futura, de l’operació. No tinc tots els elements de judici per opinar sobre si el servei sanitari que finalment en resulti de tot aquest terrabastall quedarà assegurat pels ciutadans, però tot fa pensar que les preses mostrades en la gestió de la sortida a la crisi de la Policlínica, tant pel que fa a la provisionalitat de les obres, com per l’absorció dels treballadors, ens poden sortir molt cares i d’això si que n’hauran de donar compte els responsables d’aquesta decisió...

Algun dia haurem de saber perquè no es va optar per resoldre el problema des de dins de la Fundació de la Policlínica i així donar temps a cercar una transició menys traumàtica i menys costosa o, si aquesta via resultava inassolible, perquè no es dotava primer de tots els mitjans necessaris a l’Hospital per que pogués assumir l’increment del servei un cop tancada la Policlínica, sense necessitat de reformar a corre cuita unes instal·lacions que fins i tot per la Guardia Urbana ja eren obsoletes ?...

Mes que Botiguers

2005-06-07T19:21:00.002+02:00

El dia 5 de Juny de 1995, just ara ha fet 10 anys, es constituïa l’Associació de Comerciants Gran Centre de Granollers, amb la participació d’una cinquantena de botiguers que creien necessària la unió d’interessos per fer front, entre d’altres qüestions, al que en aquell moment es considerava una amenaça pel model de ciutat mediterrània, els centres comercials de perifèria. Aquell grup impulsor ben aviat va anar creixent fins apropar-se, avui, als 300 socis engrescats en un projecta que de llarg ha sobrepassat els objectius merament sectorials.

En el camí Gran Centre, que ha estat des de l’inici encapçalada per una Junta Directiva extraordinàriament activa i creativa, ha assolit els màxims guardons i reconeixements de nivell Català i Espanyol, alhora que s’ha erigit en el model a seguir per a moltes agrupacions de comerciants que han descobert en Gran Centre una manera d’entendre el comerç mes enllà d’una activitat estrictament econòmica.

I es que l’èxit assolit rau precisament en això, en ser ciutadans abans que comerciants... Per Gran Centre la ciutat es prioritat, en el ben entès que si el comerç i la ciutat caminen juntes, ambdues se’n beneficiaran. Aquests pioners del “comerç ciutadà” van copsar d’immediat que en les nostres ciutats, en les que la relació veïnal al carrer es bàsica i l’intercanvi cultural una necessitat, la presencia de les botigues ajudava a travar aquesta realitat, alhora que la prosperitat dels seus propis establiments depenia en gran mesura d’una ciutat cada cop mes ben desenvolupada. Per tant si es demanava a les administracions una defensa i promoció sense fissures d’aquest model de ciutat mediterrània, calia demostrar, per davant de tothom, que qui mes hi creia en aquest model eren els mateixos botiguers, tot esperant que els governs competents acabessin complint amb la seva part del tracte.

El problema es que tot i el gran reconeixement exterior i l’atracció que aquests èxits han significat per les grans marques que han volgut instal·lar-se a Granollers, Gran Centre ha tingut una resposta interior una mica decebedora, no ja per el gran públic que ha seguit amb molt interès les diferents activitats que s’han promogut, si no per la posició tèbia de l’Ajuntament, que tot i recolzar-la formalment no ha acabat de bolcar-se en la millora urbanística de la zona o en la gestió integral de l’Illa de Vianants, de la mateixa manera que ha fet mal la incomprensió d’una part dels comerciants que no han entès aquest missatge mes social que econòmic que l’Amadeu Barbany i el seu equip han difós amb tanta claredat i entusiasme...

Gran Centre es diferent i això, segur, la fa interessant i digne de tot el recolzament públic i privat que necessiti. Seria desitjable que en un futur immediat els nostres mandataris superessin les velles reticències observades i sabessin aprofitar el capdal impressionant d’aquest grup de gent que està en continua ebullició i predisposat a treballar per la ciutat, mentre que seria recomanable que ben aviat s’acostessin posicions per tal que tot el comerç granollerí caminés en la mateixa direcció.

Sucursalisme de proximitat

2005-05-23T19:37:00.001+02:00

A l’entorn del debat sobre el nou Estatut, tots hem llegit o sentit opinions que coincideixen en destacar el paper cabdal que tindrà en tot el procés l’entesa entre el PSOE i el PSC. Zapatero va prometre, però, que allò que aprovés el Parlament Català seria acceptat a Madrid i, en canvi, vists els antecedents i la manera en que els diputats del PSC queden absorbits en allò que interessa als diputats del PSOE, sembla clar que no s’avançarà en el debat Estatutari si abans no existeix acord entre ells o, malauradament, si els de la “central” no accepten la proposta dels de la “sucursal”.

Ja sé que aquesta acusació de sucursalisme no agrada gens als socialistes catalans, però les proves al respecte son contundents des de fa molt temps. Tots recordem situacions absolutament contradictòries quan el PSC al Parlament de Catalunya ha votat “blanc” i els diputats del mateix partit, a Madrid, han votat “negre”. Encara tenim fresc a la memòria les continues desautoritzacions de les que ha estat objecte el President Maragall per part del president i els ministres espanyols en el poc temps de vida del govern tripartit català i els conseqüents canvis de timó que s’han constatat per no perjudicar el projecte comú del socialisme espanyol que sempre, sempre, està per d’amunt del projecte que de ben segur també deu tenir el socialisme català.

