Escriure per plaer

Prop dels 5 mesos d'abandonament del bloc, torno a obrir-lo amb renovades ganes de penjar-hi, de tant en tant, tot allò que em vingui de gust i sobre aquells temes d'actualitat que em sembli oportú referir-m'hi. El que sigui, però només per el plaer d'escriure.

He de reconèixer que vaig cometre un error al inici del bloc, en els mesos d'octubre, novembre i desembre de l'any passat. Vaig caure en la "tirania" de les audiències, obsessionat en escriure, dia si dia no, per anar pujant en el rànquing dels blogs catalans. Comprovar, cada dia, quantes persones havien visitat el bloc i llegir-ne els comentaris s'havia transformat en una necessitat. Tot, menys el plaer d'escriure... absurd.

Aquest mon de la blogosfera va seduir-me, ho reconec. Des de la comoditat del ordinador personal, assentat tranquil·lament a casa, poder publicar en portals atractius tot allò que et preocupa, al instant, suposa una revolució comunicativa de gran magnitud. El que ja no m'agrada tant son els comptadors de visites i els rànquings. La competitivitat en un espai per l'oci no te sentit. Calia recuperar el plaer d'escriure per escriure, sense anar mes lluny...

I en aquestes em trobo ara. Retorno al "debat a bat" per deixar escrit els neguits que em fan pensar. No pretenc ni crear escola ni cercar seguidors. Només vull ordenar idees i plasmar opinió sobre els temes d'actualitat que em provoquen una motivació especial a la crítica positiva o negativa.

Tinc ganes d'escriure sobre la situació del Hospital de Granollers (darrerament he tingut que acompanyar a la meva mare, diverses vegades, a urgències i, certament, allò es un caos indigne d'una societat desenvolupada com la nostre). També tinc ganes d'escriure sobre la imminent obertura del nou edifici judicial de Granollers; l'ampliació de la illa de vianants; el quart cinturó o ronda del Vallès o, evidentment, el govern tripartit i el final de la negociació sobre el finançament de les comunitats autònomes, la sentència del Estatut i les eleccions europees.

Temes, neguits, inquietuds i propostes. De tot però només per el plaer d'escriure.

Nova Constitució?. Yes, We Can !

Després de publicar l'anterior article en el Bloc, sobre la reflexió de que la Constitució comprimeix les aspiracions catalanes i que, per tant, es fa necessària una revisió a fons, he llegit altres articles i comentaris periodístics en sentit contrari, de personalitats molt mes enteses que jo, que m'han provocat la necessitat de publicar la continuació d'aquella primera reflexió.

En Miquel Roca i Junyent va escriure a La Vanguardia que millor no tocar la Constitució perquè, segons ell, en una nova edició, Catalunya hi sortiria perdent, mentre que els liders del PSOE i del PP, per la seva banda, coincidien en que la Carta Magna espanyola està be com està i que, per tant, de reformes ni parlar-ne.

El comentari d'en Roca es molt significatiu i alhora preocupant. Ho diu un dels redactors tel text constituent i una de les persones mes centrades, equilibrades i, sobretot, mes informades del país. Segurament te raó en advertir que l'actual conjuntura espanyola retallaria part dels avenços autonòmics i que, per tant, millor no fer soroll, no fos cas que en sortíssim mal parats...

I jo penso que amb aquest conformisme, segurament raonable, no avançarem mai. No ens estranyi, llavors, que ens retallin l'Estatut i el nou finançament acabi essent una conxorxa perquè, compte, si ens emprenyem massa podria ser pitjor !!!

I es clar, amb aquesta submissió realista, a Madrid es freguen les mans. No els calen gaires esforços per combatre la nostra acció doncs nosaltres mateixos ens desinflem i, això sí prudentment, retirem qualsevol plantejament reivindicatiu.