Aquesta visió crítica, que des de la perspectiva nacionalista temem, pot semblar excessivament pessimista per aquella gent que o no te el mateix sentiment nacional o senzillament no els preocupen les picabaralles sobre competències autonòmiques, balances fiscals o drets identitaris si no els toca de prop i es per aquesta raó de proximitat que vull comentar el darrer episodi de sucursalisme polític viscut en la sessió del dia 10 de maig en la Comissió de Justícia del Congrés dels Diputats de Madrid:

Aquell dia, CiU va proposar la creació de 7 jutjats de la nova jurisdicció mercantil, un d’ells per Granollers. Cal explicar que aquests nous jutjats, que dirimeixen els procediments que abans anomenàvem suspensions de pagaments i fallides, actualment només estan situats a les capitals de província en una clara centralització dels serveis públics. Doncs bé, tot i que des de la mateixa proclamació de la Llei que els hi va donar contingut, els Col·legis professionals, les Cambres de Comerç, els Sindicats, els Ajuntaments i, davant de tots, la mateixa Generalitat van reivindicar la opció de que a Catalunya s’ampliés la planta judicial per donar sortida a la realitat industrial i econòmica de bona part del territori i així aconseguir que els Jutjats Mercantils podessin situar-se també a Granollers, el PSOE (amb la participació inclosa dels diputats del PSC) va votar en contra d’una proposta que els socialistes catalans haguéssin acceptat de bon grat...

Podem imaginar les raons d’estratègia política del PSOE que potser no li interessava que prosperés una moció de l’oposició o fins i tot que no entengués les necessitats jurídiques d’un territori industrialitzat molt diferent a la resta de l’Estat, però no podem comprendre la claudicació del PSC en plantejaments que beneficien Catalunya i que, en altres fòrums, defensaria de ben segur. Si el sucursalisme s’esbrina tant fàcilment en una qüestió menor, quin Estatut podem esperar ?...

Allargar mes el braç que la màniga

2005-05-13T18:18:00.002+02:00

L’eslògan de la recent acabada Fira de l’Ascensió, “hi ha de tot”, m’ha fet recordar aquelles botigues típiques de molts pobles petits, sobretot d’estiueig, que intenten tenir tots els productes possibles, per variats i estranys que puguin semblar, i que reben el sobrenom popular de “Corte Inglés”. No els preocupa la qualitat, només la quantitat... També m’ha fet pensar en els establiments que des de fa mes d’una dècada s’han anat multiplicant arreu, els “Todo a 100” , en els que, novament, la diversitat prima per d’amunt de la especialitat...

Doncs bé a Granollers, pel que fa a la Fira i lamentablement i per extensió a bona part de la política de promoció cultural, esportiva i social, el “hi ha de tot” sembla ser el primer objectiu dels nostres programadors, enlloc de cercar la singularitat que col·loqui Granollers, de nou, entre les ciutats capdavanteres de Catalunya.

Voler estar a tot arreu, organitzar de tot i a sobre amb pocs mitjans econòmics, comporta el que tenim, “de tot”, però molt poques coses que destaquin i que provoquin l’efecte desitjat, o sia la promoció de la nostra ciutat mes enllà de la pròpia comarca.

No voldria semblar nostàlgic però des que l’handbol ja no guanya títols, el bàsquet no està a l’ACB i la Fira no es la que era, només ens queda la Festa Major, la Mitja Marató i poca cosa mes... Això si, molts festivals musicals, moltes festes de barri, molta programació de tot tipus i molta bona voluntat, però qualitat, allò que desperta l’interès d’una societat cada cop mes exigent i que fa que els mitjans de comunicació nacionals en facin seguiment, molt poca.

No ens hauria de costar tant reconèixer les deficiències d’alguns esdeveniments que amb el temps han anat perdent interès i ser valents de reformar-los o fins i tot clausurar-los per concentrar esforços i recursos en allò que veritablement pugui ser específic i singular. Perseguir la quantitat, el “hi ha de tot”, ens mantindrà en una mediocritat perniciosa i avorrida.

Hauríem d’apostar, de veritat, per que l’Handbol tornés a lluitar entre els grans, perquè el Comerç i el Centre s’oferissin com la millor oferta d’oci de ciutat possible, perquè un dels Festivals Culturals assolís la categoria dels grans esdeveniments de la Catalunya musical o teatral i, tanmateix, perquè una Mostra de promoció econòmica recuperés la dignitat pròpia d’una de les comarques mes industrials del nostre país.

Fa molts anys un conegut granollerí va sentenciar que “Granollers tenia paladar de ric però butxaca de pobre” i sembla ben bé que avui encara sigui vigent aquella dita, no envà preferir “tenir de tot”, però amb pocs mitjans, es propi d’aquells que volen “allargar mes el braç que la màniga” i això, penso, no pot ser bo de cap manera...

Fumata de colors

2005-04-15T19:04:00.001+02:00

Fumata blanca o fumata negra... Quin serà el futur de l’Església Catòlica després de la mort de Joan Pau II ?. A partir del proper dilluns 18 d’abril el Col·legi Cardenalici es reunirà per escollir el Papa que haurà de dirigir aquesta Església en els propers anys, un pontífex que rebrà una herència contradictòria, indiferent, decebedora o extraordinària segons els criteris dels qui en facin l’anàlisi.

Per els que hem rebut una educació catòlica, ja sigui per tradició familiar o per formació escolar, però que per diferents raons no hem desenvolupat, ens sentim confusos i fins i tot contrariats. Formem part d’una generació que sense renunciar d’aquella formació i tot i sentint-se atreta per una part de l’Església que es capaç de servir als mes desfavorits, s’ha anat allunyant de la pràctica catòlica i ha contemplat, amb preocupació, com una gran majoria de la societat seguia “creient” però deixava de banda la doctrina oficial de l’Església Catòlica. I, d’aquesta realitat, el Papa Joan Pau II n’ha estat, evidentment, un dels principals responsables.

Tot i que cal reconèixer-li una gran tasca política de relacions internacionals, de mediació i influència mundial en favor de la Pau, en contra de tota mena de règims dictatorials i en defensa dels drets humans, aquest Papa ha permès (per acció o per omissió) que la seva Església anés distanciant-se del món real. Temes com el tractament que el Vaticà encara dedica avui als homosexuals, als separats o divorciats , a l’ús de mesures anticonceptives (ni que sigui en països subdesenvolupats amb altíssims índexs de sida) o, la negativa de que les dones puguin celebrar missa, son per molta gent incomprensibles. Tampoc ha ajudat gens la demostració d’ostentació i riquesa de la ciutat vaticana o l’obscurantisme en que ha operat la cúria religiosa...

Es per això que en aquests dies de dol mediatic, de grans demostracions de fe, ens sentim una mica descol·locats. Es a dir, contemplem astorats que no sentim pel qui ha estat Cap de la que voldríem que seguis sent la nostra Església el mateix que demostren els centenars de milers de catòlics que s’han mobilitzat aquests dies. El recordarem amb respecte i li reconeixerem alguns mèrits ni que fos per la seva gran tenacitat i capacitat d’atracció que ha demostrat en els seus 26 anys de pontificat, però poca cosa mes. I, es clar, aquesta evident contradicció, pròpia d’aquells que no els hi agrada el que estan contemplant però que tampoc es troben entre els agnòstics o seguidors d’una altre religió, provoca un inevitable neguit...

Fumata blanca o fumata negra... Perquè no un nou Papa que faciliti una Església mes realista, mes propera i mes humana ?, un Papa que propugni un canvi estructural del Vaticà, sense la pompa de la púrpura cardenalícia i veritablement al servei dels mes desfavorits, que tracti amb igualtat a totes les persones sense distinció de cap mena i permeti el diàleg i debat teològic... Perquè no una fumata per la tolerància i amb les portes obertes a que tots els que ens n’hem anat apartant ens hi tornem a sentir atrets?... Per que no una fumata de colors ?...

Fira fluixa, Festa pobre

2005-03-16T19:02:00.001+01:00

Si es confirma que els Concessionaris d’automòbils de Granollers no assistiran a la Fira de l’Ascensió d’enguany, aquest entranyable certamen comercial del Vallès Oriental rebrà un cop molt dur per la seva viabilitat. Tot i que en els darrers anys la davallada constant dels expositors deixés entreveure la greu crisi de la nostra Fira, la constatació, ara, de que un sector tant important com l’automació digui prou, ens ratifica sense mes contemplacions que el model de l’Ascensió no serveix per l’inici del segle 21.

Els granollerins, que ens sentim cofois de la nostra història col·lectiva ens costa acceptar que una cosa que ha funcionat molt bé deixi de fer-ho i, cal reconeixeu-ho, ens molesta que ens ho diguin. Tot i que portem anys adonant-nos que la Fira no va, anys comprovant que el seu principal objectiu de promoció del teixit industrial i comercial del Vallès ha deixat de donar resultats, anys essent conscients de que aquesta promoció només s’assoleix en fires monogràfiques d’abast nacional o internacional i anys comprovant que la nostra estimada Fira només cobreix les expectatives per els expositors de venda directa, portem tots aquests anys sense saber reaccionar i trobar les altres alternatives mes adients per la promoció econòmica de la nostra ciutat.

Si del que es tracta es de mantenir un espai per passejar, berenar i distreure la quitxalla al parc d’atraccions, fem-ho, per això l’Ascensió també es Festa, però no ens enganyem mes. Reconeguem que la Fira que tots enyorem no podrà repetir-se avui dia i acceptem que mes val que els esforços de l’Ajuntament, de la Cambra de Comerç, de la Unió Empresarial i de tots aquells que hi col·laboren s’orientin cap a noves formules de promoció.