Com podrien canviar les coses si els diputats catalans fessin un front comú i la societat civil organitzada, amb les patronals i els sindicats al capdavant, es mostres valenta i des acomplexada, sense por a perdre contractes i privilegis. Com podrien canviar les coses si els catalans deixéssim de banda el seny del Sr. Roca i, tots junts, condicionéssim la política espanyola amb l'objectiu d'afrontar decididament la revisió constitucional !.

Segurament això no passarà mai... segurament seguirem veient com el PSC i el PP català mai de la vida votaran en contra dels seus companys estatals per por a perdre les carteres ministerials que tinguin negociades; segurament seguirem veient com els nacionalistes, sempre que la conjuntura els hi ho permeti, aniran a veure si poden omplir el cove de la negociació, mentre que els independentistes, com que la Constitució es la del país veí, no voldran implicar-s'hi per a res. Segurament sempre serà així, sempre serem prudents, assenyats i políticament partidistes interessats, però perquè no podem somniar i pensar que les coses podrien anar d'una altra manera.

Perquè no pensar en que Catalunya hi sortiria guanyant si anéssim plegats, si aparquéssim per uns anys les polítiques mercantilistes i - amb un govern d'unitat - féssim saber a la capital d'Espanya que sense resoldre definitivament l'encaix de Catalunya, els catalans no ajudarem a la governabilitat de l'Estat?. Perquè no deixem ben clar que els vots dels nostres diputats - junts - els son imprescindibles?...

Perquè no somniar en el nostre i particular "Yes, We Can "?!!!.

Constitució per tota la vida ? No, gràcies !

Avui es commemoren els 30 anys de l'entrada en vigor de la Constitució Espanyola i fent una ullada ràpida al panorama polític de l'Estat es pot comprovar com els dos grans partits majoritaris se senten satisfets amb els rendiments de la carta magna. Fins i tot els del PP, hereus d'aquella Alianza Popular que la va votar sense entusiasme i dividida, ara la defensen com ho farien els seus mes actius creadors.

Els que no som propers ni als uns ni als altres ens sentim contrariats, no envà aquesta Constitució s'està mostrant insuficient per encaixar el desenvolupament de la realitat plurinacional i troba - sense anar mes lluny - grans dificultats per admetre un nou Estatut Català que ja va tenir que ser molt retallat perquè les Corts espanyoles li donessin llum verda.

Personalment, que tenia 20 anys quan la varem votar, li he de reconèixer grans avantatges. La Primera Llei va significar acabar definitivament amb les Leyes del Movimiento i encarar la Transició amb molta il·lusió. Havíem sortit al carrer per reivindicar la llibertat, l'amnistia i l'Estatut d'Autonomia i, amb la promulgació de la Constitució, això seria possible. Han estat 30 anys profitosos i cal admetre que amb la Carta Magna al capdavant, hem evolucionat molt. Ara be, com deia, molta gent que la varem votar esperançats, avui ens sentim contrariats i, per tant, insatisfets. En l'actualitat, aquella Constitució que va portar llibertats i estatuts, ens apreta i no ens deixe créixer amb naturalitat.

Si tal com sembla, el Tribunal Constitucional admet els recursos contra un nou Estatut que va ser aprovat per el Parlament de Catalunya, les Corts Espanyoles i finalment, i això es el mes important, referendat pel poble català, es farà evident que alguna cosa no funciona prou bé en el sistema constitucional espanyol.

Si la Constitució no pot admetre aquest nou text estatutari, caldrà exigir una nova Carta Magna. Si Espanya no sap entendre aquesta necessitat, la insatisfacció generalitzada ens portarà a rebutjar l'actual status quo. Hem viscut 30 anys de progrés i l'actual Constitució hi té molt a veure, ja ho he dit, però no per això l'hem de mantenir intocable. Les lleis han d'estar al servei del poble i no a l'inrevés !

Massa tàctica i poca Pàtria

Ahir vaig acabar el dia en un sopar que prometia molt. Els amics del Fòrum Tagamanent, que celebràvem la seva 25è trobada política, van convidar a dos personatges de màxima actualitat: en Joan Carretero (ERC) i en Quico Homs (CDC). 