Potser si des del primer moment en que es va parlar de constituir un organisme de gestió públic – privat s’hagués acceptat, sense pors ni prejudicis, que la Fira de l’Ascensió tal i com la coneixíem havia deixat de tenir sentit i, per tant, hagués quedat al marge d’aquell anhelat organisme, avui provablement ja estaria en ple funcionament i potser apunt d’inaugurar algun esdeveniment mes idoni per la promoció de l’important teixit industrial i econòmic de la Comarca. Si fóssim capaços d’alliberar-nos de la càrrega que suposa la Fira d’avui, estic convençut que hi sortiríem guanyant perquè tots els agents interessats veurien viable, no com ara, la creació d’una nova institució projectada per ser veritablement útil.

Si deixem la Fira de l’Ascensió pel record satisfet de les generacions que la varen viure en plenitud i sabem passar pàgina a la història, podríem centrar-nos en una millor Festa. Si per contra ens obstinem en aguantar un model caduc i seguim perdent temps sense abordar, globalment, la promoció econòmica que mereix la nostra Comarca, ens quedarem amb una Fira fluixa i una Festa pobre...

Doble Moral

2005-03-01T18:37:00.002+01:00

Sovint s’acusa als polítics de confondre a la població segons els interessos conjunturals i les necessitats partidistes i molt freqüentment observem que l’ús de missatges demagogs serveixen per despistar el veritable interès general que mai s’hauria de perdre de vista...

Dispenseu-me aquest inici amb un comentari tant agre – i per alguns poc “positiu” – però el cert es que ja fa dies que em ronda l’article d’avui i, un dia pel referèndum Europeu, un altre per la polèmica de l’urbanisme de Palou, o en la darrera edició per la crisi de la Fira de l’Ascensió, l’he anat deixant de banda, però ja fa temps que tinc el pap ple de comprovar l’enorme hipocresia amb que s’està tractant el tema del Quart Cinturó.

Resulta que molts d’aquells polítics que han sortit al carrer animant la reacció ciutadana en contra d’aquesta infrastructura vital pel desenvolupament del nostre territori, desplegant la bandera ecològica i emparant-se amb arguments idíl·lics però molt poc creïbles, son els mateixos que des dels seus despatxos de direcció política en els Ajuntaments d’aquesta mateixa zona, han impulsat el creixement (potser poc sostingut ?) dels seus municipis, doblant en alguns casos la població residencial i multiplicant els polígons industrials, convertint el mateix territori, que amb l’oposició al Quart Cinturó pretenen preservar, en un espai altament densificat i amb unes comunicacions absolutament insuficients i constrenyedores.

Es aquí on la doble moral i la hipocresia a que feia menció anteriorment prenen forma doncs per aconseguir mes ingressos municipals no han tingut cap escrúpol en permetre la construcció de noves urbanitzacions de tota mena, aprofitant el moviment migratori del Barcelonès cap al Vallès Occidental i Oriental i acceptant, implícitament, la vinguda massiva de nous veïns i empreses. En aquest cas l’argumentari de la sostenibilitat i la defensa del medi ambient no es necessari aplicar-lo... Per contra quan una altre administració o partit polític impulsa una infrastructura com la del Quart Cinturó, llavors si, totes les pors ecològiques treuen cap.

Es pot entendre la preocupació per un territori que dècada a dècada ha anat transformant-se i perdent la forma natural en ares del desenvolupament econòmic propi d’una societat industrial, però potser les lamentacions de bona part dels polítics de l’esquerra catalana arriben massa tard, oblidant que som on som, també, per les seves pròpies decisions. Ara, com a mínim, sembla fer us d’una doble moral el promoure que vinguin a residir molta mes gent i empreses a les nostres comarques i després tancar els ulls i barrar el pas a les infrastructures necessàries per fer viable aquest important creixement. Negar l’evidència si que pot fer insostenible viure i treballar a les nostres comarques...

Referèndum confús

2005-02-28T19:33:00.002+01:00

Entenc lògica la reacció irada dels propietaris que veuen, una vegada mes, que se’ls barra la possibilitat de treure un rendiment a les seves finques, mes enllà d’una inviable continuïtat agrícola d’unes terres que, per la seva reduïda dimensió, no poden ser rentables per la pagesia que les treballa.

Entenc, també, els criteris de precaució urbanística que miren de preservar el poc sòl que li queda a la nostra ciutat per el creixement de futur, però no entenc l’obstinació de mantenir el caràcter totalment agrícola d’aquella zona quant, a més de no ser viable avui dia la seva explotació (per les raons apuntades anteriorment) no s’ha tingut cap escrúpol de modificar aquesta mateixa qualificació en d’altres múltiples operacions urbanístiques que s’han anat desenvolupant en els darrers anys, tant en el que fora l’antic terme municipal del poble de Palou, com en d’altres zones de Granollers.

Entenc, per tant, que les raons d’uns com la dels altres necessiten una aproximació. L’interès general que diu defensar el Govern de la ciutat està compost, també, per l’interès de la gent de Palou i seria bo, conseqüentment, que no ho oblidessin els nostres governants. Decidir d’esquena a aquesta realitat seria un gravíssim error.

D’altra banda i en el cas que ens ocupa, hem de recordar que no estem parlant d’un col·lectiu veïnal o d’una agrupació de propietaris sense mes, si no d’una realitat geogràfica i humana amb història i idiosincràsia particular, no envà Palou va ser un municipi independent de Granollers fins l’any 1928 en que es va convenir la annexió. Aquest motiu, sumat a que durant molts anys després, la realitat del dia a dia a fet que la mateixa gent que viu en aquella zona hagi mantingut un esperit diferenciat al de la gran ciutat, mereix ser reconegut i, per tant, respectat. Si tenim en compte, també, que des de fa un any Palou compte amb el primer Consell de Poble de Granollers, organisme creat per l’Ajuntament per canalitzar la participació ciutadana d’aquell territori, convindrem que no seria raonable aprovar el nou Pla General sense tenir en compte cap de les reivindicacions d’aquell col·lectiu.

A tot això cal afegir que el recent posicionament de l’Associació de Veïns, sumant-se a la reivindicació de la dels Propietaris i, per tant, reforçant enormement el paper del Consell de Poble, provoca inevitablement una negociació mes oberta per part del Govern Municipal. De lo contrari el respecte institucional cap un organisme de participació com l’esmentat Consell de Poble i el reconeixement al fet diferencial i històric de Palou quedarien greument qüestionats.

Provablement un Palou totalment urbanitzable xocaria amb l’interès general que ha de preservar l’Ajuntament, però deixar-lo totalment agrícola obriria una crisi de confiança difícil de redreçar...

Seria bo un nou Pla General amb consens

2005-02-05T19:25:00.001+01:00

Recentment s’ha aprovat, en fase inicial, el nou Pla General d’Ordenació Urbana de Granollers, allò que ara s’anomena POUM. I ha estat així tot i els vots en contra dels dos partits de l’oposició del Consistori granollerí, quan l’anterior Pla General (el de l’any 1984) ho va ser amb l’acord unànime de totes les forces polítiques representades a l’Ajuntament de la nostra Ciutat.

No seré jo, autèntic neòfit en la matèria i en un espai tant reduït, qui analitzi tècnicament les bondats o els defectes d’aquesta nova ordenació urbanística, però si que m’agradaria opinar sobre la necessitat de que una eina tant important pel desenvolupament de la nostra ciutat en el decurs dels propers 20 anys, fos contemplada no com una oportunitat per la controvèrsia política, si no com una oportunitat de fer Ciutat, en majúscules, lluny del protagonísme per a uns o el desgast per als altres. Seria convenient que l’esperit de la transició política de finals dels 70 i principis dels 80, etapa en la que es van elaborar la majoria dels primers Plans Generals en democràcia, tornés a ser vàlid per Granollers. Si en aquell moment, els uns i els altres van aparcar els interessos mes partidistes tot i les grans desconfiances que podrien haver existit (precisament per tractar-se de la primera elaboració urbanística després del període franquista), ara sembla que hauria de ser mes fàcil. Potser no cal que es retorni a aquella unanimitat, però com a mínim seria desitjable que el Pla que finalment acabés aplicant-se recollís propostes de tots els colors, que ningú podés atribuir-se el cent per cent de la seva autoría.

Crec que no seria bo, pensant en aquests propers 20 anys (temps en el que de ben segur es succeiran diversos governs municipals), que el disseny de la futura ciutat només obeís a un determinat criteri. Granollers ha de créixer plural, oberta al món i on tots els actors polítics se’n sentin, amb major o menor grau, còmplices. Si finalment la majoria acaba imposant-se per la força legitima dels seus vots però no pel convenciment de les seves propostes, aquest nou Pla naixerà inestable i sempre serà vist amb desconfiança per un ampli sector de la ciutat...

M’agradaria pensar que en l’aprovació inicial només s’han volgut plasmar amb claredat els punts de partida estratègics d’uns i altres i que ara, aprofitant el període d’exposició pública, tots plegats buscaran apropar les seves posicions. Si a l’aprovació definitiva s’aconseguís un Pla mes consensuat, encara que – repeteixo - no necessàriament unànime, Granollers podrà desenvolupar-se mes tranquil·lament i sense constants temptacions de revisar precipitadament allò que ara ha costat tant.

L'enrrenou del Pla Ibarretxe, negatiu per Catalunya ?

2005-01-21T19:26:00.001+01:00

En plena polèmica per la irrupció a l’escenari polític espanyol del Pla Ibarretxe, rebut amb una pluja de desqualificacions inexplicables en un Estat democràtic, a Catalunya segueixen els treballs per la redacció d’un nou Estatut d’Autonomia. Justament en un moment en el que no ens interessa el soroll, en el que cal serenor i profunditat per abordar els plantejaments de futur, el xivarri del procés Basc ens pot perjudicar directament.