El sopar, que normalment aplega a 20 persones, ahir en va moure mes de 80 i es que la curiositat i/o anhel de saber com estan les relacions entre ambdós partits nacionalistes o, encara mes, el "morbo" de comprovar en primera persona si la Casa Gran dels convergents està festejant a la corrent crítica Reagrupament.Cat, eren ingredients prou atractius per una trobada que es va allargar mes enllà de la una de la matinada.

Ambdós protagonistes van descriure un panorama molt poc il·lusionador per la pàtria catalana i, lluny de mostrar clarament quines eren les seves opcions d'entesa, van moure's en un terreny diplomàtic i poc compromès.

L'un i l'altre, en canvi, van ser mes explícits en parlar del passat o dels errors de tots plegats. En la diagnosi de la situació actual van coincidir, però en allò que s'esperava mes de la nit - l'enfoc del futur - van estar tant curosos en no descobrir cap carta compromesa que mes d'un se'n va a anar a dormir poc engrescat.

Segurament ni era el marc idoni per escenificar-ho, ni els dos convidats tenen tota la informació ni la lliure disposició per decidir enteses que propiciïn futurs governs nacionalistes per la Generalitat, però ens hagués agradat comprovar una mica mes de sintonia en aquesta direcció.

Per el que es va constatar ahir al vespre, en Carretero encara no ha trobat el seu espai polític després de que les tesis del seu grup crític no acabessin de quallar dins d'ERC i en Francesc Homs, gran defensor de la Casa Gran, tampoc va saber-nos explicar cap a quina direcció vol obrir-se aquesta casa que pretén ser comuna per tots els nacionalistes catalans. 

A mi em va semblar observar massa tàctica i poca Pàtria.

Nous Jutjats i malts endèmics.

Avui, divendres 21 de novembre, s’ha presentat el projecte dels futurs Jutjats de Mollet i, he de dir, m’ha impactat molt positivament, com també va passar-me en el seu dia amb el projecte de Granollers.

L’un i l’altre significaran una millora indispensable per el bon funcionament de la justícia a la nostra comarca. Espais mes grans, mes ben distribuïts, millors equipaments tècnics. Uns palaus de justícia, en definitiva, mes oberts i propers, que els ciutadans podran percebre com uns edificis moderns i accessibles.

Fins aquí, res a dir, la Generalitat està portant a terme un ambiciós i necessari programa de construcció de nous equipaments públics per que l’Estat de Dret superi una transició que, en aquest important àmbit democràtic, encara no s’ha acabat. Però no tota la solució als malts endèmics dels nostres jutjats passen per resoldre problemes infraestructurals. Calen, també, mesures en el camp de la organització i dels recursos humans.

Si només fem edificis però no motivem que el personal que hi treballa vulgui establir-s’hi molt temps, seguirem tenint els greus problemes que patim en l’actualitat, això si dins d’un embolcall mes bonic, però els problemes seguiran sent-hi presents.

Granollers i Mollet, com li passa a Sabadell, Terrassa, Badalona i en general a tota l’àrea metropolitana de Barcelona, pateixen una saturació d’expedients fruit d’un increment molt gran en la seva demografia i d’una mala planificació de la planta judicial i, per contra, el personal que hi treballa gaudeix d’una retribució inferior a la que perceben altres funcionaris, amb menys feina, de Barcelona o de les demés capitals de província. Les conseqüències – podeu imaginar-les – son nefastes: un constant moviment o “fuga” de personal que només aporta mes dèficits en la gestió i en la tramitació dels expedients processals.

Necessitem millors instal·lacions, es evident, però també necessitem una política decidida que elimini situacions discriminatòries i afavoreixi – amb incentius de tota mena – que el personal vulgui mantenir-se en els nostres Jutjats. Només així es podrà aprofitar l’enorme inversió que s’està portant a terme amb la construcció d’aquests nous edificis...