No podem oblidar que tot i que el mètode emprat pel Govern d’Euskadi es molt diferent al que s’està duent a terme a Catalunya (aquí la recerca del consens es voluntat dels partits polítics catalans i exigència legal per quan es necessita l’aprovació de les 2/3 parts del parlament), en rerafons ambdues propostes podrien ser similars o, si mes no, les forces nacionalistes catalanes acceptarien de bon grat uns postulats com els de la sobirania compartida i la lliure associació que propugna el Pla Basc. Per tant, com mes conflicte es generi en el debat del nou estatut d’Euskadi, mes complicat ho tindran els negociadors dels partits catalans per aconseguir un encaix de Catalunya dins d’Espanya, diferenciat del de la resta de Comunitats Autònomes, que resolgui els vells recels del nacionalisme català. Si el procés Basc acaba malament, com així s’endevina per la virulència en que ha estat rebut, Catalunya podrà avançar molt poc... Novament el “café para todos” es el que es servirà i, amés, serà descafeinat.

Amb la crida de tots el dimonis i la agitació de totes les pors per un suposat trencament de l’Estat, el debat estatutari català, en aplicació del pacte PSOE-PP confirmat en els darrers dies, es voldrà circumscriure exclusivament a les qüestions materials , això si amb totes les cauteles possibles, ja sigui per la concreció de determinades transferències de la gestió d’un o altre servei, o per la revisió del finançament autonòmic, però el debat de la identitat nacional quedarà expressament perjudicat.

I es en aquest estadi de la qüestió quan inevitablement hem de recordar que el problemàtic i deficitari sistema de finançament que disposem en l’actualitat arranca de la difícil negociació i de les condicions extraordinàries i irrepetibles de la transició democràtica on l’obstinació dels partits espanyols (PSOE, AP i UCD) es va imposar als partits nacionalistes catalans (CDC, UDC, ERC i PSUC) que en aquell moment es trobaven en minoria. De manera que, en el millor i hipotètic dels escenaris possibles, aconseguirem allò que ja hauríem de tenir fa mes de 25 anys i, a sobre, els mateixos que aleshores no ho van permetre, ara ens ho voldran vendre com un èxit...

Donar les gràcies...

2004-12-28T18:43:00.004+01:00

Fa pocs dies la Lina Cassasses va presentar el seu llibre (Ones a l’aigua) sobre les perruqueres antigues de Granollers en un acte ple de sentiments i records que va servir per homenatjar a tota una generació de Senyores que en els anys difícils de la postguerra van tenir la valentia de tirar endavant els seus petits negocis. El treball de la Lina ens va permetre reviure una època en que les perruqueries esdevenien petits espais de relació i esbarjo social en un temps en que les dones gaudien de molt poca llibertat personal. Podríem ben ve dir que aquells establiments exercien d’autèntics centres cívics de cada barri.

La festa va posar de relleu, també, que no hauria de ser tant difícil retre homenatge a aquelles persones senzilles però que per diverses raons han ajudat (amb majúscules) a fer ciutat. Sovint es fàcil reconèixer els mèrits dels artistes o científics de reconeguda trajectòria, però rarament les institucions o els col·lectius recorden el tarannà humil, però necessari, de les persones que només perquè han envellit deixen de tenir el protagonisme, que provablement en la seva plenitud professional o social, varen arribar a tenir. Les ciutats es construeixen de petites aportacions també. Si només recordem als grans pintors, músics, metges o polítics, estem oblidant la major part de la història que ens ha precedit.

Les perruqueres, gràcies a la generosa tasca d’un persona a títol individual, han pogut veure reconeguda la seva gran tasca professional i varen sentir molt a prop l’agraïment dels ciutadans que van acompanyar-les aquella nit. Se les veia felices i satisfetes i això, en persones que volten els 80 anys, per si mateix, ja es d’agrair.

Per totes aquestes reflexions, en acabar l’acte mes d’un va comentar que no hauria de costar tant donar les gràcies... La Lina, en solitari, va aconseguir emocionar a totes aquelles senyores i tots vàrem coincidir en que moltes persones en la seva vellesa mereixerien que la comunitat els hi reconegués, també amb actes senzills com aquell, la feina feta en favor de la ciutat.

Penseu-hi un moment... Quanta gent, que coneixeu, del món de l’esport, de les associacions veïnals, dels diferents oficis, de les empreses, els sindicats o de la justícia han ajudat, i molt, a donar caràcter a la nostre ciutat, i provablement no han rebut mai el reconeixement i agraïment dels seus conciutadans ?... Ara que el nostre Ajuntament ha unificat els guardons oficials, potser també seria hora de preveure algun tipus d’acte que servis per això, per explicar a tothom, però sobretot a les noves generacions, que alguns dels seus veïns de mes edat, amb modèstia, també van fer Ciutat. Si ho fessim potser no seria tant difícil donar les gràcies...

Perilla el Jazz a Granollers ?

2004-12-20T18:32:00.001+01:00

Mentre escoltava la presentació del darrer treball “Pas del Temps” de Martí Ventura Trio (per cert excel·lent) em vaig adonar de l’expressió trista i abatuda d’en Lluís Sitjes i d’en Joan Bretxa. Tot i l’interès que de ben segur tenien per els músics que ocupaven l’escenari, les seves mirades restaven perdudes. Vivien el darrer concert del 21è Cicle de Jazz del Casino...

I es que el passat divendres 17 de desembre, en Joan i en Lluís van cloure una tasca continuada de vuit anys organitzant, en nom del Casino, la major part del jazz que s’ha escoltat a Granollers en tot aquest temps. Han estat mes de 275 actuacions musicals (amb la participació de prop de 1.500 músics) gràcies a la programació il·lusionada i desinteressada d’uns bons afeccionats que han aconseguit situar Granollers com una de les places “jazzístiques” mes acreditades de Catalunya, recuperant el reconegut prestigi d’aquell antic Jazz Club que va tenir la seva màxima expressió mig segle enrera. Han estat molts vespres de bona música, de trobada d’amics i de difusió d’un gènere que té molts seguidors i, encara mes important, molts interpretes vallesans.

La renovació de la Junta Directiva del Casino que s’ha produït aquesta mateixa setmana i que ha comportat que 10 dels 16 antics membres de la Junta no continuïn per diferencies de criteri amb el seu president, ha fet que en aquests moments l’organització i programació del Jazz a la nostre ciutat perilli.

Seria decebedor que per causa d’aquest relleu, una entitat com el Casino, que en els darrers anys s’ha caracteritzat per l’obertura a la Ciutat amb una oferta de qualitat, retrocedís en els seus objectius de promoció cultural. Com també seria decebedor que Granollers desaprofités la vàlua de persones expertes, amb empenta i il·lusió com en Lluís Sitjes i en Joan Bretxa.

El Jazz i Granollers han mantingut des de fa moltes dècades una bona relació i seria desitjable que malgrat el desencís actual, aquests bons afeccionats que tant estimen la música trobessin les ganes i el recolzament necessari per seguir programant bon jazz. Si l’Ajuntament n’és especialment sensible i s’aconsegueix la continuïtat de les ajudes dels actuals patrocinadors, només caldrà cercar la sala per fer-ne els concerts. Si no pot ser al Casino, que seria lo desitjable, que sigui en un altre lloc...

Lo important es que sintonies tant bones com les d’en Martí Ventura puguin tornar-nos a emocionar...

Per un Centre de qualitat i sense complexos

2004-12-10T19:40:00.002+01:00

Les lluminàries dels carrers i places, els guarniments dels aparadors i l’ambient que ja es viu a la zona de vianants ens fa adonar que som a prop de les festes nadalenques. Granollers, ciutat comercial per excel·lència, llueix la seva millor cara i s’ofereix a veïns i visitants com una vila veritablement atractiva, plena de suggeriments i mostrant la seva capitalitat comarcal en plenitud. Pocs signes d’identitat trobaríem tant clars com aquest per exemplificar la centralitat vallesana que tant ens motiva i, per contra, seria difícil trobar un altre cas d’indefinició política tant evident com ho es, precisament, la renovació i potenciació de l’espai físic on es desenvolupa la major part d’aquest fet comercial, o sia, el Centre de la ciutat.

Fins el dia 7 de gener el Centre funcionarà molt bé: l’Illa de Vianants complirà amb escreix la seva funció d’espai de trobada i esbarjo social mentre que l’esforç dels comerciants en adornar la zona dissimularà les moltes mancances urbanístiques del propi àmbit. Podem assegurar, per tant, que un cop s’apaguin les lluminàries nadalenques seguirem trobant-nos amb aquelles jardineres de la plaça Maluquer i Salvador absolutament selvàtiques, els panots bellugadissos del carrer Sant Roc o, encara que sembli inversemblant, el debat obert sobre si es o no convenient per la ciutat l’ampliació de la Illa de Vianants.

Granollers necessita, per ser capital, un Centre potent, que no vol dir que l’hagi de tenir en contraposició dels demés barris de la ciutat. El Centre es el barri de tots i ningú ha de veure en això cap fet predominant en detriment dels demés; o es que els veïns de la Font Verda, o de Can Gili o de Can Bassa no ens passegem pel Centre gaudint-ne com els que mes ?... De sempre els diferents governs municipals han viscut amb preocupació la manera de com afrontar les millores necessàries en el Centre sense aixecar falses polèmiques en els barris, derivant aquesta constant feblesa en una insuficient inversió per la renovació i potenciació de la zona. Només així s’explica el retard en l’ampliació de la zona per vianants, la baixa qualitat de les obres que si han portat a terme en els darrers anys o el deficitari manteniment del mobiliari urbà.

Seria bo que es deixessin enrera vells prejudicis. Seria bo que no es dubtés mes de l’ampliació de la zona de vianants, o de la urbanització de la Plaça de la Corona, o de la renovació dels paviments i aceres amb materials de qualitat. Seria bo que es fes un bon manteniment (les jardineres que abans esmentava ho agrairien) y , perquè no, seria bo impulsar la gestió de tot aquest àmbit amb la col·laboració de les Associacions Ciutadanes interessades...

No us sembla que si volem seguir essent Capital ens cal un Centre de qualitat i sense complexos ?!!!.

L'esperit Quincoces

2004-11-26T19:09:00.001+01:00

Avui es commemora el 10è aniversari de la inauguració de la Residència i Centre de Dia “Valldoriolf” que gestiona des del seu inici la Fundació Privada Vallès Oriental. Un dia per recordar i agrair la feina feta al llarg d’aquests anys i un dia, també, en el que trobarem a faltar a un bon amic que se’ns dubte va estar al capdavant de les energies perquè fos possible la construcció d’aquest centre absolutament necessari per donar servei a les persones amb discapacitat intel·lectual severa i profunda. M’estic referint, com ja ho haureu intuït només per la lectura del titular, d’en Xavier Quincoces.

I al recordar-lo, penso en la generació que va lluitar per que el col·lectiu de persones amb discapacitats intel·lectuals fossin tractades per la societat com individus amb els mateixos drets que els demés, en un entorn polític i econòmic molt diferent al actual, on els recursos públics eren insignificants. Penso en aquelles mares i pares que, sense parar-se a pensar en que podrien obtenir de les administracions, varen sortir de les seves cases per aconseguir el que fos per el bé del seus fills. I penso, també, en totes aquelles persones que, tot i no tenir cap familiar afectat, van sumar-se al projecte sense esperar-ne cap contrapartida...

Sortosament la democràcia ens ha portat un Estat del Benestar impensable només fa 25 anys i aquell esforç individual va trobar el just i necessari relleu en l’Administració.

Tot i així encara segueix essent fonamental el treball complementari de col·lectius i entitats com la Fundació Privada Vallès Oriental, no envà el servei als discapacitats encara es lluny d’assolir la normalitat... Segueix essent necessari que ens impliquem en trobar solucions. Encara que l’Administració tingui la obligació legal i moral d’igualar els drets de les persones, amb o sense disminucions, els particulars no podem rentar-nos-en les mans. Si en el seu moment en Xavier i molts altres pares van assumir la responsabilitat d’anar al davant i tibar per aconseguir el respecte i ajut de la societat, avui no hauríem de pensar que ja està tot fet. Seria bo que aquella manera de fer que cercava solucions sense qüestionar qui n’era el responsable, es mantingués activa.

Només així, amb la co-participació de l’Administració i de la societat civil, podrem resoldre qüestions pendents com el finançament insuficient de l’Escola Montserrat Montero i podrem seguir desenvolupant projectes imprescindibles com el suport d’atenció diurna, els centres residencials per a persones amb trastorns de conducta o el gran repte de futur, l’atenció a les persones en el seu procés d’envelliment... Es evident, per tant, que l’esperit Quincoces encara es necessari !!!.

En Positiu

2004-11-12T18:55:00.001+01:00

La Revista del Vallès m’ha convidat a compartir una part del seu espai d’opinió per expressar-hi – de moment cada quinze dies – les inquietuds, il·lusions, pensaments i reflexions que vulgui. I, d’entrada, he de reconèixer que el repte em motiva però no deixa de capficar-me, no envà escriure de tot en un espai tant petit no ha de ser fàcil i intentar-ho fer, amés, amb gràcia i que generi algun interès, segur que encara es mes complicat.

M’agradaria que els meus comentaris es llegissin sense etiquetar-los per endavant, sense pensar que persegueixen un determinat benefici partidista. M’agradaria que es valoressin com les opinions d’un simple ciutadà i això, creieu-me, no es cap obvietat. He viscut experiències que em fan pensar que malauradament la nostra societat tendeix a classificar-nos, a col·locar-nos en un o altre sector i malpensant de que les coses es fan, sempre, per cercar un determinat profit.

M’agradaria que la gent entengués que pot ser compatible aprendre de totes les ideologies respectuoses amb els drets humans, sense que això impliqui la renuncia als teus propis ideals. I es que ningú té la raó absoluta i fruit del diàleg i l’intercanvi de pensaments poden sorgir les millors accions.

A Granollers, com a tot arreu, segur que trobarem actius de totes les procedències, persones i col·lectius que construeixen la Ciutat i seria bo que volguéssim veure-hi allò de positiu que de ben segur incorporen els seus respectius projectes. No podem apropar-nos-hi o allunyar-nos-hi només perquè ens sembla que son dels nostres o dels altres.

Amb aquesta aspiració de que els que em llegeixin ho facin amb tolerància, sense prejudicis, i amb el ferm propòsit de expressar-me en positiu, de bon rotllo com dirien els meus fills, pensant sempre en construir, en aportar elements al debat per avançar i no pas per destruir, m’agradaria donar la meva opinió - repeteixo ciutadana - en temes tant interessants com la necessària i urgent construcció del Quart Cinturó d’Abrera fins a Granollers; la complexa lluita de drets en el tema de l’ocupació de Can Calet; la defensa decidida de l’Illa de Vianants o el reconeixement entusiasta de la feina feta per Gran Centre en l’inici de l’any en que celebraran el seu 10è aniversari... D’aquí quinze dies m’agradaria ens tornéssim a trobar en aquest racó de la revista. Us hi espero...